Subscriu-te
Entrevista

Anna Alàs

“Em dec a emocionar el públic”

Amb l’Anna Alàs i Jové ens vam conèixer ja fa uns quants anys a Berlín, tots dos hi residíem i vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la en diversos concerts. Fins i tot va acabar fent-me classes de cant durant una temporada. Des d’aleshores ens hem mantingut intermitentment vinculats i aquesta esdevé una ocasió fantàstica de retrobar-la. Li truco i la trobo a Alemanya, i és que tot i el confinament, l’Anna no ha parat, incloent-hi el trasllat a Chemnitz! Sempre eclèctica, la mezzosoprano catalana s’atreveix amb tot: música antiga, recitals de lied, òpera contemporània… i és que la seva veu és inconfusible, madura i de timbre atractiu que acompanya d’una interpretació entregada i plena de passió i de veritat.

MARTI SANCLIMENT: Just abans de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma, estaves presentant el darrer disc, Legacy (Seed Music, 2018), juntament amb el pianista Alexander Fleischer. Un disc d’un marcat caràcter ibèric i que recull el llegat del lied des de Manuel de Falla fins al contemporani Joan Magrané passant per les obres d’Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i Frederic Mompou. Què cerqueu amb aquest disc?

ANNA ALÀS: El disc podríem dir que té tres facetes, tres llegats. D’un costat, el dels compositors que treballem tot introduint Magrané al costat dels grans noms de la composició catalana liederística. Així podem veure d’on beu en Joan i alhora fins on han arribat les sonoritats dels grans mestres, la seva petjada en la composició actual. També el llegat de les intèrprets de cançó catalanes: des de final del segle XIX hi ha hagut molt de talent format a Catalunya, que exportàvem arreu del món! Si seguim la genealogia de Maria Callas, per exemple, va ser educada per una cantant de la Franja formada a Barcelona, Elvira de Hidalgo. I hi ha altres grans noms de la lírica, grans dones amb un llegat que ha arribat d’alguna manera fins a mi, fins a la meva generació i encara a les futures. I finalment el llegat del duo que tinc amb l’Alexander Fleischer, ja des de fa deu anys. Ens vam conèixer a la Hochschule für Musik Hans Eisler a Berlín amb el professor Wolfram Rieger, que és el padrí del disc. És un plaer fer música amb l’Alexander…

MS: ¿I el confinament?

AA: Ens ha estroncat l’agenda. Podem dir que les peces de Joan Magrané s’han estrenat a Alemanya però no encara a Catalunya. Vam presentar el disc el 14 de març a Würzburg, potser un dels últims concerts que es van fer a Alemanya. La intenció és posposar-ho tot i no cancel·lar, tenim concerts a la Konzerthaus de Berlín i a l’Hugo Wolf Akademie d’Stuttgart, entre d’altres.

MS: En diverses ocasions has parlat del lied com el teu gènere preferit. Quina és la catarsi que et provoca i què pot provocar el vostre disc a l’oient?

AA: El lied és la meva especialitat, l’he estudiat i practicat durant molts anys. Al disc hi ha molta varietat i tot són elements catàrtics, ja que la catarsi pot aparèixer en quelcom que et faci riure o plorar o que et deixi mut. Així, totes les obres del disc provoquen la catarsi: l’extremada intimitat i delicadesa del cicle de Mompou a Alemanya deixa la sala emmudida. Un potencial catàrtic que neix de la proximitat d’aquesta música tan transparent i emocional però alhora tan onírica. L’extroversió, l’exotisme, la llum i la passió de les Siete canciones españolas de Falla pot ser catàrtica. Com també la bellesa en l’obra de Toldrà. El cicle de Montsalvatge és sensual, exòtic i punyent, alhora que un pot arribar a la catarsi en la tendresa que desprèn. Finalment, el cicle de Magrané és una mescla de la sensualitat de Montsalvatge i la transparència de Mompou, una música que evoca calma i molta llum i que et convida a un estat de positivitat per començar el concert. Al final, la catarsi és el que un porta al damunt, el que com a artista necessites treballar, treure i processar internament. Paral·lelament, nosaltres oferim un ambient perquè cada persona que escolti la música visqui la catarsi a la seva manera. El lied, tan proper, tan de tu a tu, la veu solitària i la rica harmonia és un gènere que fàcilment convida a la catarsi.

MS: De fet, has dedicat al lied la primera sessió de la iniciativa “Clàssica en català”, converses online en grup i obertes al públic general en què parleu de música clàssica. D’on neix aquest projecte?

AA: Rumiava en aquesta iniciativa molt abans de la pandèmia, però la situació que hem viscut m’ha permès dedicar-m’hi. És un projecte que sempre he cregut que era necessari, per promoure el talent de proximitat, per permetre al públic que ens conegui i ens apreciï, per donar visibilitat a tants artistes que estan fent coses fantàstiques, que treballen aquí i a l’estranger i que ara, pel fet de ser tots a casa seva, era més fàcil reunir-los i retrobar-los. He creat un petit canal de difusió a través del qual cada setmana faig una trobada amb gent molt talentosa.

MS: ¿Tindrà continuïtat després del confinament?

AA: A mi m’agradaria arribar fins a l’estiu i si posteriorment veiem que hi ha interès per part dels artistes i de l’audiència, jo encantada de seguir-ho fent. El més important és haver trencat la barrera de la presència física; en el moment en què trenquem aquest tabú i és imaginable una conversa online des de punts diferents del planeta, és molt més factible.

MS: I com es trenca la presència física en un concert?

AA: Això no s’ha de trencar. Hi ha d’haver activitat en directe i propera físicament entre emissor i receptor. Aquest efecte sedant, humà i de reconfort es dona només en directe. De cara a la programació, és possible que a causa de les limitacions i quarantenes s’obri una tendència a treballar amb artistes de proximitat, i això seria quelcom molt desitjable tant a nivell ecològic com per a la millora de la qualitat de vida dels intèrprets i llur conciliació familiar. Cal exportar talent, sí, però a vegades oblidem el que tenim més a prop. Finalment, i a causa de les mesures que s’han imposat, el que ara s’està erigint com a possibilitat és la música de cambra. D’alguna manera aquest gènere, el lied, el petit gènere que està als racons menors de les programacions, ara pot ser la solució durant uns mesos mentre el gran format estigui en quarantena.

MS: ¿Una nova oportunitat per visibilitzar talent?

AA: Hi ha molt de talent que encara no té la visibilitat que es mereix. Molt de talent femení, per exemple des de les grans compositores fins a grans intèrprets. A Catalunya tenim grans noms, com la compositora Raquel García-Tomás, la trompetista Mireia Farrés, les compositores Mariona Vila i Elisenda Fàbregas… El patriarcat és transversal i cal tenir sempre posada l’alarma que ens desperti la sensibilitat per canviar les coses.

MS: De Diàlegs de Tirant e Carmesina, composició de Joan Magrané en què vas participar, sota la direcció i dramatúrgia de Marc Rosich, se’n podia fer una clara lectura en clau feminista…

AA: Completament. Tirant lo Blanch retratava l’absurditat de les premisses masclistes. Fins i tot en els personatges femenins que es podrien llegir com a dones alliberades, tampoc ho eren tant, d’alliberades. Jo reivindico la irreverència, un vehicle que està censurat en els estereotips femenins. La contundència dels homes és entesa com a arrogància en les dones. Sembla que les dones no puguin ser irreverents o dir les coses tal com ragen. Treballar en aquesta producció ha estat un dels regals més grans de la meva carrera, ja que per primer cop algú escrivia un personatge tenint en compte la meva veu i el meu perfil. En Marc i en Joan sabien perfectament quins punts forts podien explotar i van crear-me un vehicle de lluïment incomparable. Cada vegada que faig aquesta obra m’ho passo molt bé, però és una obra complexa que demana ser durant tota l’estona a l’escenari fent tres personatges simultàniament. De totes maneres és una obra que m’ajuda molt a arribar a la catarsi a què jo aspiro, fer arribar al públic les emocions i provocar-lo.

MS: Ets, d’alguna manera, una inconformista: sempre vas més enllà obrint-te constantment a nous formats i a nous llenguatges. Com a artista, a què et deus?

AA: Em dec a la comunicació. Em dec a emocionar el públic. Això és per a mi el credo i el més important. Em dec, també, a sobreviure i a menjar, però he tingut la sort que al llarg de la meva carrera m’han anat arribant projectes pel boca-orella, la gent ha volgut que jo participés en propostes que jo no havia provat mai. Constantment he estat sortint de la meva zona de confort, tinc sempre un diàleg intern amb mi mateixa i la partitura i em pregunto si soc capaç d’afrontar el que em proposen. Soc una cantant bastant tot terreny i això pot tenir desavantatges, ja que a hom se li pot fer difícil fer-se una idea del perfil que tinc, però la meva carrera s’ha forjat així, eclèctica per si sola. A nivell artístic, l’heterogènia m’ha enriquit molt, m’ha fet conèixer moltes persones, m’ha obligat a tenir una tècnica molt flexible i a ser molt honesta i tenir cura del meu instrument.

MS: Ara comencem a sortir de casa i trepitgem de nou els carrers: ¿es tracta de reconstruir-nos o de tornar a la vida d’abans? Què en podem aprendre, del confinament?

AA: Jo he viscut el confinament amb un brot psicoticocreatiu. Crec que és la meva pròpia personalitat artística el que no accepta el marc del confinament. Encara que l’hagi passat a Alemanya, on el confinament ha estat relaxat des del primer moment, la meva part artística no té escenari a disposició, ni públic i la creativitat m’ha brotat per altres bandes. Alhora, penso que individualment en podem aprendre coses molt potents i que estaria bé que ho traslladéssim a la pràctica i al nostre vot. Si ens ha seduït veure les ciutats més silencioses, amb l’aire més net i amb menys cotxes i avions, si hem pogut veure que es pot treballar dos o tres dies des de casa i hem trobat a faltar el contacte físic, siguem-hi conseqüents. Ara tenim l’oportunitat de veure les coses des d’una perspectiva una mica allunyada de la del capitalisme salvatge. Si hem après tot això per primer cop o ho hem reaprès, caldrà canviar els nostres líders, canviar el nostre sistema i allunyar aquells que ens han portat a l’estat actual, a la precarietat, a l’amenaça. Som ciutadans de la polis i podem fer petites coses, fer trontollar la nostra realitat i que això arribi als parlaments.

Imatge destacada: (c) Núria Gómez.

1 comentari

  • Anna ha estat un plaer seguir aquesta fantàstica conversa amb Martí Sancliment un fort petó i fins aviat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *