Carles Pachón

ALBERT TORRENS: Moltes felicitats! Ajuda’ns a valorar la importància del concurs Neue Stimmen i d’aquest guardó per a la teva carrera, en la qual ja trobem premis als concursos Tenor Viñas (Barcelona, 2017), Alfredo Kraus (Las Palmas de Gran Canaria, 2018) i Francisco Araiza (Hermosillo, Mèxic, 2017).

CARLES PACHÓN: Moltes gràcies! El nom del concurs –Noves Veus, en català– fa referència al concepte de descobrir les noves veus del futur, les que estan creant ara les seves carreres. El més atractiu, per a mi, és que no és un concurs tradicional on pots presentar-te, guanyar i s’ha acabat, sinó que també ofereixen moltes classes magistrals, tallers on t’ensenyen a gestionar la teva trajectòria o oportunitats de concerts on pots preparar repertori nou. Per entendre’n la magnitud en comparació amb altres concursos, si féssim el paral·lelisme amb el món del tennis, diríem que és un dels tornejos del Grand Slam. Entre els cantants que han guanyat aquest concurs i ara són de primer nivell, hi ha noms com Nadine Sierra, Michael Volle o René Pape.

AT: M’imagino que la composició del jurat devia ser un altre atractiu a l’hora de decidir presentar-t’hi, oi?

CP: Sí, evidentment, perquè és un jurat especialitzat, format per directors de teatre, directors d’orquestra i cantants. Tinc molta sort perquè són persones que tenen llocs de poder i decideixen qui canta i qui no canta a Alemanya. Això està bé perquè, com a cantant, necessites que t’escoltin les persones que decideixen. Si m’hagués hagut de pagar el viatge per fer una audició en cadascun d’aquests teatres, m’hauria gastat tots els diners del premi, i en canvi ara ho he fet tot de cop, saben qui soc i què puc aportar, i si em volen contractar, endavant, i si no, ja trobarem una altra manera de fer audicions.

AT: Quin repertori vas interpretar i com el vas escollir?

CP: Només demanaven repertori que fos contrastat. S’havia d’escollir d’una llista d’obres obligatòries agrupades en quatre èpoques o períodes. N’hi havia d’haver de tres de diferents, però jo n’hi vaig posar de tots, perquè vaig pensar que com més variat, millor. I vaig cantar Händel, Mozart, Rossini, Wagner i Korngold.

AT: En quina mesura has evolucionat com a cantant respecte dels anteriors concursos a què t’havies presentat?

CP: Molt. Quan em vaig presentar al Viñas tenia 22 anys. Ara en tinc 27 i estic en un altre nivell: he après l’alemany i puc cantar aquest repertori, no només aprendre’m el text, sinó també cantar-lo amb estil. També he començat a treballar el lied i això m’aporta molts beneficis a l’hora d’afrontar les àries.

AT: ¿Has notat aquest grau de maduresa també en la manera com has viscut el pas per les diverses fases de concurs?

CP: Absolutament. Ho he viscut tot amb una serenor que encara me’n faig creus. Ara veig que al Viñas no era gaire conscient del que estava fent, i la innocència em va dur a cantar Don Carlo i Don Giovanni en una mateixa fase. Això és positiu perquè és molt important saber que, en un concurs, no vas a competir amb els companys, sinó amb tu mateix. I si estàs tranquil i serè, la música flueix i surt i això és el que el jurat i el públic aprecia. En aquest concurs, en comptes de competitivitat, m’ha sorprès la molt bona relació que hi ha hagut des del primer moment entre tots els concursants. Em sembla que hauria de ser sempre així.

AT: Què esperes que passi a partir d’ara?

CP: Encara no hi he pensat. Evidentment, el premi en metàl·lic és important, però encara ho és més haver pogut cantar a la prova final, un gran esdeveniment amb orquestra i retransmesa per streaming en directe. I estic molt content perquè no m’esperava gens el premi, el meu objectiu era tan sols arribar a la final.

AT: Quins altres projectes futurs tens?

CP: De moment, seguiré vivint a Berlín, on l’any passat vaig començar l’Opera Studio de la Staatsoper, que dura dos anys. Gràcies a això, la setmana passada vaig poder participar en una substitució d’última hora com a mandarí en una funció de Turandot al costat de René Pape i dirigit per Zubin Mehta. I m’han donat permís per poder venir a Barcelona al setembre a fer Don Pasquale al Liceu i alguna altra producció d’òpera. I el més immediat és un concert a Sant Fruitós de Bages a final de juliol, amb Serena Sáenz, que de fet és qui em va recomanar aquest opera studio.

Imatge destacada: (c) Besim Mazhiqi.