Benjamin Grosvenor

ALBERT TORRENS: Si fem un cop d’ull a la seva agenda del 2020, una de les primers cites que ha tingut és el llançament del seu disc amb els Concerts de Chopin al costat d’Elim Chan i la Royal Scottish National Orchestra el 21 de febrer passat. Quin lloc diria que ocupa aquest disc entre tots els seus enregistraments? Què el fa especial?

BENJAMIN GROSVENOR: Quan vam començar a parlar de fer un altre enregistrament de concert, em va semblar natural que fossin aquestes obres, que he tingut al meu repertori durant molt de temps. El Segon el vaig aprendre quan només tenia 12 anys i el Primer als 14, i des de llavors han ocupat un lloc central del meu repertori.

AT: Chopin ha estat present en diversos dels seus últims discos. Quin lloc ocupen els Concerts al seu repertori? ¿Els havia tocat abans de l’enregistrament?

BG: Chopin va ser absolutament el meu primer amor i de fet aniria més enllà, fins al punt de dir que va ser la seva música el que va fer que m’enamorés de tocar el piano. Algunes de les primeres peces que vaig tocar, a part la música dels tutorials, eren seves i em van captivar immediatament. Òbviament, el seu do melòdic és sorprenent, però fins i tot a l’edat que el vaig descobrir recordo haver quedat captivat pels seus mons emocionals, i per l’extraordinària melancolia que podia retratar en un breu vals. Així doncs, amb aquesta relació tan llarga amb aquest compositor, va ser molt especial enregistrar-ne els Concerts.

AT: Què exigeixen al solista, aquestes obres?

BG: Com que les vaig aprendre fa tant temps, és difícil apreciar-ne ara completament els requisits tècnics. Amb tot, diria que el repte principal des d’un punt de vista tècnic és tocar-ne totes les notes ràpides, però alhora imbuir-les de lleugeresa i color. Crec que és molt més difícil per a nosaltres tocar aquesta música que el que devia ser-ho als Pleyel lleugers de l’època de Chopin, però d’altra banda tenim el benefici d’una major projecció. També penso que en Chopin sempre hi ha el repte del rubato. És música que requereix flexibilitat, però que pot tenir una distorsió deliberada de la línia. Cal trobar-hi un equilibri.

AT: Com ha estat la relació amb l’orquestra i amb Elim Chan? ¿Té bons records de les sessions d’enregistrament?

BG: He tingut una col·laboració molt fructífera amb Elim Chan. Vam treballar junts amb l’orquestra per primer cop el 2018 i des de llavors ja va quedar clar que ens entenem excepcionalment bé, tant a nivell musical com personal. Crec que he tingut sort de disposar d’un director tan sensible per a aquest disc. També diria que hem tingut sort de comptar amb un gran equip, amb John Fraser com a productor. La seva rica experiència ha estat clau, sobretot si tenim en compte les restriccions de temps en una sessió d’enregistrament orquestral.

AT: El seu contracte amb Decca Classics des de ja fa deu anys el situa en un lloc especial entre els pianistes britànics. ¿Està satisfet de la col·laboració que han tingut fins ara?

BG: Amb Decca hem passat deu anys molt profitosos. Ha estat interessant veure com la indústria ha canviat durant el temps en què hi he estat involucrat i com una por inicial de l’efecte streaming en les vendes de discos ha dut a abraçar-los de maneres innovadores.

AT: ¿Li agrada acudir periòdicament als estudis de gravació? Quins són els millors moments d’una gravació i quins no són tan bons?

BG: Sento que en cada disc que he fet m’he sentit més còmode amb el procés. Sempre ho trobo reconfortant. Pot ser més dur quan enregistres en solitari, perquè et trobes tot sol, però després normalment tens més temps i flexibilitat per trobar moments de màgia. La part més difícil per a mi sempre ve després, quan escoltes i tries material. Crec que l’experiència d’escoltar-se tocant un mateix és una mica com l’experiència que la majoria de la gent pot tenir quan senten la veu pròpia enregistrada. Sovint ho faig després dels concerts, però en un disc, on les coses han de quedar escrites en pedra, hi ha una pressió afegida.

AT: Parlem del seu proper concert al Palau de la Música. Serà la tercera vegada que hi toca, de manera que coneix bé la sala. Després de les primeres impressions, com definiria la relació que hi té?

BG: És una sala preciosa, tant visualment com en termes d’acústica. Mai no hi he estat com a part del públic, però a l’escenari hi trobo un so i un ambient meravellosament íntims i un equilibri perfecte de “sequedat” i “humitat”.

AT: Presentarà una selecció de peces de Rameau, Beethoven i Liszt. Quina relació té amb cadascun d’aquests compositors? Què tenen en comú i en què es diferencien pel que fa a exigència?

BG: Beethoven i Liszt van ser, tots dos, compositors revolucionaris a la seva manera. Se’ns fa estrany pensar ara que, a l’època de la composició, la Sonata en Si menor de Liszt fos rebuda amb perplexitat. L’escala de la concepció i la manera com està bastida són corprenedores i suposen un viatge emocional. De Beethoven, n’he escollit la Sonata op. 7, una obra que crec que d’alguna manera ha estat negligida injustament entre les Sonates primerenques. Hi trobem el que jo considero primer “gran” moviment lent i una meravellosa mescla de lirisme i tempestuositat. En comú amb la Sonata de Liszt, totes dues ens sorprenen pel seu final suau: la de Liszt deriva en una atmosfera celestial i la de Beethoven amb força bon humor. No he tocat gaire Rameau, però la Gavota i variacions va ser una obra favorita de molts pianistes del passat, com Moiseiwitsch, Meyer o Cherkassky. És una obra que va molt bé per al piano, pel rang de textures que ofereix i les moltes possibilitats de color i caracterització. La Berceuse de Liszt (en la segona versió) de la segona part del concert és una peça molt atmosfèrica que crec que és un gran preludi per a la Sonata. Inspirada de manera força clara per la Berceuse de Chopin (tot i que no la supera), té un efecte molt diferent. Més inquieta i nostàlgica, creix ininterrompudament fins a un clímax apassionat que després es dissipa de manera molt ràpida, com si tot hagués estat només un somni.

AT: Com dissenya normalment els programes de concert? ¿Beethoven hi tindrà un lloc especial enguany?

BG: Acostumo a preveure un esquema tradicional, amb una primera part d’obres substancials o serioses i una segona més acolorida i variada, però a vegades també m’allunyo d’aquest model. A vegades hi ha temes que es poden explicar i d’altres que no. M’agrada mirar d’incloure obres que puguin ser molt conegudes per a bona part del públic, al costat d’altres que probablement ho són menys. Normalment, hi ha una obra concreta a l’entorn de la qual construeixo el programa, amb la qual comença el procés, i el meu objectiu és elaborar una narrativa atractiva i amena per al públic. Molt sovint el sentiment de quines peces van plegades és instintiu, de la mateixa manera que pressentim quines flors faran un conjunt bonic en un gerro. Pel que fa a Beethoven, he pensat que havia d’incloure’n una Sonata al programa del Palau amb motiu de l’aniversari i també tocaré l’Opus 101 més endavant aquest mateix any. També tinc previst tocar-ne alguns dels Concerts.

AT: Té per davant una primavera ben farcida, amb concerts a la Filharmonia de Colònia, als Estats Units (aquest mes de març), al Teatre dels Camps Elisis de París (el 26 d’abril) i al Wigmore Hall (pel juny). Quin d’aquests o altres compromisos espera amb més delit?

BG: Acabo de tocar amb gran plaer amb Hyeyoon Park, Timothy Ridout i Kian Soltani al Southbank Centre. M’encanta la majoria de la música de cambra i aquest grup concret –que s’està convertint en una mena de quartet amb piano regular– funciona molt bé per la mescla de personalitats i intèrprets.

AT: Finalment, a banda dels programes que està oferint a les sales de concerts, quins nous repertoris prepara a mitjà termini?

BG: Pel que fa a concerts, estic estudiant el Tercer de Prokófiev per a la temporada que ve, i tal com he esmentat abans, tinc l’Opus 101 de Beethoven més endavant. Aquests són els dos projectes més immediats que tinc planificats.

Imatge destacada: Benjamin Grosvenor. (c) Patrick Allen-Opera Omnia.