Subscriu-te
Entrevista

Joan Enric Lluna

Fascinat per Rodrigo

L’atzar ha fet coincidir pràcticament en el temps la presentació de dues novetats discogràfiques de Joan Enric Lluna, una de les quals és el primer disc en què el clarinetista valencià intervé únicament com a director. Dos compositors tan diversos com Joaquín Rodrigo i Carl Maria von Weber han centrat, doncs, la seva atenció aquests últims mesos.

ALBERT TORRENS: Comencem situant-lo en l’espai. Quant de temps passa actualment al nostre país i a quina de les seves múltiples facetes –intèrpret, director, docent, programador…– dedica més temps?

JOAN ENRIC LLUNA: Soc membre de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana del Palau de les Arts i he anat trobant la manera de compaginar-ho amb la meva activitat de sempre, que ha estat fer de solista i, els últims anys, també de director. L’orquestra és un projecte important que es fa a casa i, com que som dos clarinets primers, jo hi faig aproximadament un cinquanta per cent de la programació. De manera que a València passo cada mes una setmana o deu dies. Pel que fa al meu propi grup, Moonwinds, fa temps que els caixets que solíem cobrar els paguen a molt pocs llocs i, com que els membres del grup estan repartits per tot Europa, resulta difícil reunir-los. L’any passat vam fer un projecte de recuperació històrica de música valenciana i aquest any teníem previst trobar-nos al juliol, però no serà possible. Pel que fa a les classes, encara vaig a l’ESMUC de Barcelona regularment, tot i que hi he reduït les hores al mínim.

AT: ¿Recorda com vas accedir per primer cop a l’obra de Joaquín Rodrigo i amb quina freqüència hi ha tornat al llarg de la seva carrera?

JEL: El Concierto de Aranjuez el dec haver tocat moltíssimes vegades com a membre de l’orquestra, perquè quan una orquestra espanyola surt a l’estranger sempre el porta. A part d’això, quan era molt jove havia tocat a l’Orquestra de València –on substituïa el primer clarinet– altres obres seves, com el poema simfònic Per la flor del lliri blau i també en conec les cançons perquè durant molts anys, a Londres, vaig tenir un trio amb soprano i ella les cantava. A part d’aquestes obres i del Concierto de estío –que he escoltat i en tinc la partitura–, es coneix molt poc de la producció de Rodrigo.

AT: Com va sorgir la possibilitat d’enregistrar el disc amb obres de Rodrigo?

JEL: L’abril de l’any passat el Palau de les Arts em va convidar a dirigir un programa d’homenatge amb motiu del vintè aniversari de la mort del compositor, format per unes quantes obres seves per a orquestra de cambra. Quan els responsables del segell IBS me’n van sentir a parlar, es van entusiasmar i van dir que ho volien gravar. Com que a mi també em feia il·lusió, el Palau va deixar-hi l’orquestra i la sala simfònica. També ens hi va ajudar força Cecilia Rodrigo –la filla del compositor–, que és molt activa i entusiasta defensant aquesta música que està una mica amagada en el catàleg del seu pare.

AT: Quines són les obres enregistrades i per què?

JEL: Els programadors del Palau van optar per música poc coneguda però d’una qualitat enorme. En primer lloc, la suite Soleriana, una peça fonamental consistent en l’orquestració de Sonates del pare Antoni Soler, on Rodrigo demostra un gran domini del color i de la instrumentació, fins al punt que les fa semblar música nova. També hi ha Tres viejos aires de danza, Zarabanda lejana y villancico i Dos miniaturas andaluzas. La majoria d’aquestes són per a secció de corda reduïda –el que anomenem “orquestra Mozart”– i vents a u. Jo diria que no són obres de menor qualitat respecte del Concierto de Aranjuez i que mereixen ser conegudes, gravades i programades perquè entrin en repertori.

AT: Com les descriuria, estèticament i tècnicament? ¿Tenen alguna cosa en comú amb el llenguatge del Concierto de Aranjuez, sovint titllat de nacionalista?

JEL: Quan vaig descobrir-les, vaig quedar absolutament fascinat. No és un llenguatge tan diferent del Concierto, excepte la Soleriana, en què el material bàsic són sonates d’un altre compositor, tot i que també hi ha un toc de música tradicional espanyola. Pel que fa a la resta, sí que en podem dir nacionalista, si volem, però Rodrigo –a diferència de Falla, Albéniz o Turina, que feien servir el folklore del segle XVIII– va més enrere i fa servir danses més antigues, dels segles XV o XVI, i les actualitza. Tècnicament són molt exigents, perquè són molt delicades quant a sonoritat i subtileses dinàmiques. No són extremadament difícils, excepte el Villancico de la Zarabanda lejana, on intenta fer servir recursos més contemporanis, harmònics –com ara colpejar el violí o violoncel per imitar un tambor–, tot és molt agut per a les cordes i difícil d’afinar… I en qualsevol cas no es poden tocar de qualsevol manera, sempre cal cuidar el so, els atacs, el fraseig…

AT: Quins records té de les sessions de gravació?

JEL: La direcció del Palau de les Arts ens va permetre disposar de la sala simfònica on assajàvem i de l’orquestra sense remuneració econòmica, però tampoc no va afegir-hi temps extra. I com que el concert es va fer en una altra sala que no té les condicions acústiques adequades, vam gravar tan sols els assajos d’un dia i mig. Francament, estava una mica nerviós, però com que conec l’orquestra i la qualitat dels músics, sabia que ens en sortiríem. És evident que quan enregistres mai no t’agrades a tu mateix i després sempre penses que ho podries haver fet millor i canvies d’opinió sobre una frase, però ja és tard. Has d’assumir que una gravació és aquell moment i prou. També és el primer disc que faig només com a director –en els altres havia intervingut també com a solista– i l’experiència és una mica diferent. Però crec que hem fet una bona versió d’aquestes obres i n’estic satisfet.

AT: Aquest enregistrament va ser gairebé simultani al de Weber, amb un repertori molt diferent…

JEL: Sí, tot just una setmana després viatjava a Alemanya per fer-hi dos concerts –a la Philharmonie de Berlín i a Frankfurt– amb la Berliner Camerata i enregistrar posteriorment els Concerts per a clarinet i les Simfonies de Carl Maria von Weber. Per als clarinetistes, els Concerts són obres de repertori que fem des de petits, mentre que les Simfonies són molt desconegudes però encantadores. Jo hi faig de solista i de director i també n’estic molt orgullós, d’aquest disc, que per criteris de la discogràfica es va presentar oficialment el mes de gener passat, mentre que el de Rodrigo haurà d’esperar al maig o juny.

AT: Per acabar, de quina manera està afectant la crisi de la COVID-19 la seva carrera professional?

JEL: Hi ha incertesa, però cal anar preparant el terreny per quan es puguin fer coses. Tinc un projecte amb l’English Chamber Orchestra per al maig del 2021, en el qual hem programat una d’aquestes obres de Rodrigo per fer-la a Londres i en altres llocs. I evidentment també estudio cada dia per estar en forma, tot i que es fa dur perquè no saps si faràs el repertori programat. Pel que fa a les classes, les estic fent online. Als alumnes de cambra, els he donat uns deures que són complementaris, però que en aquest moment poden servir per anar avançant. Amb les assignatures pràctiques és més difícil, però si no hi ha cap altre mitjà, també ho farem així. No és el mateix, però ens n’anem sortint.

Imatge destacada: (c) Alex Baker.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *