Subscriu-te
Entrevista

Paco Moya i Gloria Medina

IBS converteix Granada en l’epicentre discogràfic espanyol de la música clàssica

El segell discogràfic IBS Classical s’ha convertit en pocs anys en un referent a nivell espanyol i europeu, tant per l’aposta per intèrprets i compositors del país, com per l’edició acurada de cadascuna de les propostes. El seu fons de catàleg ja aplega cent vint discs i té un increment anual de vint-i-vuit noves referències. Amb el seu treball, doncs, IBS ha convertit Granada en l’epicentre discogràfic espanyol de la música clàssica. José Menor, Daniel Blanch o Marta Infante són alguns dels intèrprets catalans que ja hi han enregistrat. L’ànima de l’empresa és el matrimoni format per Paco Moya i Gloria Medina.

SANTI RIU: Abans de res, felicitats per la feinada que esteu duent a terme i els brillants resultats. Quin és el vostre contacte amb la música i a què us dedicàveu abans de fundar IBS?

IBS: En Paco i jo som catedràtics del Conservatori Superior de Música de Granada fa més de trenta anys. Ell en l’especialitat de música de cambra i jo en la de guitarra. Actualment ell està en excedència voluntària, perquè tot el temps és poc per al volum de feina que tenim. Jo continuo en la docència i compagino la tasca amb el segell discogràfic.

SR: ¿Quan sorgeix la idea d’abandonar un “sou fix” per un somni en una època en què el disc físic no viu el seu millor moment?

IBS: Començàrem a simultaniejar enregistraments amb la docència l’any 2005, però decidírem crear el segell l’any 2011, ja que la demanda per gravar era cada vegada més gran i era impossible compaginar-ho. Hem arriscat, però ha valgut la pena. A més, teníem clar que no n’hi havia prou de donar-li el màster a l’artista. Se li havia d’oferir un segell discogràfic i el més important, amb distribució internacional, si era possible. Ha estat una peregrinació pel desert, però aquí estem!

SR: Qui formeu el segell?

IBS: El dirigim Paco Moya i jo [Gloria Medina]. El nostre enginyer de so és Cheluis Salmerón, l’ajudant d’edició José Baena i la dissenyadora Míriam Moya. Jorge Guillén s’encarrega dels audiovisuals, Barbara Cordova, de la traducció de textos, i un nodrit grup de musicòlegs col·labora en la documentació.

SR: Quines línies de producció teniu?

IBS: Recuperació de patrimoni, música antiga, música de cambra, solistes, simfònica, lírica, música espanyola, noves creacions…

SR: ¿Qualsevol intèrpret o compositor pot editar amb IBS o teniu una política pròpia?

IBS: Després de rebre la proposta, fem un estudi tant de l’intèrpret com del projecte musical que ens presenta i valorem què és el més interessant i innovador, la qualitat i quina repercussió pot tenir el disc al mercat, tant nacional com internacional. Aquestes qüestions ens fan decidir si la proposta passarà a formar part del nostre catàleg o no.

SR: ¿Avui dia quina és la raó per publicar un cedé físic?

IBS: Evidentment no són pas els beneficis econòmics, tot i que en alguns casos sí que ho han estat, però principalment el cedé físic és una extraordinària carta de presentació per a l’artista, tant als mitjans especialitzats com als gestors musicals, festivals de música… A més, avui dia es demana el disc físic als concerts dels intèrprets. De fet, la venda és una forma de recuperar la inversió que aquests fan en la majoria dels casos.

SR: Com està el mercat discogràfic? ¿El disc físic aguanta o es pot viure de les plataformes digitals?

IBS: Fa temps que va desaparèixer el disc com a negoci, tant físic com digital. És impossible viure de la venda de cedés, ja que no donen ni per cobrir les mínimes despeses de producció. Això fa que per a dur a terme el disc siguin necessàries ajudes, o bé d’administracions públiques, entitats privades o bé, com en molts casos, que el propi intèrpret hagi d’assumir les despeses en col·laboració amb el segell. Al món de la clàssica, som molts els que ens aferrem encara a poder tenir a les nostres mans el disc físic. És el cas també dels crítics, revistes… És molt difícil valorar en tots els seus aspectes una producció discogràfica només amb un enllaç que et dugui a una plataforma.

SR: Quant costa actualment fer una gravació i quan dura tot el procés?

IBS: El pressupost d’un projecte discogràfic depèn de molts factors: dies de gravació, el lloc on es fa –a Espanya o a l’estranger–, si hi ha elaboració de textos, traduccions, comunicació en mitjans, nombre d’exemplars que es fabriquen, SGAE… La gravació i l’edició la du a terme Paco Moya; tota la gestió d’espais, organització amb els artistes, comunicació, distribució i administració, ho faig jo. El procés des que s’inicia el disc fins que arriba al mercat sol durar aproximadament sis mesos.

SR: Com heu aconseguit tenir distribució a nivell mundial?

IBS: A això em referia anteriorment quan esmentava la “peregrinació pel desert”. Quan al nostre catàleg teníem una quinzena de discos, vam intentar trobar distribuïdor, però va ser impossible. Ens deien que el catàleg era insuficient. Vam seguir creixent, arribaren les nominacions als Grammy Llatins i va ser llavors quan ens van trucar les distribuïdores. Vam començar amb la distribució digital i a continuació va ser la física. Treballem amb Naxos Global Logistic per a la distribució física i Naxos USA per a la distribució digital.

SR: Treballar amb intèrprets com els que teniu el goig d’enregistrar ha de suposar grans experiències, encara que potser també moments de tensió durant les sessions. Què aporta IBS al músic que el converteix en un segell estimat per als seus intèrprets? I com us involucreu en cada projecte?

IBS: Gravar amb els nostres artistes suposa una experiència meravellosa d’aprenentatge permanent. Són dies intensos en els quals escoltem l’artista i exercim de productors, és a dir, dialoguem amb ell i li donem la nostra opinió fins a arribar conjuntament a un discurs musical que ens convenci a tots. Això a vegades és una mica complicat, però al final tot es resol, ja que parlem el mateix idioma. Aquests dies fan que els nostres artistes formin la gran família IBS, la relació és molt propera i no només pels dies d’enregistrament, sinó que s’estableixen vincles d’amistat que duren tota la vida.

SR: Quina ha estat la vostra millor experiència?

IBS: Encara que sempre intentem fer de cada gravació una experiència que transcendeixi el treball estricte, és veritat que se’ns han donat situacions molt especials al llarg de la nostra trajectòria. Sens dubte una d’aquestes fou ser rebuts a la casa del mestre Alfred Brendel per gravar part del nostre disc Ancora un segreto, que gira entorn de la figura del mestre i del seu coneixement de la Sonata en Si menor de Liszt. Tot va venir de dos grans músics espanyols i amics, Mauricio Sotelo i Juan Carlos Garvayo, els quals em van proposar de participar en l’homenatge que aquest disc suposa al mestre Brendel. Un altre dels grans moments es va produir a Sala Mozart de l’Auditori de Saragossa, on vam gravar una de les meves simfonies predilectes, la Leningrad de Xostakóvitx. Encara que l’emoció no va venir tant de l’obra com sí de veure-hi cent deu joves músics espanyols, d’un nivell impressionant, dirigits per Pelivanian. Parlo de la JONDE. Mai hauríem pensat que Espanya pogués comptar amb una formació d’aquest nivell.

SR: Heu estat guardonats amb nombrosos premis, però què va suposar la nominació als Grammys Llatins per tres discs?

IBS: Els guardons suposen un reconeixement al nostre treball, agraïment a tots els artistes que han confiat en nosaltres i que ho han fet possible. Ens satisfà saber que aquest reconeixement ve de persones que no coneixem i que segueixen la nostra trajectòria.

SR: En aquesta època de confinament, quin és el treball d’IBS? ¿Podeu continuar editant?

IBS: Són dies de molta feina des de casa. Tots els artistes estan confinats, amb temps per estudiar, pensant en projectes futurs i a la vegada preguntant per les seves produccions. No ens deixen descansar ni un minut, en el millor sentit de la paraula. Ens estem posant al dia en l’edició, disseny, acabant produccions i començant a enviar a fàbrica.

SR: ¿Han quedat aparcats gaires projectes? ¿O teniu por que la situació econòmica que quedarà al país una vegada superat el panorama actual els aparqui?

IBS: Han quedat ajornats projectes des d’aquests mesos, però avui mateix començo a reorganitzar l’agenda per començar a enregistrar el mes de juny. Ara mateix tenim il·lusió i moltes ganes de començar a treballar; afortunadament, la nostra agenda continua en peu, desplaçada en el temps però amb nombrosos i interessants projectes que ens apassionen.

SR: Teniu un vincle especial amb la vostra ciutat, i per això enregistreu allà, oi?

IBS: Vivim a Granada, en un poble molt proper a la capital, La Zubia. Tenim la gran sort de comptar amb una de les millors acústiques del país, l’Auditorio Manuel de Falla i afortunadament la nostra relació amb la seva Direcció és genial, hem aconseguit crear acords que ens beneficiïn a tots i això fa que ens sentim molt agraïts per fer possible la nostra feina. Fonamentalment enregistrem aquí, encara que ens desplacem a qualsevol ciutat on hi hagi un bon espai escènic, tant a Espanya com a l’estranger. És habitual que viatgem a Suïssa, Alemanya, Itàlia i properament als Estats Units.

SR: Quins són els propers grans projectes que teniu previstos? ¿Hi ha també intèrprets catalans?

IBS: Continuant amb la nostra política de suport a compositors i intèrprets catalans, puc dir en primícia un projecte al costat del tenor David Alegret i el pianista Rubén Fernández Aguirre. Seran dos discos al voltant de la poesia catalana i compositors dels segles XX-XXI. A més, tenim nombrosos projectes que sortiran ben aviat, per exemple la integral de les Suites per a violoncel de Bach amb Asier Polo, l’Stabat Mater de Bach-Pergolesi amb Sara Mingardo, Musique des Lumieres i Facundo Agudín, la integral de les Sonates i Partites de Bach amb Pablo Suárez, projectes orquestrals amb l’RTVE, la Sinfónica de Màlaga…

SR: Per acabar, heu pogut enregistrar grans solistes, formacions de cambra i orquestres, però… quin projecte us agradaria fer?

IBS: És difícil contestar-ho, estem oberts a tot i que els esdeveniments ens sorprenguin.

Imatge destacada: Paco Moya i la mezzosoprano lleidatana Marta Infante en un moment del procés de producció del disc ‘Dvorak songs’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *