Subscriu-te
Entrevista

Benet Casablancas

“Pensar que un món diferent és possible, és el que han fet tots els grans artistes”

Benet Casablancas és un dels compositors actuals més importants de Catalunya, a més de professor al Conservatori del Liceu. Vinculat a les avantguardes, ha col·laborat amb orquestres i intèrprets de reconegut prestigi internacional. L’agafem en ple confinament, encara amb el record molt viu de l’estrena el 2019 de la seva primera òpera al Liceu, ‘L’enigma di Lea’, i mantenint paral·lelament els projectes de recerca, composicions i pedagogia, però també trist per haver hagut de cancel·lar un nou viatge al Japó, on havia de presentar un programa dedicat íntegrament a la seva música de cambra.

MARTÍ SANCLIMENT: El 13 de març es decreta l’estat d’alarma i de cop tot el país i tot Europa comencen a viure, de forma obligada, com podria viure un compositor en els seus retirs creatius. Què ha canviat a la seva vida o del dia rere dia d’ençà del confinament?

BENET CASABLANCAS: Poca cosa. El confinament és un fet natural en la meva vida, passo llargs períodes que surto de casa només per atendre els meus alumnes al Conservatori del Liceu o anar a l’aeroport per assistir a estrenes i concerts a l’estranger. La meva feina, com jo l’entenc, demana molt de temps. Els tres anys de composició de l’òpera van ser d’enclaustrament gairebé complet, tot reduint al mínim les altres activitats. També és veritat que costa més del que és habitual mantenir la concentració. La incertesa em fa passar moments de certa angoixa i desànim i també una sensació d’irrealitat i de déjà vu.

MS: Continua l’activitat pedagògica a distància?

BC: Sí, i per cert és molt laboriós. Tot s’ha d’expressar per escrit i falta el rebot de la immediatesa. Crec que la pedagogia implica un compromís molt seriós: intentar ajudar els joves, els estudiants, tant com puguis. No sé si els deixarem un món millor, però sí que podem compartir amb ells la nostra experiència professional i contribuir perquè tot vagi endavant i més lluny. És així com pot progressar una societat, amb educació, coneixement i cultura, d’on broten la llibertat i la realització personals.

MS: Suposo que l’actitud d’estar “confinat” ha estat habitual en la seva vida o procés creatiu. Sovint la feina del compositor és solitària i reclama un cert aïllament. Com és el seu procés creatiu?

BC: Depèn molt del moment, de l’obra, de les condicions personals i externes. En general i fins on jo mateix puc esbrinar-ho, diria que passo per tres fases. Una primera, la més feliç, en la qual em venen les idees, les escolto, les veig, les atrapo al vol, les escric als blocs que sempre duc a sobre o en qualsevol paperet i es van incubant els materials d’on brotarà tot. La segona, potser la més difícil, en què intento copsar l’obra que estic concebent com un tot, tracto d’imaginar-me-la en tot el seu recorregut, intuir quina serà la seva singularitat i personalitat i deixar que aquesta aflori. Has de veure com comença i com acaba, donar-li forma però oberta sempre a la sorpresa, al llampec de l’imprevist. La tercera assenyala el moment de la veritat: quan sec a l’escriptori i escric el primer compàs i fins a arribar al punt final. Intentant sempre equilibrar la coherència global amb el preciosisme del detall; de la primera n’hauria de sorgir la intel·ligibilitat; de la segona, l’emoció i el misteri, fent meves aquí les imatges de Nabokov. La tercera és també la més llarga i feixuga. Deixant a part les qüestions tècniques, demana un esforç suplementari: mantenir viva la llavor, la llum de la primera idea, però sense que aquesta es marceixi durant el temps exigit per la seva prolongada realització. Hi ha un vídeo d’Amics del País on intento explicar-ho amb un cert detall: https://www.amicsdelpais.com/es/publicaciones/conversacion_con_benet_casasblancas_el_proceso_de_una_creacion_musical_es_una_lucha_frenetica_y_literal_contra_el_tiempo/829/.

Benet Casablancas davant la Philharmonie de Berlín, on el Quartet Casals va estrenar a Alemanya el quartet ‘Widmung’, encàrrec del Quartet amb motiu del Cicle Internacional Beethoven

MS: És una explicació fascinant. I en l’àmbit literari, ¿ens podria dir alguna cosa del llibre que està escrivint, Paisatges del romanticisme musical?

BC: Seguint una mica l’estil del meu llibre anterior, El humor en la música, es tracta d’un treball bastant voluminós, a mig camí de l’assaig, la historiografia musical i l’anàlisi. L’objectiu consisteix a establir una cartografia dels principals motius i tòpics del romanticisme musical (el bosc, la solitud, la nit, la quietud, el caminant, l’èxtasi, el capficament, la visió…), tan presents en la poesia i la pintura del període, i veure com aquests i altres llocs comuns es tradueixen en la literatura musical delimitant-ne els trets característics, genealogia i evolució històrica, així com la pervivència al llarg del temps aplicant una metodologia similar –si voleu– als estudis iconogràfics desenvolupats per Panofsky, Gombrich i altres autors en el terreny de les arts plàstiques. Amb aquest objectiu faig un recorregut històric exhaustiu que es centra en el segle XIX, però que parteix dels grans mestres clàssics i s’estén fins als segles XX-XXI. El llibre comptarà amb un bon nombre d’exemples musicals i un generós apartat d’il·lustracions pictòriques i cinematogràfiques. El llibre està pràcticament llest per ser entregat a l’editorial, Galaxia Gutenberg, que ha tret també recentment un volum d’estudis sobre la meva música, Arquitecturas de la emoción, edició de Javier Pérez Senz, i, si tot va com és previst, hauria de ser a les llibreries cap a final de la tardor.

MS: Un dels tòpics que enumera és la solitud, que ara hem pogut practicar durant el confinament. Per què ens costa tant estar sols?

BC: La nostra és una societat dominada pel soroll, la velocitat, la hiperactivitat, la xarxa i l’agenda (qui no la té a vessar es sent insegur). Són alguns dels mites i noves divinitats del nostre temps. El mite del progrés, el terrible Àngel de Paul Klee ja fa molt de temps que va entrar en crisi, tot i que alguns encara no ho han descobert. Fa temps vaig veure dues fotografies molt divertides on es veia un vagó dels trens de rodalies de Nova York als anys cinquanta on tota la gent llegeix immensos diaris i una altra de més actual, on es veu el mateix tren amb tota la gent inclinada sobre el seu mòbil. És a dir, deixant passar el temps que els altres invertien en la lectura, que demana un nivell d’introspecció, solitud i silenci fonamentals per conrear la interioritat de l’ésser humà. Sembla que l’home tingui por de trobar-se amb si mateix, enfrontar-se a les seves febleses i pors, de pensar per si mateix defugint la calor del ramat, el refugi i l’evasió del gregarisme. Només en aquest bressol d’intimitat, educació i llibertat podem alimentar la realització plena de la persona. Per desgràcia, el pobre nivell mitjà dels estaments polítics, aquí i arreu, sembla fomentar i apuntar en una direcció ben diferent…

MS: Tinc entès que segueix component haikus. L’haiku originalment beu molt de la contemplació estètica i particularment de la contemplació de la naturalesa. De quina contemplació provenen els seus haikus?

BC: De la mirada interior. Tot i que em fascina la cultura japonesa, he de dir que els meus haikus fugen de qualsevol temptació pintoresca i de la japonaiserie. La influència s’exerceix a un nivell més profund, el de l’essencialitat, la concisió i fins i tot l’humor i la força epifànica dels haikus i tankes poètics. Aquests em permeten viure una experiència creativa ben diferent de la que he descrit abans. L’haiku permet realitzar la il·lusió de caçar una idea al vol i plasmar-la en el paper amb la mateixa immediatesa amb què l’has pogut entreveure i sentir, sense perdre cap detall pel camí, gairebé com un gest cal·ligràfic. Alternar les formes grans amb aquesta i altra mena de miniatures, com epigrames o aforismes, suposa un veritable alleujament i un instant petit i fugisser de felicitat plena.

Benet Casablancas al Kunitachi College de Tòquio, amb Toshio Hosokawa, que el va convidar a impartir-hi una classe magistral el 2019

MS: Si contemplem aquests dies el món per la finestra de casa, podrem observar que, durant unes setmanes, la natura torna a ocupar espais que li són propis i que negligentment ens hem apropiat els humans. ¿Ens hauríem de plantejar alguna cosa?

BC: Són moltes les coses que ens hauríem de plantejar. Ara ja és un fet científicament comprovat que, si ho volguéssim de veritat, encara som a temps de regenerar la natura, i, si m´ho permets, faria extensiva aquesta afirmació al conjunt de les pròpies societats humanes. No fer allò necessari per assolir aquesta fita ineludible és un greu acte d’irresponsabilitat envers nosaltres mateixos i les generacions que venen al darrere.

MS: Malgrat la situació crítica a nivell sanitari i humà que estem vivint, què podríem intentar recollir d’aquesta experiència de confinament?

BC: La presa de consciència de quines coses són essencials i quines no, quins són els valors que cal realment preservar i quins aspectes cal superar. La constatació, una vegada més, de quins són els valors autèntics de la vida i quines són les coses per les quals val la pena treballar, esforçar-se i lluitar, sense perdre temps i energies en faramalles… La condició humana ens imposa unes terribles limitacions al nostre pas rabent per aquest planeta, però també ens ofereix un ampli ventall de possibilitats de transcendir-les. Pensar que un món diferent és possible, encara que només sigui possible imaginar-lo a l’interior de cadascun de nosaltres, és el que han fet tots els grans artistes. Parlo de valors substancials i duradors de la tradició humanística, però que demanen una atenció i pràctica continuada si no volem retrocedir en tot el que la nostra espècie ha aconseguit al llarg del temps i que anomenem cultura.

MS: I ara, més enllà de la tasca creativa, què fa durant el confinament?

BC: Essencialment llegir, escriure i veure cinema.

MS: Què ens recomanaria?

BC: Puc esmentar, d’entre els llibres, un que trobo extraordinari i molt oportú en les circumstancies presents: Catarsis. Sobre el poder curativo de la naturaleza y el arte d’Andrzej Szczeklik, però també moltes lectures relacionades amb el meu treball en el llibre: poesia romàntica de Hölderlin, Goethe, Rilke i Pessoa, sobretot. Del mateix Goethe, que sempre m’acompanya, les Màximes i les Converses amb Eckermann, l’estremidor Goethe en Dachau de Nico Rost o els escrits sobre el romanticisme i els assaigs polítics d’Isaiah Berlin. George Steiner el tinc sempre ben a prop, també Elias Canetti i l’obra del poeta i amic Josep-Ramon Bach, que tres dies abans del confinament ens va deixar. Pel que fa a films i sèries, The plot against America i Treme, totes dues molt recomanables i absolutament vigents!

MS: Potser quan sortim al carrer, ens trobarem amb un món diferent del que coneixíem. ¿Creu que canviarà alguna cosa després del confinament?

BC: La nostra escala i perspectiva són molt limitades i la memòria molt curta. No tinc clar que el món canviï tant com tots diem ara. Ara tot són bones intencions i declaracions fraternals, però si les coses avancen raonablement bé i a poc a poc es van superant les dificultats del dia rere dia, tot d’una ja no hi pensarem mai més i tornarem a les nostres rutines i nimietats, vicis i picabaralles. Sembla que això va lligat a la nostra natura. Si t’he de ser franc, soc molt escèptic i no em faig cap il·lusió que aquesta vegada sapiguem llegir bé el que ha passat i siguem capaços d’aprendre’n la lliçó. Sens dubte s’haurà produït un avançament en les ciències mèdiques impressionant que en el futur evitarà dolor i salvarà moltes vides, i aprofito per felicitar tota la comunitat sanitària i altres col·lectius que s’estan deixant la pell per tots nosaltres. Però sovint hom constata que si la història ens ensenya alguna cosa, és únicament que l’home no aprèn mai de la història. Malauradament fa temps que vaig perdre la ingenuïtat.

MS: I quins són els seus somnis o desigs encara per complir en l’àmbit creatiu?

BC: Ser capaç d’escoltar i deixar que aflori la música que porto dins, que em sorprengui, m’emocioni i no em deixi indiferent. Ser capaç, després, de donar-hi forma de la millor manera possible i amb els millors recursos del nostre meravellós ofici. Estem parlant d’un gran misteri. Podem disfressar-ho amb grans conceptes i arguments molt enlluernadors, però al meu entendre el punt essencial rau aquí. Si finalment es genera alguna classe d’empatia, aleshores el cercle s’haurà tancat. Per definició, deia Stravinsky, un no arriba mai a escriure l’obra que s’havia proposat escriure, mai s’arriba a concretar l’obra idealment imaginada. M’interessa molt més el que encara no he escrit que el que hagi pogut fer fins ara. Sempre tinc la sensació, quan començo una nova obra, que estic tot just començant i que desconec on em portarà la nova aventura. Tinc ganes de tornar a l’escriptori per emprendre un nou projecte de format gran que em fa molta il·lusió.

MS: I, per acabar, què voldria dir als lectors que llegeixen aquesta entrevista?

BC: Arribats en aquest punt, i si els lectors han estat tan amables d’acompanyar-nos al llarg de l’entrevista, no voldria prendre’ls més temps. Hi hauran trobat un bon grapat de referències de tota mena que tal vegada els poden interessar. Només una petita i darrera observació: tot i la gravetat de les circumstàncies que encara estem vivint, voldria engrescar tothom a positivar els fets i donar la volta a la situació. Molt poques vegades a la vida ens trobarem davant d’un període tan dilatat de temps a la nostra disposició. Aprofitem-ho! És el moment de retrobar-nos amb els nostres amics, les nostres aficions més personals, de descobrir i aprofundir en les grans obres de la literatura, de l’art i, per descomptat, la música! En sortirem molt enriquits i segurament millors. Que en el futur puguem recordar: “Sí, aquell va ser l’any que vaig llegir per primera vegada La muntanya màgica!” .

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *