Subscriu-te
Entrevista

Gonçal Comellas

“La música ha estat la meva necessitat i no me’n puc apartar”

Gonçal Comellas és sinònim d’una vida entregada a la música, una joventut viscuda i compartida en escenaris de tot tipus, on el violí es convertia en l’envejable eina que el va dur a col·laborar durant anys amb el mestre Yehudi Menuhin arreu del món. Un talent i una sensibilitat que el van apropar aviat a les grans figures del segle XX, com Victòria dels Àngels, Maurice Gendron, Eugene Istomin i Bruno Giurana, entre d’altres. Fundador del cèlebre Quartet de Corda de Barcelona i del trio format amb la pianista Rosa Sabater i el violoncel·lista Marçal Cervera, ha compaginat al llarg de la seva vida la interpretació amb la pedagogia en diversos cursos internacionals i al Conservatori del Liceu, i, en plena maduresa, amb la direcció orquestral, tot dirigint l’Orquestra Catalana de Cambra, l’Orquesta Reina Sofía i l’Orquestra de Cambra Gonçal Comellas.

MARTÍ SANCLIMENT: Tots aquests anys d’experiència ara veuen la llum i s’expliquen a través de la seva primera biografia: Gonçal Comellas. La integritat musical d’un violinista de referència, escrita per Lluís Brugués i Agustí. A quina integritat fa referència?

GONÇAL COMELLAS: Suposo que en Lluís interpreta aquesta integritat en tant que jo soc poc donat a sortir del món clàssic. Molts músics s’obren a nous i diversos estils i jo sempre m’he volgut centrar en la música clàssica. De fet, al llibre el lector trobarà una anècdota dels anys vuitanta, moment en què jo era concertino de l’Orquesta Sinfónica de Madrid al Teatro Real i vaig demanar que no em traiessin del meu món. Recordo el meu enfrontament quan em van proposar d’interpretar alguns tangos de Piazzolla. Practico un cert integrisme en la música clàssica.

MS: I què definiria com a clàssica?

GC: Per a mi la música clàssica és la musica intel·lectual en un cànon configuratiu. Wagner deia que la música sorgia del melos, de la melodia. Sigui exacta o no aquesta apreciació, és ben cert que tota la música beu de la tradició oral, dels cants populars que en un moment concret es recullen i van adquirint progressivament formes més concretes, s’estableixen paràmetres i configuracions que s’entenen com a cànon. Així neixen el concerto, la forma sonata, la simfonia… Una configuració que determina una intel·lectualitat musical, uns cànons que impliquen alhora un rigor. Aquesta és la meva percepció i entenc perfectament que tot es posi en dubte: cada generació posa en dubte allò que ha rebut.

MS: Una biografia en què s’aborda la seva relació amb la música clàssica però també amb el violí, on els lectors trobaran una lliçó magistral de violí. Com es plasma la interpretació d’aquest instrument al llibre?

GC: És impossible de resumir la complexitat que això representa. Tanmateix, a la biografia només he intentat mostrar una resumida base sobre quelcom que per a mi és fonamental: la fusió de dos conceptes –tècnica i expressió– en un: tècnica expressiva. Hi ha tractats molt complexos sobre la pràctica dels instruments i no pretenc elaborar un nou tractat, sinó, simplement, aportar la meva perspectiva sobre la necessitat expressiva de la música. Si bé la paraula tècnica em sona malament –em sona, d’alguna manera, a ferro–, és cert que tècnica expressiva ens parla de la necessitat d’emocionar, de posar-la sempre al servei de la música, ja que l’expressió és el que hi dona veritable sentit.

MS: Escriure una biografia comporta un cert pacte de veritat, però alhora la transcripció dels records i la mateixa memòria ens obliguen sovint a ficcionar, a omplir els buits…

GC: En el meu cas la meva vida està vinculada d’una forma natural a la música. No tinc res a amagar, la música ha estat la meva necessitat i no me’n puc apartar. A vegades penso en l’enorme sacrifici de Beethoven quan es va quedar sord, la pèrdua d’aquest nexe sonor amb la música. En la meva vida la música ha estat una constant, no hi ha hagut altra cosa.

MS: Música, experiències, amistats i amors en un llibre que es va teixint principalment a través de les converses entre dos músics, vostè i Lluís Brugués…

GC: Efectivament, amb en Lluís fa molts anys que ens coneixem. A ambdós ens vincula una passió musical compartida. La relació s’ha mantingut també gràcies a la meva dona, la Victòria Fernández, una violinista excel·lent que ha desenvolupat una gran labor interpretativa i és professora al Conservatori de Girona, del qual ell era director. En Lluís, investigador i estudiós, em va proposar fa un any i mig de fer un llibre pels meus 75 anys. Recordo que li vaig respondre que jo no em sentia mereixedor de cap llibre. Ara bé, després de donar-hi voltes durant un temps i de la seva insistència vaig accedir-hi. El llibre es teixeix a través de textos meus sobre música i també de converses de tarda inacabables amb en Lluís. Finalment, tot el que hi diem està contrastat i documentat.

MS: S’hi documenten, entre altres coses, les seves múltiples relacions i col·laboracions amb personalitats musicals destacades. Una de les més intenses fou Yehudi Menuhin, amb qui col·laborà durant anys. Del mestre Menuhin, què en va aprendre?

GC: De Menuhin m’ha atret sempre la seva excel·lència musical i violinística i la seva gran qualitat humana. És difícil de definir, però amb ell t’adonaves que la seva personalitat traspassava la faceta de músic o violinista, anava sempre més enllà. Era una persona capaç de parlar sis o set llengues diferents, llegida i d’una cultura molt extensa i completa. El que és inoblidable, però, és la seva noblesa humana: Menuhin tractava a tothom d’amic, amb gran respecte. Aquest fet em va fer obrir els ulls i adonar-me que és la qualitat humana el que pot enriquir-ho o empobrir-ho tot.

MS: Un altre dels personatges que acompanyen la seva carrera musical és Johann Sebastian Bach. Vostè ha interpretat molta de la seva obra, tant en la joventut com més recentment. Què és Bach per a vostè?

GC: Per a mi la música de Bach és una música mística que s’apropa a la humanitat, o si vol, una música humana que ens apropa al misticisme. Bach és un geni superlatiu, s’expressa d’una manera extraordinària en totes les seves facetes. Si Casals deia que “Bach és la vessant humana de la música”, jo afegiria que “Bach és una humanitat que s’apropa a la mística”. M’he sentit constantment atret per Bach, igual que per altres compositors, com Mozart o Beethoven. Però Bach s’ha d’entendre com una peça fonamental de tota la música fins als nostres dies. La seva obra ens traspassa i ens sobrevola. Nosaltres acabarem sent cendra i la música de Bach seguirà sonant, entretant hauran passat inadvertides les modes i les opinions.

MS: Això mentre hi hagi algú que l’interpreti…

GC: Sempre dependrà molt dels intèrprets, perquè la música depèn dels intèrprets del moment. Hi ha intèrprets que tenen la virtut de poder afegir alguna cosa al creador. M’explicaré; alguna vegada he dit als meus alumnes: “Si Bach val per 1.000 i jo en valc 1, aquest 1 el puc afegir a Bach i aleshores la interpretació valdrà 1.001”. De l’intèrpret depenen la valoració i l’apreciació de la música. D’alguna manera, els intèrprets som el canal de la música, ens expressem i interpretem segons la nostra manera de sentir.

MS: Al final es tracta d’això, no?

GC: Aquesta és la finalitat de l’art, emocionar. Si un no s’emociona mai, no podrà tampoc emocionar els altres. Jo interpreto sempre allò que m’emociona i allò que sento. Necessito i vull explicar el que sento.

MS: S’ha explicat i ha emocionat amb el violí, però també amb l’orquestra.

GC: Casals deia que l’orquestra és l’instrument més gran de tots i també que la primera condició d’un director és la de ser un gran intèrpret. El director és un intèrpret i interpreta servint-se de l’emoció. Dirigir l’orquestra m’ha enriquit musicalment parlant, ha estat una altra manera de sentir i compartir el que sento. Tornaré a parlar de Bach per parlar d’emoció i ho faré a partir de les paraules d’Albert Schweitzer sobre la interpretació: “Ara per ara la gran tasca és difondre la música de Bach i no podríem acabar millor que citant la simpàtica frase escoltada a Gvaert, un dels més antics propulsors del Kantor de Sant Tomàs, quan ens diu que la música de Bach és com l’Evangeli: el públic no pot conèixer-lo sinó secundum Mateum, secundum Marcum, secundum Lucam, secundum Johannem, tots ells molt diferents però que són sempre l’Evangeli. Una cosa és necessària i indispensable, emocionar les ànimes sensibles i nobles”.

MS: Per acabar, el seu gran vincle musical ha estat amb el violí. Quina n’és la gènesi?

GC: Jo vaig néixer el 1945 i recordo als anys cinquanta, que jo devia tenir 8 o 9 anys, el meu pare escoltant la ràdio de nit. Em recordo al llit, tot sentint de lluny la ràdio, on ell anava buscant una emissora i tot d’una es va aturar i vaig sentir un violí. Aquell violí que vaig sentir em va influir la resta de la meva vida. Recordo que la locutora va anunciar que aquell era el Concert en Mi major per a violí i orquestra de Bach. Va ser aquest compositor qui em va apropar per primer cop al violí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *