Franco Calabria

ALBERT TORRENS: ¿Havies tingut alguna mena de contacte amb Catalunya o la realitat musical catalana abans de presentar la teva obra al Premi Joan Guinjoan?

FRANCO CALABRIA: No havia tingut cap relació amb Catalunya fins ara. De fet, m’interessava venir a estudiar a Barcelona per fer un màster a l’ESMUC i, arran de la cerca d’informació, vaig veure la convocatòria d’aquest concurs internacional de composició. Justament tenia una obra en la qual havia treballat àrduament i em va semblar que era pertinent presentar-la perquè complia tots els requisits.

AT: ¿Vas tenir en compte qui formava part del jurat o quins professors hi ha a l’ESMUC a l’hora de prendre aquestes decisions?

FC: No soc una persona que acostumi a participar en concursos ni estic gaire ficat en aquest món. En tot cas, la composició del jurat no era pública. Però el meu professor a Buenos Aires, Daniel Montes, té una trajectòria molt important i molts contactes arreu del món. Ell coneix gent a Barcelona i a l’ESMUC, i em va dir que era un lloc molt agradable i vaig prendre la paraula del meu mestre com a referència.

AT: Com vas arribar al món de la composició?

FC: A l’Argentina vaig estudiar a la Universidad Nacional de las Artes abans de rebre classes de Daniel Montes. Des de petit, sempre m’ha agradat la música, i més endavant, ja adolescent, també sentia que m’omplia i m’alimentava i era un lloc on em podia sentir còmode. Quan vaig anar creixent, em vaig adonar que les paraules em resultaven insuficients per expressar i projectar tot el que sento i percebo de la vida. I per això vaig començar a estudiar composició. Abans havia estudiat piano, però no em considero pianista.

AT: Com és l’obra guanyadora, Terrario?

FC: L’obra sorgeix de la contemplació d’un terrari i, durant el seu recorregut, travessa diverses expansions i contraccions de l’espai i el temps. Parteix de l’hadeà, període inicial de la Terra, i va cap a un moment, un instant, un temps. I torna, com la parca. Però abans, en aquest obrir i tancar d’ulls, contempla tota l’esplendor d’un món minúscul. D’una bola de vidre en una finestra. Està escrita per a una formació de vuit instruments: flauta, clarinet baix, trombó, guitarra elèctrica, piano amb sintetitzador MIDI, percussió, violoncel i contrabaix. La major part de música que tinc és per a conjunts reduïts d’instruments, tinc poques obres simfòniques o vocals. Durant la pandèmia vaig escriure una peça per a trompeta solista i un duet per a clarinets baixos. També treballo en un projecte de música electrònica amb ordinador.

AT: Què opines de l’arribada de la intel·ligència artificial a la composició?

FC: M’interessa, perquè tenim accés a certes eines que de moment desconec, però poden ser molt interessants. Per descomptat, però, també serà important saber fer-les servir. Pot ser molt revolucionari però agradable, per a mi.

AT: Com serà el teu futur immediat i cap on vols encaminar la teva carrera a més llarg termini?

FC: Ara estic centrat en l’estrena de l’obra el proper dia 6, que em va motivar molt més que els diners i el prestigi a l’hora de presentar-me al premi. A l’octubre començaré el màster a l’ESMUC, que és una decisió que estava avaluant i que el premi farà possible finalment, ja que m’ajuda a cobrir les despeses. Això m’implicarà preparar un nou projecte per a la graduació. I més endavant… ja es veurà. La meva família també m’ho demana, però jo em centro molt en el present, no penso en el futur. Avui soc aquí i això és el que penso.