Subscriu-te
Entrevista

Simon Lepper

“No cal parlar una llengua per entendre el sentit d’un poema”

El pianista britànic, referent d’una generació de pianistes acompanyants, torna a Catalunya per participar al festival Primavera LIFE, tant dalt de l’escenari –al costat de Christiane Karg i Julien van Mellaerts– com per impartir un cicle de classes magistrals. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva feina.

ALBERT TORRENS: Parli’ns de la relació que ha tingut amb Catalunya, tant a nivell personal com professional…

SIMON LEPPER: Fa anys vaig visitar Barcelona diverses vegades com a turista, perquè de nen passava bona part de les vacances d’estiu a la Costa Brava i, de fet, tinc germans que encara hi van cada any. Pel que fa a la música, la meva primera experiència va ser a L’Auditori, ja fa gairebé quinze anys, com a acompanyant de la mezzosoprano holandesa Cora Burggraaf, que havia estat nominada al programa ECHO Rising Stars, i deu anys més tard amb el tenor turc Ilker Arcayürek. Crec que aquell mateix any vaig conèixer Marc Busquets, el director artístic del festival LIFE Victoria, on vaig debutar amb Julien van Mellaerts i unes classes magistrals al Recinte Modernista de Sant Pau. Allà vaig poder tocar el piano amb què Gerald Moore havia acompanyat Victoria de los Ángeles. També vaig tocar al festival Nits de Clàssica de Girona, amb Benjamin Appl, fa dos estius.

 

AT: El seu país s’enorgulleix de tenir una llarga tradició de pianistes acompanyants. Quin creu que n’és el secret?

SL: Suposo que és perquè vam tenir Gerald Moore, que era com l’avi de tots els acompanyants. He parlat amb Graham Johnson sobre aquesta qüestió i ell creu que l’origen d’aquest concepte d’acompanyament va canviar, en part, a causa de la indústria de l’enregistrament, que els anys trenta va fer coincidir a Londres un gran nombre de cantants. Fins llavors els acompanyants havien estat correpetidors o bé directors, però calien pianistes que haguessin treballat més l’acompanyament del lied. Així va començar Gerald Moore. I després de la Segona Guerra Mundial, la seva aliança amb Dietrich Fischer-Dieskau –tot i que, evidentment, també hi havia pianistes acompanyants alemanys– va esdevenir, més que estrictament musical, simbòlica de la col·laboració entre els dos països. També penso que Gerald Moore, que no vaig arribar a conèixer mai, devia ser molt carismàtic. Ho podem deduir dels llibres que va escriure com Am I too loud? –“Estic tocant massa fort?”– o les seves conferències. Ell sabia explicar de quina manera la part del piano forma part d’una cançó i feia que escoltessis l’acompanyament de manera diferent. Gràcies a això, avui dia hi ha pianistes solistes que se senten atrets per l’acompanyament i, com que ja tenen un renom com a solistes, la gent se’ls escolta i se’l mira d’una altra manera. És una qüestió fins i tot visual, perquè quan un pianista acompanya un cantant, se l’ha de mirar i llavors permet que el públic li vegi la cara, a diferència de quan un toca sol, que no té necessitat de fer-ho. Moore va començar així i, després d’ell, el testimoni ha anat passant de generació en generació: primer, a Jeffrey Parsons –que és australià però establert a Anglaterra– i Parsons a Roger Vignoles. A partir d’aquí, en termes d’arbre genealògic, la cosa es va diversificar molt i van aparèixer Graham Johnson, Malcolm Martineau, Julius Drake i, finalment, talents més joves com puc ser jo mateix i altra gent.

 

AT: En quin moment tot aquest coneixement va entrar a formar part dels plans d’estudis dels conservatoris com una disciplina diferent del pianisme solista?

SL: He parlat amb estudiants russos que m’han explicat que, a Rússia, quan aprenen piano des de petits, ja fan les dues coses. Rakhmàninov mateix deia que per ser un bon pianista calia tenir bona lectura a vista per acompanyar els cantants, perquè això et dona una facilitat que és diferent de tocar la música com si pitgessis una màquina d’escriure, que és la manera com es toca a vegades. Però crec recordar que, quan jo estudiava al King’s College de Cambridge, vaig intentar especialitzar-me i algú em va dir que no tenien l’habilitat d’ensenyar-ho. Més tard vaig fer un curs de solista a la Royal Academy of Music i allà hauria pogut fer un màster d’acompanyament i, en canvi, no el vaig fer. Fins que un professor em va dir que em veia alguna cosa especial quan acompanyava i vaig decidir dedicar-m’hi. Crec que el secret es troba en la identitat de cadascú, per això jo vaig provar moltes coses, perquè fins que no coneixes algú que t’ho diu no t’adones que hi ha tota una altra manera de fer servir el piano d’una manera no solística. Ara tot això ha canviat, perquè jo tinc estudiants que venen d’un rerefons universitari i ja estan formats.

 

AT: Qui és el professor idoni per ensenyar acompanyament de lied: un pianista o un cantant?

SL: Els cantants sempre necessiten pianistes per a les lliçons de cant; per tant, si et vols dedicar a això, sempre trobes oportunitats de practicar i aprendre de cadascun. El més interessant de la nostra tradició és que, si bé també acompanyem cançó francesa i espanyola, evidentment, la major part del nostre repertori és germànic. I em pregunto com els alemanys veuen el fet que els britànics formem part de la seva cultura, sobretot perquè els britànics tenim fama de no ser bons a l’hora d’aprendre llengües. Per tant, és divertit. I precisament perquè no parlem l’idioma però com a acompanyants hem de comprendre què vol dir cada paraula, el lied sempre ens ha semblat envoltat d’un misticisme especial i ens hi hem esforçat. No dic que en sapiguem més que els alemanys, evidentment, però els tenim en un pedestal d’una manera que potser no caldria.

 

AT: Fins a quin punt cal saber tècnica de cant per poder acompanyar un cantant?

SL: Depèn de la manera que ho vulguis fer. Si només vols ser correpetidor, és evident que acabaràs aprenent elements de la tècnica de cant, però no ens cal saber tocar el violí per poder acompanyar un violinista. Simplement, hem d’estar atents a la física de l’instrument i a la manera com s’expressa a si mateix amb el violí. Amb el cant, cal un sentit refinat de la sensibilitat poètica que qualsevol músic hauria de tenir, però que és més obvi quan poses música a una poesia. No vull semblar arrogant, però diria que no cal parlar una llengua per poder trobar el sentit d’un poema. Pots trobar cantants espanyols que tenen el castellà com a llengua vernacla però que són antipoètics. El que cal és comprendre com la gramàtica de la poesia es reflecteix en la gramàtica de la música i com les dues es combinen, complementen i reforcen mútuament i acaben donant com a resultat el que la cançó hauria de ser.

 

AT: Com a professor fora del seu país, és probable que li proposin cançons en llengües que no coneix. Com les afronta?

SL: Penso que el motiu que fa que la tradició britànica sigui tan forta és que, particularment a Londres, hem estat des de fa molts anys un punt de fusió de cultures i estem oberts a influències diverses. Per això som bons acompanyants: perquè som diplomàtics i estem acostumats a interactuar amb la gent. En qualsevol llengua, hem de traslladar al públic la comprensió del poema mitjançant l’ús que fem del so en una paraula. M’explico: hi va haver un cantant irlandès, que va ser dels primers a interpretar Dichterliebe a les Illes Britàniques, que va fer un llibre molt bo, en anglès antic, on diu que a l’hora d’interpretar una paraula, la forma com la dius n’expressa el significat. Per exemple, si dic wasser a algú, la manera com ho digui farà que entengui què vol dir fins i tot si no parla alemany. I el mateix passa en altres llengües: si mai seus en una taula amb francesos i algú et demana que li passis la sal, segurament ho entendràs encara que no sàpigues com es diu “sal” o “passar”. I crec que això mateix passa en la poesia.

 

AT: Finalment, què espera dels estudiants de cant catalans que assistiran a les seves classes i com creu que els podrà ajudar?

SL: L’última vegada que vaig venir ja vaig fer classes i em va sorprendre el nivell dels cantants, però sobretot del pianisme pel que fa a la quantitat. Normalment, sempre hi ha algú que destaca, però en aquest cas la mitjana ja era molt bona. Vaig trobar casos molt bons que vaig convidar a estudiar al Regne Unit i estan fent molt bona feina.

 

Imatge destacada: (c) Matt Madison Clark.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

La @Mahler_Chamber ha actuat al @palaumusicacat amb Daniele Gatti, "un director extremadament professional que no falla mai; pot agradar més o menys, però amb ell no hi ha mai ensurts", diu Xavier Pujol a la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: Toni Bofill) http://www.revistamusical.cat/critica/el-retorn-a-la-vida-de-la-mahler-chamber-orchestra/

La pianista @LaFarreRozada ha publicat el seu segon disc, 'Nimbus', un treball "curosament interpretat, en què els detalls i els colors matisats emergeixen amb pianisme delicadíssim", en paraules de Lluís Trullén. Llegeix la crítica al web! @Seedmusic_eu http://www.revistamusical.cat/critica/la-metamorfosi-de-laigua/

La degana dels organistes del nostre país, Montserrat Torrent, celebrarà aquest dissabte 95 anys amb un concert a l'oratori de Sant Felip Neri, on s'està construint l'orgue que portarà el seu nom. Més informació, al nostre web! @FundMTorrent http://www.revistamusical.cat/la-fundacio-montserrat-torrent-celebra-el-95e-aniversari-de-lorganista/

Fins al 14 de setembre hi ha temps de presentar partitures a aquesta nova edició del concurs de composició de la @FundacioMompou. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/convocat-el-42e-concurs-de-joves-compositors-premi-internacional-frederic-mompou/

Segueix-nos a Twitter