Subscriu-te
Entrevista

Raquel García-Tomás

La compositora catalana presenta l’òpera ‘Je suis narcissiste’ a Barcelona

La carrera de la compositora Raquel García-Tomás (1984) ha agafat embranzida els darrers anys. Formada a l’Escola Superior de Música de Catalunya i al Royal College of Music de Londres, on acaba de defensar la seva tesi doctoral, García-Tomás ha treballat amb institucions com l’English National Ballet, Royal British Society of Sculptors, Royal Academy of Arts o Dresdener Musikfestspiele. Ha estat compositora convidada del cicle de música contemporània Sampler Sèries de l’Auditori de Barcelona i l’any 2017 va guanyar El Ojo Crítico de Música Clásica, premi atorgat per RTVE.

García-Tomás presenta els propers 12, 13 i 14 d’abril al Teatre Lliure de Barcelona Je suis narcissiste, l’òpera en la qual ha estat treballant durant els darrers mesos en estreta col·laboració amb Marta Pazos, directora escènica, a partir del llibret d’Helena Tornero. Una obra que es va estrenar el dia 6 de març al Teatro Español de Madrid i que ens parla d’un dels mals de la societat actual: el seu narcisisme.

-Acabes d’estrenar Je suis narcissiste al Teatro Español de Madrid, una òpera que parla sobre el narcisisme i l’individualisme a la societat actual. Com ha anat, l’estrena?

-Crec que va anar molt bé, i ho dic des de la humilitat. Una sempre espera que vagi bé, però en aquest cas la realitat va superar el que m’havia imaginat. És una obra arriscada, perquè és una òpera còmica, i hi havia molta expectació dels mitjans, músics i gent del teatre. Cosa que està molt bé, però que també et fa sentir molta responsabilitat. I la rebuda va ser molt bona. El dia de l’estrena, amb molts crítics i gent del món del teatre entre el públic, va haver-hi moltes riallades i molts aplaudiments. Aquell dia vaig veure que complia la seva funció com a òpera còmica. La resta de dies, amb un públic general, la gent sortia rient i contenta. I de moment la crítica ha valorat molt bé tant l’espectacle com la meva aportació a l’òpera. Així que n’estic contenta. Objectiu sobrepassat!

L’obra proposa un eclecticisme de gèneres, des del cinema còmic dels anys seixanta fins a l’òpera bufa. Per què aquesta barreja?

-Més que eclecticisme, és un collage. És més jugar a la paròdia. Els gèneres i estils que apareixen remeten a gèneres i estils del segle XIX i sobretot del XX. També apareixen paròdies d’òpera clàssica i romàntica, que encara ens situen més enrere. Aquestes paròdies funcionen com un collage de colors, gairebé com si tinguessis una obra que has fet amb samplers, amb músiques preexistents. En aquest cas totes les composicions són originals, menys un parell de citacions de La bohème i el Tristan, però que ens remeten al passat: passat cinematogràfic dels anys cinquanta i seixanta, molt del musical més clàssic de Broadway dels quaranta i cinquanta, un ragtime dels anys vint, l’òpera del segle XIX… I tot això, més que eclecticisme, és una concepció global d’una òpera collage, en la qual hi ha molts codis que funcionen de manera paròdica i que fan moure l’espectador de context temporal.

-¿Jugues només amb la paròdia o també amb altres elements, per generar humor?

-Hi ha la paròdia i també un recurs que en animació s’anomena mickey mousing, que és quan refermes amb música un moviment concret, un gir de coll, per exemple. Això és molt fàcil de fer quan ja tens les imatges, però aquí jo havia d’imaginar les imatges que hi hauria per compondre la música. Tens el llibret i el guió, però no la posada en escena. Aleshores, aquests motius els havia de pactar amb la directora d’escena, i la gràcia ha estat que ella els ha respectat, integrat i transformat fins a donar-hi una transcendència més profunda. Penso que això dona un dinamisme intern molt interessant als personatges, perquè a part de cantar mostren coses inesperades, petits tics.

© Javier del Real

És obligatori enfrontar-te als teus fantasmes i a les teves virtuts

-Em sembla molt interessant aquest procés creatiu d’anada i tornada entre compositora i directora d’escena. Una metodologia que enriqueix les dues parts.

-El compositor no es converteix en director d’escena, però planteja les temporalitats i expandeix d’alguna manera la dramatúrgia proposant coses que no estan al llibret. És un punt intermedi entre text, treball amb els actors i posada en escena. Crec que en l’òpera del segle XXI cal plantejar-se quina és la relació entre el compositor i la posada en escena. El compositor desenvolupa en el temps un text que està quiet en un paper i caracteritza els personatges donant-los complexitat de sentiments, i tot això cal pactar-ho amb la directora escènica. La Marta Pazos tenia una idea clara des del principi i jo vaig començar a treballar sobre això. I mentre jo li anava proposant materials, ella, tot i tenir aquesta idea clara del que volia, era prou flexible per integrar-los. I el mateix va passar en sentit contrari: un cop jo vaig tenir la globalitat de l’obra, ella l’escoltà i em proposà canvis de caire temporal, d’estructura, etc. Aquest intercanvi requereix molta confiança mútua, que va fer que la cosa creixés cap a un lloc que no esperàvem.

-Aquesta manera de treballar té molt a veure amb el tema de l’òpera, amb la superació del narcisisme i del culte a l’ego.

-Per una banda, la generositat de l’una cap a l’altra es va donar totalment. Jo he sentit sempre un gran respecte d’ella cap a la meva feina, i ella és una gran líder: el que va aconseguir amb mi en l’estadi de composició ho va aconseguir també amb els cantants, als quals va exigir una gran feina, amb escenografia, il·luminació, vestuari i moviment escènic. Tots els responsables d’aquestes àrees eren artistes independents i ella els va donar l’espai perquè desenvolupessin el seu projecte personal dins de l’òpera guiant-los cap a un resultat coherent i aconseguint que cadascú tragués el millor. Tots ens vam anar adaptant a un objectiu comú, que era que l’obra anés el millor possible. Ha estat una dinàmica d’equip casual, perquè moltes persones no ens coneixíem, en la qual cadascú ha tractat de donar el millor de si mateix i respectant l’altre.

-¿A Barcelona us desplaceu tot l’equip?

-Sí. Escenografia i il·luminació venen, moviment i vestuari també, menys l’orquestra del Teatro Real, que en aquest cas serà substituïda per l’Orquestra Camera Musicae.

-Què esperes d’aquesta segona estrena, després d’una primera tan positiva?

-Jo estaria més espantada si hagués estat al revés: estrenar a Barcelona i després anar a Madrid, on no em coneixen tant. Sent al revés, jo vull pensar que aquí jugo a casa, que l’humor d’aquí el tinc més controlat, que sé que l’equip ho està fent amb molt carinyo, que una gran part dels músics els conec i estan il·lusionats i són molt bons… El que mai saps és si hi haurà problemes tècnics, però jo vull ser optimista. I si va una mica pitjor del que esperem, perquè tot pot passar, doncs tot són experiències, i cap rebuda del públic és absoluta ni cap crítica és absoluta. Una òpera, a més, no depèn només del compositor, hi ha moltes variables: els músics, els actors, la posada en escena amb tot el que comporta, el dia que tinguin els actors, el públic… Jo espero que vagi bé i que la gent en gaudeixi.

-¿Hi ha més funcions previstes?

-De moment no. L’òpera contemporània té poques funcions. El Benet [Casablancas] va tenir poques funcions [en l’estrena de la seva òpera L’enigma di Lea al Gran Teatre del Liceu els dies 9, 10, 12 i 13 de febrer]. En total hauran estat set funcions, però veient que ha funcionat bé, espero que se’ns obrin les portes d’altres teatres d’Espanya i d’altres països, però això està per veure.

-La teva experiència en música per a escena és prou àmplia i ens explicaves que just ara havies arribat a concebre el teu model de l’òpera del segle XXI. ¿És molt diferent aquesta nova obra d’altres com Dido reloaded, Balena blava o DisPlace?

-Jo crec que sí. Aquí m’he trobat amb una manera de treballar de la directora d’escena que era perfecta per al tipus de projecte que teníem entre mans. Ara es tracta de buscar, en el futur, gent amb la qual pugui concebre la música en paral·lel amb l’escena. Respecte de les òperes anteriors, a nivell estilístic són molt diferents, i això és el que la gent percebrà. El Joan Matabosch [director artístic del Teatro Real] em va dir que no em reconeixia, quan va escoltar per primera vegada les demos, i el director d’orquestra [Vinicius Kattah] també n’estava molt sorprès. Però això és la superfície, és el que brilla des de fora i pot sorprendre per bé o per mal. A mi el que m’interessa és aquesta interrelació interna, que va més enllà dels estils. També va haver-hi moltes crítiques que lloaven que el meu llenguatge fos més accessible, com dient “el futur de l’òpera còmica funciona perquè hi ha tonalitat”. I jo no he volgut dir això. En aquest cas hi ha tonalitat perquè hi ha unes paròdies que només s’entendran apropant-me molt a una font concreta, a un estil concret, a una referència. Però jo crec que funciona més enllà del llenguatge, no és una qüestió de llenguatge, és una qüestió d’interacció entre so, llibret i escena. I ara el que m’agradaria fer és una òpera còmica sense tonalitat i veure si també funciona. En resum, sí que és diferent del que la gent ha escoltat abans, però també se m’hi reconeix. Per a mi és un camí. Jo no dic que sigui l’únic camí de l’òpera del segle XXI, però sí que crec que és una cosa que val la pena explorar, el fet de plantejar-nos quina és la relació entre compositor i director d’escena.

© Javier del Real

Crec que en l’òpera del segle XXI cal plantejar-se quina és la relació entre el compositor i la posada en escena

-El llenguatge com a eina per explicar allò que t’interessa explicar i no com a punt de partida de l’obra.

-Jo crec que això és molt interessant. L’únic que m’ha deixat mal regust de boca de les crítiques que he rebut és que la gent hagi cregut que jo estic defensant que una òpera ha de ser lírica o ha de ser tonal. Jo no volia defensar això. Jo la vull contextualitzar en un univers sonor determinat. El lirisme, certament, caracteritza la meva música i les meves òperes, això és així, no ho negaré, però pot ser un lirisme més o menys proper a l’entorn tonal o pot ser un lirisme totalment fora de la tonalitat o fins i tot del so afinat, pot ser un lirisme dins d’un entorn de soroll. I això és una cosa que volia dir: jo no estic defensant un retorn a la tonalitat, estic dient que m’agrada també explorar i poder recuperar certs llenguatges, però perquè aquí tenen una funció teatral i còmica. I per a mi era la manera de fer-ho i la que em venia de gust utilitzar.

-Et defineixes com a especialista en creació multidisciplinària, cosa que lliga amb el que estem comentant de l’ús de diferents llenguatges.

-La idea de multidisciplinarietat, que de fet estic tractant en la meva tesi, ja no la tinc tan clara. Quan col·laboro amb algú no estic fent un treball multidisciplinari, sinó interdisciplinari. Així ha estat en aquesta òpera: la directora d’escena i jo hem intercanviat mètodes i coneixements d’una disciplina a una altra. Després, quan faig obres que contenen més d’una forma d’art, com una videoinstal·lació en la qual hi ha so i vídeo, soc una artista que utilitza diferents mitjans, una artista multimèdia o intermèdia. Sigui quina sigui l’etiqueta, però, el meu interès és veure què passa quan barrejo la música amb una altra forma artística, ja sigui amb altres artistes o amb mi mateixa. M’agrada la idea d’obra d’art total, en el sentit que sigui una cosa absorbent, que t’hi puguis immergir, i pensar que tant el llenguatge musical com els altres que hi puguin intervenir són mitjans per representar una idea. Això és el que més m’estimula a nivell creatiu.

-Al final tot això qüestiona la funció i la identitat del compositor tradicional i dificulta el fet de definir-lo com una entitat estable.

-Ni el format ni el llenguatge són fixos, és veritat.

-I clar, això modifica el procés creatiu i el llenguatge amb el qual t’has de desenvolupar i inclou el procés d’aprenentatge com a element dels processos creatius.

-Sí, i això a mi em sembla molt estimulant. Tampoc cal que cada vegada intenti fer alguna cosa nova. Jo puc dir que no tinc un llenguatge prefixat, però és cert que ja tinc els meus tics d’escriptura, certs recursos que sempre utilitzo. Però el context és diferent en cada obra i és interessant sentir-te en un constant procés d’aprenentatge, que trobo que és l’estat ideal de tot ésser humà. Però quan decideixes que això sigui la teva consigna vital, cal mesurar-ne els límits. Jo he hagut de forçar-me a no sortir massa de la meva zona de confort, perquè durant molt de temps aquesta idea era tan fanàtica que patia molt i potser no obtenia els millors resultats perquè no tenia res sòlid al meu abast. Amb els anys he vist que vull fer coses diferents i que suposin un repte, però que també vull tenir certeses. I crec que en el meu cas les coses que tinc del cert són les metodologies i els estats emocionals i mentals que provoco per ser més creativa.

© Javier del Real

-Quines serien aquestes metodologies?

-La metodologia seria, per exemple, que si jo ja sé que en una òpera em funciona cantar, doncs canto. Això ja ho sé d’altres vegades i tinc aquesta confiança. I després, segons el llenguatge de l’òpera o el propòsit que tingui, treballo l’harmonia de manera diferent, o primer treballo l’harmonia i després canto, o al revés. A vegades treballo amb piano, a vegades no… Sempre estic redissenyant les metodologies que utilitzo per tal d’optimitzar el temps i els meus recursos i que la creativitat pugui fluir.

 

-¿El procés creatiu, doncs, es construeix prèviament o sorgeix mentre treballes?

-Les dues coses. Jo faig una previsió i aquella previsió cada setmana es va reformulant conforme avança l’obra, perquè en el millor dels casos aniràs a terrenys que no coneixes, amb la qual cosa hauràs de replantejar el teu viatge. Crec que això és una virtut que tinc: sé plantejar com puc arribar de la millor manera a un objectiu. Però a vegades també cal replantejar aquests camins, perquè si no, em poden portar sempre als mateixos llocs. Per exemple, si canto [per compondre les melodies] puc acabar fent sempre els mateixos girs melòdics. Tinc una sèrie de mètodes i els organitzo i faig evolucionar segons com toca. I aleshores cada setmana, segons va avançant la feina, em pregunto per on continuo, tant pel que fa a resultat com, sobretot, a nivell metodològic. Crec que és molt important ser conscient que cada obra requereix diferents mètodes, almenys en el cas del tipus de creació que jo faig. Diferents mètodes i diferents enfocaments de les emocions. La creativitat va molt lligada a un estat emocional i a vegades et poses a treballar seguint una metodologia que és la que sempre has fet i resulta que això t’està bloquejant la creativitat. I al final on ets realment creatiu no és en l’obra, sinó en la metodologia que estableixes. Crear una nova metodologia per a cada moment d’un treball crec que és la clau per poder obtenir els millors resultats.

-Parles d’estats emocionals i mentals en què et situes. ¿Aquest és un moment previ a la creació?

-Jo crec que tots estem sempre en un estat emocional determinat quan fem una cosa. Per això ens agrada fer més unes coses que unes altres, perquè tenim un estat emocional que prové d’un hàbit o de la pròpia experiència. Amb els anys he començat a detectar aquests estats, alguns que et fan estar bé i d’altres malament, i he arribat a la conclusió que l’única cosa que puc controlar d’una obra és la meva satisfacció durant el procés creatiu. I, conforme vas adquirint ofici, també el resultat, per això pots oferir unes garanties quan et fan un encàrrec. Però això és només el resultat sobre la partitura. Estar pensant durant el procés creatiu en el moment quan es tocarà l’obra és fatal, perquè el dia del concert poden passar moltes coses, i encara que vagi bé t’has passat molta més estona treballant en l’obra que el que durarà el concert. I jo el que vull és tenir la satisfacció més gran possible en el meu dia a dia.

© Javier del Real

-Què cerques quan estàs component? ¿Viure aquestes sensacions?

-Sí, jo cerco un estat que tenia de petita quan em posava a dibuixar i no veia cap altra realitat i aquell dibuix em portava a un món de fantasia que m’agradava i que explorava mitjançant el mateix dibuix. Aleshores jo busco aquell espai en el qual estic dissenyant un nou món sonor i busco l’estat de connectar i desconnectar del món i la necessitat de tornar a l’obra per veure com continua. I a mi aquest estat m’agrada, és un estat de gran activitat mental, de molta il·lusió, i té un punt addictiu, evidentment, que intento regular. Quan no tinc una deadline a sobre miro de fer pauses i de tenir vida. A vegades no puc, però és un estat molt primigeni, em recorda molt quan era petita o quan pintava un quadre i no podia deixar de pintar. Entres en una espècie de segona realitat en la qual estàs abduïda per l’obra i això és molt estimulant.

-¿I tens temps per escoltar música?

-Va a èpoques. Ara fa temps que no vaig a cap concert per la feina que he tingut. Si estic treballant, no vaig a concerts, pràcticament no poso ni la tele i desactivo les xarxes socials. I ara, quan acabi la revisió de la tesi, tornaré a anar a concerts, a reflexionar i a amarar-me de coses. Però sí que és cert que com a persona que escolta o que va a espectacles sempre intento fer-ho com ho faria algú que no sap música.

-Quins projectes de futur tens?

-Doncs ja puc dir que seré compositora resident de la Fundació Catalunya La Pedrera la temporada 2019-20. I tinc altres encàrrecs i projectes amb diferents entitats i grups, però encara no en puc dir res perquè estem pendents de subvencions i contractes.

-Raquel, moltes gràcies per deixar-nos entrar al teu món creatiu.

-Al final és un camí que una fa sola, perquè això no t’ho poden ensenyar. Et poden ensenyar tècniques, però tot el procés personal de veure com funciona el teu cervell i el teu esperit és una qüestió d’introspecció que crec que és obligatori: enfrontar-te als teus fantasmes, a les teves virtuts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *