Subscriu-te

Felip Pedrell: els trets biogràfics

per Francesc Bonastre

Felip Pedrell nasqué a la ciutat de Tortosa el 19 de febrer de 1841. La seva formació musical tingué lloc a l’escolania de la catedral, on s’inicia com a escolà cantor als set anys. El mateix Pedrell ens diu que tenia mala veu, i que amb prou feines podia fer­ se sentir; tot i això, potser per simpatia del mestre, fou admès a l’escolania de la seu tortosina. “Per aquesta circumstància he esdevingut músic“, deia el mestre tortosí.

Regia llavors la capella de música el mestre Joan Antoni Nin i Sena (1804-1867), la figura del qual destaca no només per la seva obra, sinó tamhé pel seu interès en la música d’altres èpoques, de la qual ens llega un impressionant repertori de 48 volums de transcripcions d’obres del passat musical hispànic. Aquesta venturosa inclinació del mestre Nin i Serra envers la música històrica, a cavall de la simple curiositat artística i del moviment cecilianista de la restauració de la música eclesiàstica, produí un pregon efecte en el seu deixeble, en el qual havia plantat la primera llavor de la seva futura dedicació a la musicologia i tamhé del seu arrenglerament a les files del regeneracionisme cultural i musical tan típic dels intel·lectuals de finals del segle XIX.

Els primers tempteigs de la figura musical de Pedrell es produeixen en I’àmbit de la música tortosina, adés a l’escolania i sota el continu guiatge del mestre Nin, adés a d’altres institucions musicals ciutadanes, coma la Banda, de la qual durant un temps forma part coma músic de tromhó.

El casament de Pedrell amb Carme Domingo i Estrany tingué lloc el 29 de setembre de 1867. El goig del naixement de la seva filla Carme resta estroncat per la mort de l’esposa, un trist 11 de setembre de 1868.

Pedrell es trasllada a Barcelona l’any 1873, com a sots-director d’una companyia d’opereta. La seva experiència de compositor, a més de les primeres

beceroles, s’inclinava decididament vers el drama i la música escènica. L’Ultimo Abenzeraggio, la seva primera òpera, escrita el 1868 i de la qual realitza diverses versions, fou estrenada al Liceu el 14 d’abril de 1874. Quasimodo, la segona producció escènica important, ho fou el 20 d’abril de 1875, aquesta vegada amb bastant d’èxit, grècies al qual i als bons oficis de Maria Obiols i de Joan Casamitjana, que reclamaren de les institucions públiques una ajuda per al jove compositor, pogué aconseguir una borsa d’estudi per anar a França i a Itàlia, els anys 1876 i 1877.

L’estada del mestre fora del país constituí una aventura apassionant, que li obrí els horitzons, tant en l’aspecte musical com en el musicològic. La coneixença de la realitat musical d’altres països, lluny del provincialisme de la Barcelona d’aquella època, actua màgicament damunt el jove compositor. El seu sojorn a la Biblioteca Vaticana li desperta decididament la seva vocació musicològica, que sovinteja amb la compositiva, especialment en la dècada dels 1880-1890.

El 1891 enllesteix la trilogia Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer. Immediatament publica el manifest Por nuestra música…, on palesa el seu ideari nacionalista. Mentrestant, Pedrell hayia compost una gran quantitat de música (200 obres en arribar a l’any 1880), música de tota mena i de tots els gèneres; el reclam del wagnerisme, a les files del qual havia militat en la seva joventut, es fa més evident, però també més genèric, i l’atenció vers la música popular, conreada ja en la seva primera jovenesa, el duu a una idea superior, que esclata justament a Els Pirineus. Mentrestant, la seva producció es fa més selectiva a partir de la dècada dels noranta, la qual és rica en testimonis musicals (especialment la trilogia esmentada) i musicològics (Hispaniae Schola Musica Sacra, 1894- 96; Teatro Lírico Español anterior al siglo XlX, 1897; Diccionario Biográfico y Bibliográfico … [1896] 1897).

L’expectació sobre la possibilitat de la representació de la seva trilogia al Teatro Real de Madrid fou la causa del seu trasllat a la capital, el 1894. A Madrid, Pedrell assolí importants fites: ingressà a la Reial Academia de Belles Arts de Sant Ferran, al Reial Conservatori i professà també a l’Ateneu de Madrid. Allí es guanyà -com a Barcelona- amics i enemics i allí conegué un dels seus millors deixebles, Manuel de Falla. A Madrid, emperò, no veié estrenat Els Pirineus; ho foren al Liceu de Barcelona, el 4 de gener de 1902.

Retornà a Barcelona el 1904, i col·laborà cada vegada més estretament amb l’Orfeó Català, amb els fundadors del qual havia mantingut estrets contactes des de molts anys enllà.

Pedrell és tingut com a gran patriarca de la música catalana, i l’acaronament de la gent de l’Orfeó produeix en el seu ànim una força singular que es tradueix en una gran quantitat d’estudis (per exemple, la sèrie “Músichs vells de la terra”, publicats a la Revista Musical Catalana, i els diversos treballs sobre la cançó popular en el context de I’obra de l’Orfeó).

La seva obra musical s’havia enriquit amb l’òpera La Celestina (1902) i, recentment, amb El Comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall. Per a la inauguració del Palau de la Música Catalana havia compost, també amb text de Joan Maragall, la Glossa o Simfonia Jubilar (1906), estrenada el 26 de febrer de 1908 dins dels actes inaugurals. Altrament, havia iniciat la seva obra musicològica més important: les Opera Omnia de Tomás Luis de Victoria, encarregades per la Breitkopf und Härtel de Leipzig des del 1902.

El 1910 es traslladà a Buenos Aires, on foren representats Els Pirineus amb força èxit. El 1911, amb motiu del seu setantè aniversari, li fou organitzat un gran homenatge a Tortosa, on es publicaren els Escritos Heortásticos, amb la col·laboració de les grans figures de la música i de la musicologia nacional i internacional. Aquesta positiva i optimista etapa de la seva vida s’interrompé tràgicament amb la mort de la seva filla Carme, el 19 d’octubre de 1912. Des de llavors, Pedrell es reclogué físicament i espiritualment, dedicat a les seves darreres obres i als deixebles, especialment mossèn Higini Anglès, l’amor i la generositat espiritual del qual el sostingué fins a la seva mort, esdevinguda a Barcelona el 19 d’agost de 1922.

El proper 4 de desembre, l' @ACIMC2 organitza una nova jornada d'homenatge a Gaspar Cassadó. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-segona-edicio-del-cicle-reinterprets-de-lacimc-reivindica-el-violoncellista-gaspar-cassado/

.@janlisiecki i @viennasymphony van interpretar Mozart i Mahler al @palaumusicacat. "Una execució molt ben planificada", diu @AlbertFFlamari1 a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/una-gran-cinquena-de-mahler-a-palau-100/

.@teatreprincipal va acollir l'estrena de l'òpera 'L'arxiduc' d'Antoni Parera Fons i Carme Riera. "Una partitura per a gran orquestra, d’una contemporaneïtat que no arracona la melodia", diu @RosaMassague a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 César Miralles http://www.revistamusical.cat/critica/parera-fons-i-carme-riera-estrenen-larxiduc/

.@vespresdarnadi va interpretar Händel a la temporada de Música Antiga de @auditoribcn. "Un triomf interpretatiu en què va destacar la capacitat de Dani Espasa per cohesionar veus i grups instrumentals", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web!
http://www.revistamusical.cat/critica/emotiva-recreacio-de-la-resurrezione-de-handel-a-lauditori/

Segueix-nos a Twitter