En un any de commemoracions com el cinquantenari de la mort de Robert Gerhard o el centenari de l’Orquestra Pau Casals (a més, i tant, del Beethoven 250), proposem tot seguit un passeig pel difuminat racó bascofrancès d’aquell paisatge concertístic barceloní que, fins a cert punt, ens dona mostra de l’interès que la seva música va despertar aquells anys a la ciutat. Oportunament, aquest 2020 es compleixen també cent anys de l’estrena de La valse i la versió per a orquestra de Le tombeau de Couperin.
La temporada de concerts del 1920-21 de Barcelona va acollir un nombre considerable de concerts amb obres orquestrals del compositor Maurice Ravel (1875-1937), la majoria a càrrec de l’Orquestra Pau Casals i l’Orquestra Simfònica de Barcelona, circumstància que es donava per primera vegada. Al final de la temporada anterior, en un esdeveniment no precisament multitudinari, es va interpretar per primera vegada la versió pianística de la suite neobarroca Le tombeau de Couperin.
Le tombeau de Couperin fou composta entre els anys 1914-1917. Suite pianística en sis moviments, honorança al passat musical de la França del segle XVIII i memorial a afins desapareguts durant el conflicte, fou publicada el 25 de maig de 1918, i si bé hi hagué pianistes que ben aviat l’abordaren i fins i tot n’interpretaren moviments en recitals privats, fins al 4 d’abril de 1919 no rebé l’estrena absoluta a la Salle Gaveau de París, a càrrec de Marguerite Long. Ravel n’orquestrà quatre moviments el 1919, versió que es publicà el juliol i que estrenà l’orquestra Pasdeloup, dirigida per Rhené-Bâton, el 28 de febrer de 1920. La valse, poema coreogràfic inicialment pensat amb el títol de “Wien” i la gènesi del qual es remunta al 1906, prengué forma com a ballet entre els anys 1919 i 1920. S’estrenà en versió de concert el 12 de desembre del darrer als Concerts Lamoureux, sota la batuta de Camille Chevillard, i es publicà a l’inici del 1921. Comentari musical sobre el vals, hi hagué qui el trobà inapropiat, donada la situació de postguerra, i d’altra banda Serguei Diaghilev no la cregué viable per als Ballets Russos. El desembre del 1920 es publicà també Le tombeau de Debussy, memorial consistent en un seguit d’encàrrecs d’Henri Prunières per a la seva «Revue Musicale» a diversos compositors destacats; Ravel hi contribuí amb un Duo per a violí i violoncel que més endavant esdevindria el primer moviment de la seva Sonata per a violí i violoncel (1920-1922).
Mort Debussy, Ravel fou percebut i aclamat per molts com el compositor viu més important de França (per la mateixa Long, sense anar més lluny; no tothom hi coincidia, però). Obres com Daphnis et Chloé ja gaudien d’ampli reconeixement; notícies com el rebuig a la Legion d’Honneur el 1920 (afer que el sorprengué en plena composició de La valse) i l’escàndol que se’n derivà van estendre’s arreu, incloent-hi Barcelona, ciutat que aquells anys, com tantes d’altres, va posar una marxa més pel que fa a l’apropament vers la música dels compositors moderns.
En la seva versió original per a piano, Le tombeau de Couperin arribà a Barcelona ja cap a final del curs 1919-20. L’abril del 1920 alguns diaris es feien ressò de dos concerts del pianista Édouard Risler al Palau de la Música, organitzats pels Concerts Daniel; avançaven que en donarien la primera audició a la ciutat, com també del Children’s corner de Debussy. Risler havia emprès l’estudi de la suite de Ravel ben aviat, fins al punt que Ravel li adreçà una carta el febrer del 1919 per demanar-li que es reservés d’interpretar l’obra, l’estrena absoluta de la qual tenia pactada amb Marguerite Long. Contra pronòstic, el 1920, a Barcelona el pianista va donar finalment un únic concert el 26 d’abril, sense l’obra de Ravel. El diari «La Publicidad» el 22 d’abril explicava: “un ineludible compromiso con la [Sociedad] Filarmónica de Madrid, obliga al eminente pianista Eduardo Risler a desistir de dar el primero de los dos conciertos que tenía anunciados en Barcelona”. Risler donà dos concerts, el 7 i el 10 d’abril, a Madrid, on sí que la interpretà, en primera audició; tenia pactada la gira des d’almenys el 10 de març, dia que en posava al corrent per carta a Manuel Clausells, el secretari de l’Associació Música da Camera. És possible que la vinguda de Risler a Barcelona tingués relació amb la suspensió de concerts a la ciutat dels pianistes Moriz Rosenthal i Ignaz Friedman (ho explicava també «La Publicidad» el 10 d’abril) i que fos assolible donada la seva estada a la capital.
Al programa de mà del desè concert Da Camera d’aquella temporada, celebrat el 25 de març al Palau de la Música, s’avançava que l’abril tindria lloc a la Sala Mozart la segona conferència de la temporada de l’Associació. Titulada “La suite”, seria impartida per Joan Llongueras i comptaria amb il·lustracions musicals a càrrec de Baltasar Samper, una de les quals seria la primera audició de Le tombeau de Couperin. El programa de mà de l’onzè concert, celebrat també al Palau el 27 d’abril (l’endemà del concert de Risler), indicava que s’esdevindria el 2 de maig de 1920; també el 27 diversos diaris van començar a donar-ne notícia.
Els detalls de l’esdeveniment havien començat a concretar-se a finals de febrer. El 25, Llongueras adreçava una carta en resposta a Clausells on suggeria Samper com a possible encarregat de la part pianística, com també que s’interpretés alguna suite de Bach amb orquestra i, en cas que no fos possible, alguna suite moderna completa al piano. Potser Llongueras i Samper ja haurien previst la possibilitat de Le tombeau i potser s’esmentà tot discutint el programa amb Clausells; si tornem a pensar en Risler, deixà d’esperar-se que l’obra fos primera audició barcelonina a la conferència des del moment que es concretaren els programes dels dos concerts del francès i fins a la cancel·lació del primer d’aquells. Curiosament, al document manuscrit de la conferència de Llongueras apareixen ratllades amb llapis les paraules “primera audició” i “integral” anotant-hi “l’[audició]” i “d’uns fragments”. La supressió de “primera audició” a Le tombeau potser ja hagi quedat explicada, però en qualsevol cas, fins on sabem, no podia referir-se a Barcelona; pel que fa a “fragments”, a banda d’estar-hi potser també relacionat, l’anotació contradiu «La Vanguardia» del 4 de maig, on s’afirma que s’interpretà sencera, a més de queixar-se que de la resta d’obres només s’oferissin precisament fragments i, tanmateix, l’excessiva durada de la sessió. Tingui o no res a veure amb tot plegat, Samper estudià amb Risler a París abans d’establir-se a Barcelona. En una carta adreçada a Llongueras dies abans de la conferència, expressava amb un punt d’humor la dificultat que suposà l’envergadura de la sessió: “ens veurem abans de consumar el sacrifici?”.
Ja durant el curs 1920-21, el 19 de desembre de 1920, en el cinquè dels deu concerts en dies festius a la tarda organitzats per l’Orfeó Català, la “Toccata” (sisè moviment de la suite) de Ravel sonà per primera vegada al Palau: Baltasar Samper la interpretava al piano a la segona part d’un concert coprotagonitzat per la soprano Nina Faliero Jaques-Dalcroze. Al programa de mà, l’obra de Ravel consta com a primera audició pública. L’atenció de la crítica se centrà sobretot en la cantatriu.
De major concurrència i anomenada van ser els primers concerts on les orquestres barcelonines van interpretar obres de Ravel, la tardor del 1920. La majoria van fer-se al Palau de la Música. La primera fou l’Orquestra Pau Casals, de la qual també enguany celebrem el centenari: al seu primer concert inaugural, el 13 d’octubre, va oferir la versió orquestral de la suite Ma mère l’oye (no n’era la primera audició a Barcelona, ja que l’havia donat el maig del 1912 al mateix Palau l’Orquesta Sinfónica de Madrid, sota la batuta d’Enrique Fernández Arbós; era la primera vegada que una orquestra interpretava obres de Ravel a la ciutat). La formació de Pau Casals interpretà per segona vegada Ma mère l’oye al concert de l’11 de novembre de 1920 que encetava la temporada de l’Associació Música da Camera (les notes del programa de mà, escrites per Joaquim Pena, prenien prestades les del concert inaugural); Joan Llongueras, a la ressenya que en va fer a «La Veu de Catalunya», afirmava que “En Casals confeccionà aquest programa amb les obres que havien assolit un succès més franc i espontani en la tot just finida sèrie inaugural de concerts de la novella Orquestra”. Per altra banda, l’anunci inicial de la sèrie inaugural incloïa sis concerts, i entre les obres apareixia també Daphnis et Chloé. Finalment, però, per indisposició de Casals, acabaren donant-se només quatre concerts, i la tot just anomenada obra romangué encara absent als seus programes, circumstància de la qual la «Revista Musical Catalana» es feia ressò aquell desembre.
La Sinfónica de Madrid havia fet entre maig i juny del 1920 una nova estada a Barcelona, i el 31 de maig, al primer de sis concerts, havia interpretat el tercer quadre de Daphnis et Chloé. Dues setmanes després de l’estrena de l’Orquestra Pau Casals, fou l’Orquestra Simfònica de Barcelona, sota la direcció de Joan Lamote de Grignon, la que interpretà el 28 d’octubre de 1920 una obra de Ravel per primera vegada: era de nou el tercer quadre del Daphnis, però el van oferir, també per primera vegada a Barcelona i en col·laboració amb l’Orfeón Donostiarra que dirigia Secundino Esnaola, en la seva versió original amb cor mixt. Van interpretar-la en el tercer de tres concerts al Palau de la Música i en un altre d’extraordinari al Teatre Tívoli l’1 de novembre. L’Orfeón Donostiarra havia participat de la interpretació de l’obra també a Madrid aquella primavera, amb la Sinfónica madrilenya, just abans que aquesta vingués a Barcelona pel maig. Segons Adolfo Salazar, fou del bo i millor de la temporada madrilenya.
Sense estendre’ns gaire en el 1921, llistarem només els concerts que serveixen per il·lustrar millor el nostre propòsit. La Simfònica de Barcelona de Joan Lamote de Grignon interpretà el 2 de gener i el 27 de febrer de nou Daphnis et Chloé. El març el Teatre Novetats fou la seu barcelonina per a la gira dels Ballets Suedois de Rolf de Maré; com a mínim en vuit de les funcions van representar Au temps jadis, proposta coreogràfica amb tres moviments de Le tombeau de Couperin (la feien des de final del 1920). El 6 de juny de 1921 l’Orquestra de l’Associació d’Amics de la Música, dirigida per Francesc Pujol, oferí en primera audició La valse al Palau, només mig any després d’estrenar-se a París (el 30 de novembre anterior «La Veu» havia informat de la compleció de l’obra). I l’11 d’octubre d’aquell 1921 l’Orquestra Pau Casals hi interpretà per primera vegada Le tombeau de Couperin (primer concert de tardor de la temporada 1921-22); les notes del programa recorden les recents rendicions dels Ballets Suecs i la conferència de Llongueras sobre la suite (de la qual citen un fragment referent a l’obra; Samper no hi és esmentat).
En resum, la temporada 1920-21 orquestres de Barcelona van interpretar per primera vegada obres de Ravel en almenys set concerts. Si ho estenem a formacions de fora de Catalunya i no al curs, sinó als anys 1920-1921, foren com a mínim nou concerts, a banda de les vuit o més representacions d’Au temps jadis del març del 1921. Precedent d’aquesta arribada fou l’estrena de Le tombeau de Couperin, el 2 de maig, per Baltasar Samper, que hauria donat Édouard Risler si no s’hagués cancel·lat el seu primer concert d’aquell any. I d’aquest periple ens separa ja un segle.
Un epíleg: el 7 de març de 1920 (dia de l’aniversari de Ravel) hi hagué un concert de Quaresma al Palau de la Música protagonitzat per Francesc Costa, Gaspar Cassadó i Blai Net. Una de les obres del programa fou un Minuet de Ravel, transcrit per a violoncel i piano i que, per tant, interpretaren Cassadó i Net, del qual enlloc d’arreu on en trobem al·lusió es concreta de quin Minuet es tractava (n’hi ha cinc possibilitats diferents). El 1910 Durand havia publicat una partitura per a tal formació del minuet de la Sonatina, per Léon Roques, fet que d’entrada faria aquesta opció més plausible. És ben sabuda, però, la profusa labor de Cassadó com a transcriptor. També desaconsella pensar en Le tombeau el fet que al concert de Llongueras-Samper la suite s’anunciés com a primera audició, tot i que la de Cassadó possiblement ho era també. L’enigma roman aquí i per ara. Si malgrat tot, resultés haver estat el “Minuet” de Le tombeau, caldria situar el concert al capdavant d’aquest recorregut.
Imatge destacada: Maurice Ravel. (c) Musikalischer Kurier, vol. 2 no. 44 (29 October 1920): [405].
1 comentari