per Josep Crivillé i Bargalló
El mestre Felip Pedrell i Sabaté va ser un home que sabé construir, en el seu moment i en la seva circumstància, un camí més esponerós per a tots els qui, d’una manera o d’una altra, hem seguit pels llindars de la música i de la investigació musical a casa nostra.
Ell, en una època en què parlar de les tasques de la musicologia o, més encara, de l’etnomusicologia entre nosaltres era gairebé un fet fora sentit, va saber encomanar als seus alumnes l’esperit de recerca, voler saber sobre el nostre passat musical, voler guardar i respectar les arrels d’un llegat de segles que, estudiat i transformat mitjançant l’anomenat nacionalisme musical, tan bé varen saber realitzar un Albéniz, un Granados o un Falla, entre d’altres, tots ells deixebles del gran mestre tortosí. El mestre Felip Pedrell va saber aliar l’ànim vers els estudis de musicologia a un Higini Anglès, va despertar el fervor pel cant gregorià i tingué un ressò extraordinari en la figura de Gregori M. Sunyol, va predicar amb l’exemple una inquietud pels estudis teòrics i les sistemàtiques musicals aleshores emprades, que obriren un camí de neguits, més tard d’experiències, d’un altre deixeble seu, Robert Gerhard, creador capdavanter de renom també internacional.
Encara em cal escriure aquí “i un llarg etcètera” – perquè és dificil resumir tot el que ell va fer per encomanar la seva estimació apassionada per la nostra música.
Si bé els terrenys d’especialització dels seus alumnes i el “perquè” de la vàlua d’aquells i del seu prestigi reconegut avui arreu del món són molt diferents, tots combreguen amb una de les causes que més commogué i féu maldar el mestre Pedrell: l’amor a la música tradicional.
L’estimació profunda del mestre Pedrell per la cançó tradicional i la música de tradició oral varen conduir-lo, des de molt jove, cap a la recerca i la investigació d’aquest repertori a voltes secular.
Ja a la catedral de Tortosa, del a qual formà part com a noi de l’escolania, el mestre de capella i organista d’aleshores, Joan Antoni Nin i Serra, primer mestre de Pedrell en conseqüència i fervent admirador de les idees del jesuita Antoni Eiximeno -recordem que aquest teòric escrivia que era “sobre les bases del cant nacional (entenguem tradicional propi) que hauria de construir cada poble el seu sistema“-, va inculcar a Pedrell la necessitat de conèixer la música del poble. Nin l’esperonà per anotar al dictat totes aquelles cançons que sentia cantar i que, com cridat per la seva pròpia naturalesa, tant l’atreien i li agradaven. Pedrell, en comentar aquest fet, ens diu que en els seus anys joves, d’infantesa encara, ja transcrivia sobre el paper pautat les melodies que sentia cantar a la seva mare per distreure o per adormir els seus germans o les cançons que amb una distinció o funcionalitat concreta eren entonades per la gent de les rodalies del Baix Ebre quan anaven a feinejar, celebraven una festa o anaven a la processó, complint així els seus rituals profans, cívics o religiosos inherents a la seva connaturalitat ètnica.
En la seva autobiografia Jornadas de arte, escrita als trenta-cinc anys (1876), quan va marxar a Roma gràcies a un ajut que li fou concedit per a dur a terme l’ampliació dels seus estudis, ens mostra l’interès que sentia per la música tradicional. Diu: “Em preocupa, també, l’estudi del folklore internacional, que només vaig poder realitzar d’una manera superficial; aleshores aquesta temàtica no havia pres encara el vol que més tard tindria”.
Parlant d’aquesta època del mestre Pedrell i de la influència que en ell tingueren els estudis realitzats i la inquietud investigadora apresa, Mn. Higini Anglès, a l’opuscle que amb motiu de la seva mort va publicar al vol. I, fascicle 2 dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya ens diu: “En Pedrell fou el primer del món que va fiblar el folklorisme dins l’obra dels polifonistes i vihuelistes hispànics. El cop de vista del Mestre Pedrell en estudiar l’obra De Música libri septem de Francesc Salinas és un dels fets més admirables dins l’obra pedrelliana. Hom reconeix Salinas com un dels teòrics musicals cinc-centistes que va endinsar-se més en els problemes de la mètrica aplicada a la música sàvia i popular. Salinas, per atzar, esdevenia amb el temps un dels folkloristes més aciençats del món. L’obra de Salinas, coneguda arreu en el sentit literari, no havia estat encara estudiada en el sentit musical. Fou Pedrell qui ens la revela. El seu Estudio sobre una fuente del folklore musical castellano del siglo XVI, extracte i comentari del llibre de Salinas que publicava en La lírica nacionalizada, i que havia publicat primerament amb el títol de Folklore musical castillan du XVI siècle en Sammelbände der lnternationalen Musikgesellschaft I (1899 – 1900) és una prova clara de la seva intuïció del folklorisme musical. Salinas aporta una pila d’exemples musicals populars de tots gèneres, que Pedrell va transcriure primer en l’estudi esmentat, i després en el seu Cancionero. Des de llavors, el llibre de Salinas és arreu tingut com una de les fonts més riques del folklore musical castellà del segle XVIè.
Pedrell, a part de cercar en les fonts dels documents servats del passat mitjançant l’escriptura la deu de la nostra substància musical i atiar la recollida del que restava viu en la memòria de la gent del seu temps, va voler projectar amb mètode aquests elements de cultura cap al futur. L’any 1868 va escriure un article d’interès, en aquest sentit. El titulà “La Música del porvenir” i s’edità a l’Almanaque musical del año 1868. Entre d’altres coses, hi deia: “La nacionalitat musical d’un poble neix del filó inexhaurihle dels cants populars”.
Endavant anirà Felip Pedrell amb aquestes idees, que posarà a la pràctica amb la seva obra musical com a compositor i que, com tots sabem, tan discutit va ser per uns i valorat per d’altres (entre els darrers, Cèsar Cuí).
L’any 1891, amb el seu viatge a Buenos Aires i el seu èxit allí com a compositor, coincideixen les publicacions del seu treball Por nuestra música, on pugna seriosament per la creació d’ un nacionalisme musical a casa nostra, i el pròleg que tramet a Francesc Alió i que aquest estampa a l’inici de l’edició de les seves Cançons Populars Catalanes. Aquest escrit acaba dient: “Perquè cal que ens desenganyem, i és molt bo dir-ho i tornar-ho a dir als nostres músics: si no estudiem tots aquests preciosos i admirables documents en els quals viu, glateix i parla la nostra característica, en la vida de l’art serem músics alemanys o italians en la vida de l’art cosmopolita, segons les nostres tendències, música com si diguéssim de segona mà, més jamai (sic) músics catalans, vertaders músics fills de la mare pàtria”.
Malgrat aquestes afirmacions seves com a compositor i musicòleg destacat d’aquells moments, el seu esperit sempre didàctic no hi podia mancar. En l’esmentat pròleg dóna també dues recomanacions als recopiladors de la cançó tradicional.
Una, referent a la transcripció de la música ètnica que demana que sigui exacta i respectuosa; i la segona, dirigida als compositors, atiant-los a fer un bon ús d’aquells documents trobats en les seves obres.
Més endavant, en el transcurs d’una vida personal comblada d’esdeveniments i d’amargor no desitjable, ha de patir encara el traspàs de la seva filla Carme. L’any 1912 esdevé per a Felip Pedrell, i per aquesta circumstància, com l’inici de la seva reclusió voluntària, com un adéu entenedor a tots aquells afanys enèrgics i revulsius que el mogueren durant tota la seva vida anterior.
Com a gran mestre que era i home ple de si mateix, cerca aleshores la seva intimitat, i en el terreny que aquí em mou a escriure d’ell aquesta breu notícia comença a preparar els materials del seu Cancionero Musical Popular Español basat en tants i tants documents i en tantes experiències que durant el llarg de la seva vida havia anat recopilant.
En el primer paràgraf de la presentació del citat Cancionero, ens aporta unes consideracions que, salvant les distàncies de les èpoques i de determinats plantejaments científics, no cal dir que de llenguatge, podrien ésser vàlides en el seu fons per a uns miraments etno-musicals avui, per a una primera presa de contacte amb una documentació digna de ser tractada després amb aquesta perspectiva acadèmica.
Vegem el que escriví: “Es un hecho, de sobra observado, que al hombre le ha sido dada la intuición de toda arte, y, desde su inicio, la de una música natural, no reglamentada por lo circunstancial y erudito, por medio de la cual expresa, como en un lenguaje, los sentimientos que le afectan y conmueven, dolores, penas, sufrimientos, alegrías, con emoción más o menos vehemente, y de un modo más vago o preciso, según que utiliza el sonido puro, canto inarticulado, o canto articulado, con ayuda de la palabra exaltada, que por su exaltación misma es ya una cierta música. Siglos y más siglos ha escuchado o cultivado, personalmente, la pura emanación de esa música natural, buscando en ella el alma de las cosas, y el deseo de sacarla a fuera para que todos los hombres la sintiesen esa música natural, o la evocasen y la gozasen como él”.
En el referit “Proemio” segueix Pedrell aquest plantejament fent-lo desviar de pressa cap a l’altre pol que va informar i guiar la seva vida professional i artística; el d’una composició musical de signe nacionalista, pol que tanta poèmica va portar i encara porta en el seu cas concret, però que tan bé va saber encomanar als seus deixebles. “Luego” -escrivia- “obra en nuestro interior la manifestación de arte, despertando asociaciones de ideas que parecían dormidas. ¿Este medio, acaso, se le rehúsa al artista músico? ¿La naturaleza es libro cerrado para el compositor? Para él la naturaleza es dominio infinito de esta inspiración popular, fuente de bellezas innumerables, ora en ritmos, ora en modalidades, ora en la sinceridad misma de un arte primitivo tan rico en coloraciones de trasunto espléndido”.
Quan Pedrell va publicar aquests escrits, Pierre Aubry ja feia anys que havia fet sortir l'”lter Hispanicum”. (lter Hispanicum. Folklore musical d’Espagne. Sammelbande der lnternatiotialen Musikgesellschaft, Leipzig, Januar-Marz 1908. Breitkopf & Härtel). En aquest paràgraf de l’estudi a què em refereixo, Aubry anomena com d’”estètica Pedrell” aquelles maneres participatives del primer nacionalisme i que en el cas peninsular no arribaran fins a la plasmació sobre el pentagrama de les genialitats dels deixebles de Pedrell.
No puc donar aquí, per manca d’espai, les opinions que personalitats com les de Vicenç M. de Gibert, Joan Salvat, Gregori M. Sunyol, Lluís Millet, Josep Barberà, Kurt Schindler, Apel·les Mestres, Frederic Lliurat, Higini Anglès, Eduard LópezChavarri, Robert Gerhard, Gustave Doret i G. Becker varen exposar en el butlletí obituari que la Revista Musical Catalana (Any XIX, núm. 225- 226, setembre-octubre del 1922), i que feien referència a la valoració positiva de la personalitat de Felip Pedrell. Voldria fer constar, sí, però, que l’any de la seva mort, 1922, coincideix amb aquell en què Lluís Millet va acceptar la comanda de Rafael Patxot per a crear l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que, tan merescudament, va nomenar el mestre Felip Pedrell president d’jonor “post mortem” després que traspassés el dia 19 d’agost de l’any ja citat.
Encara voldria apuntar, però, dues opinions. Una, la d’un gran compositor: Manuel de Falla; l’altra, la d’un prestigiós musicòleg: Mn. Higini Anglès. Ambdós, deixebles de Pedrell, com tots sabem, varen proporcionar al seu mestre, al nostre mestre Felip Pedrell, el prestigi internacional que encara avui se li reconeix.
Diu Manuel de Falla: “Pedrell fue maestro en el más alto sentido de la palabra, puesto que con su verbo y con su ejemplo mostró y abrió a los músicos de España el camino seguro que había de conducirlos a la creación de un arte noble y profundamente nacional, un camino que ya a principios del último siglo se creía cerrado sin esperanza“.
Mn. Higini Anglès escriví: “Sigui com sigui, Pedrell fou un precursor de la música nostra, el qual sabé posar uns fonaments massissos valent-se de la cançó popular; ell, però, certament, no pogué aixecar l’edifici que somniava. La força d’un precursor mai no ha consistit que ell mateix esdevingui el redemptor i el triomfador”.