Subscriu-te

Moisès Bertran estrena ‘Fantasia per a contrabaix’ amb la Banda Municipal de Barcelona

“La crisi que pateix Europa fa que moltes oportunitats per a intèrprets, compositors i mestres de música s’obrin en el que anomenem països emergents”

El compositor Moisès Bertran. Foto: Jordi Vidal. Cortesia Palau de la Música i Clivis Publicacions.
El compositor Moisès Bertran. Foto: Jordi Vidal. Cortesia Palau de la Música i Clivis Publicacions.

El compositor català Moisès Bertran, resident actualment a Bogotà (Colòmbia), estrena el proper diumenge, 26 de gener, Fantasia per a contrabaix, per a aquest instrument i banda simfònica, amb la Banda Municipal de Barcelona, Jonathan Camps de contrabaix solista i Salvador Brotons portant la batuta a l’Auditori de Barcelona.

Moisès Bertran és compositor i pianista, format al Conservatori del Liceu i posteriorment amb un màster i doctorat en composició per la Hartt School als EUA. Després de treballar al Liceu, càtedra de composició i orquestració del 1999 al 2001, i al Conservatori d’Igualada, es va traslladar a treballar a Colòmbia, primer a Medellín (Universitat EAFIT) i després a Bogotà (Conservatori de la Universitat Nacional). Allà ha dirigit durant 5 edicions la Setmana Colombianocatalana, un festival de música contemporània catalana i colombiana. Mitjançant aquest festival ha dut al país sud-americà molts músics catalans, com ara els germans Pérez-Molina, Àlex Garrobé, Al·la Voronkova, Mac McClure, Gueràssim Voronkov, Rosa Mateu… Va ser el director del Conservatori Nacional del 2008 al 2010, càrrec que actualment ocupa Mac McClure (llegiu l’entrevista al número de setembre-octubre de 2013). Com a compositor té més de 80 obres escrites i estrenades. El 12 de març el pianista Albert Nieto interpretarà a la Fundación Juan March de Madrid la seva peça Blusing for Marcel, l’1 d’abril es tocarà a Anvers la recent estrenada Fantasia per a contrabaix i el 14 de maig s’estrenarà el seu Concert per a violí a Bogotà, amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Colòmbia, sota la direcció de Gueràssim Voronkov i amb Al·la Voronkova com a violí solista.

RMC: Després d’estudiar a Catalunya, va fer el pas de sortir a l’estranger, als EUA, i després va tornar uns anys a treballar aquí. Posteriorment es va traslladar a Colòmbia, on ha trobat moltes oportunitats professionals que aquí potser no es troben amb tanta facilitat. Quin grau d’importància va tenir per a vostè estudiar a l’estranger per poder després desenvolupar carrera professional també a l’estranger?

Moisès Bertran: En el meu cas la importància d’haver estudiat als EUA per després desenvolupar la meva feina, tant a l’estranger com a casa nostra, és múltiple. Per un cantó, l’evident bondat de tenir les titulacions superiors tant de màster com de doctorat, que sempre proporcionen una millor posició en el món acadèmic; després, el fet d’haver establert contactes internacionals durant l’etapa de formació, que després en el transcurs de la vida et poden proporcionar bones oportunitats, com fou en el meu cas per l’anada cap a Colòmbia; també, és clar, l’ampli coneixement que em va proporcionar poder dedicar-me durant uns bons anys a l’estudi superior de la música de forma prioritària.

RMC: Com és la realitat musical a Colòmbia –i en general a l’Amèrica del Sud– i quines diferències hi troba –d’infraestructures, de possibilitats, de talent, d’actitud– amb Catalunya?

M. B.: Generalitzant, a Colòmbia i en altres països sud-americans, amb les excepcions principalment del Brasil i Xile, les infraestructures, en primer lloc quant a conservatoris, departaments de música i escoles de música, estan força enrere respecte de les que tenim a Catalunya en aquests moments. Això és en moltes ocasions perquè en aquells països els recursos econòmics es destinen a altres afers abans que a la cultura. Molt sovint la planta física del tipus d’institucions esmentades està força deteriorada i envellida; també en massa ocasions disposen d’instrumental musical tocat pel pas del temps i la manca de manteniment o de modernització; a voltes, com que són països que estan fora dels circuits culturals del Primer Món, els és més difícil accedir a facilitats econòmiques de què molt sovint es beneficia l’anomenat món desenvolupat. Tot i això, hi ha molt notables excepcions, sobretot en l’àmbit de les institucions privades, i més potser pel que fa a sales de concerts. Quant a possibilitats dels estudiants colombians per accedir a l’educació superior en general i la de música en particular, puc dir que el país presenta una fórmula de la qual hem de tenir enveja, ja que qualsevol estudiant que superi les proves d’accés d’una universitat pública, com és la Universidad Nacional de Colombia, institució on jo sóc professor associat, pot accedir a uns estudis superiors musicals de qualitat a un preu que es calcula per a cada alumne d’acord amb la seva situació econòmica personal o familiar, i que pot arribar a comportar un pagament gairebé simbòlic. Quant a talent es refereix, és clar que els músics llatinoamericans estan amarats de qualitats per desenvolupar la tasca artística tot i que a voltes, pel que hem dit, els pugui faltar una solidesa tècnica; això sí, en un altíssim percentatge l’avidesa d’aprendre dels estudiants és altament significativa i molt reconfortant per als mestres.

RMC: Amb la crisi generalitzada que està vivint Europa, creu que el futur musical passa per països emergents com els de l’Amèrica del Sud? Què en podem aprendre, d’aquella realitat?

M. B.: Crec que sí, que la crisi que pateix Europa fa que moltes oportunitats per a intèrprets, compositors i mestres de música s’obrin en el que anomenem països emergents. Per sort, Colòmbia a poc a poc va superant els problemes interns que porten malmetent el país des dels anys quaranta del segle passat i es va preocupant cada cop més per incorporar-se al món globalitzat, amb les seves coses bones i també amb les no tan bones. D’aquells països, en podem aprendre l’afany de superació, la capacitat per treure recursos d’on sembla que no n’hi ha, l’apassionament per fer malgrat que sembli impossible; però sobretot cal que n’aprenguem l’alegria de viure!

RMC: Quin és el seu moment professional actual? Quina importància ocupa la composició en la seva vida professional?

M. B.: Actualment em trobo residint a la ciutat de Bogotà i treballant com a professor associat del Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia, amb dedicació exclusiva i centrat principalment en l’Àrea de Composició, les seves assignatures complementàries i també en matèries electives dels postgraus. El contracte que tinc amb la institució esmentada conté un espai important per a la creació, la qual cosa em proporciona bons espais per dedicar a la composició. Tant és així que directament per a la Universitat ja he compost una òpera en tres actes, d’una durada de dues hores, titulada El último día de Francisco Pizarro i ara estic escrivint la meva primera simfonia. En la meva vida professional la composició és la columna vertebral; la puc desenvolupar com he dit mercès a un molt interessant contracte amb la Universitat Nacional de Colòmbia; també perquè continuo tenint moltes ganes d’escriure, i també perquè tinc la sort que la meva música va trobant intèrprets i institucions que s’hi interessen.

RMC: El proper 26 de gener estrena una obra per a banda simfònica amb la Banda Simfònica de Barcelona, properament s’interpretaran obres seves a Madrid, Anvers, Bogotà… Se sent reconegut com a compositor?

M. B.: És difícil, això d’obrir-se camí com a compositor, tant en el nostre moment social actual com potser ho pot haver estat sempre; tot i això, em sento content de com la meva música va assolint reconeixement, reflectit en les estrenes, les interpretacions repetides d’algunes obres, l’edició de partitures impreses i en web, la producció de gravacions, l’interès d’intèrprets i d’institucions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *