Oriol Gracià
Hi ha dos elements clau que defineixen el “naixement musical” de Felip Pedrell: la formació que va rebre de Joan Antoni Nin, mestre de capella de la catedral de Tortosa, i la inspiració de les tonades populars de les Terres de l’Ebre.
Cucaferes, gegants, capgrossos i una carrossa decorada amb flors i motius musicals. L’octubre de 1911, l’Orfeó Tortosí va organitzar un homenatge al compositor Felip Pedrell (Tortosa, 1841- Barcelona, 1922), el músic més il·lustre que mai ha donat la ciutat, amb una desfilada dels elements del bestiari i l’imaginari popular. L’acte també va incloure un banquet a la seu de l’entitat –al palau dels Oliver de Boteller, davant per davant de l’Ebre– i fins i tot la publicació d’una miscel·lània titulada Al maestro Pedrell: escritos heortásticos. A l’època, Pedrell feia més vida a Barcelona –amb viatges constants a Madrid, Roma, París o Buenos Aires– que a la seva Tortosa natal, però actes com aquell eren agraïts, servien per sentir l’admiració dels convilatans, deixar constància de les seves arrels ebrenques i rememorar la seva participació, de jove, en la vida cultural de la ciutat. Enguany la celebració del centenari de la seva mort pot ser una oportunitat per redescobrir un músic que, malgrat el seu llegat ingent, és desconegut fora dels circuits acadèmics i especialitzats.
Avui el gruix principal del fons musical de Felip Pedrell (partitures manuscrites i impreses, articles, treballs bibliogràfics, correspondència, etc.) es conserva a la Biblioteca de Catalunya, però no només. Hi ha documents dispersos al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, a l’arxiu de l’Orfeó Tortosí o de l’Institut del Teatre de Barcelona, entre molts d’altres. Arxius que, de tant en tant, poden donar alguna sorpresa. Precisament fa tres anys, dins d’un llibre de la seva biblioteca personal conservat a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, els historiadors Albert Curto i Laura Tienda van trobar una partitura desconeguda que no constava en cap catàleg oficial. Portava per títol A la clara nit i era un esbós per a piano i veu escrit el 1921. La troballa va arribar a les mans del professor i violista tortosí David Matheu, que explica: “L’origen de la peça és una incògnita. Potser, senzillament, era una nota que el mestre havia pres per a ús personal. De fet, ni tan sols sabem si mai es va arribar a estrenar”.
Des de la descoberta, A la clara nit s’ha pogut sentir en comptades ocasions, en algun dels concerts del quartet Accent Ensemble, una formació impulsada per la soprano Cecília Aymí, el clarinetista Ricardo Forner, la pianista Inés Reguero i el mateix Matheu. “Vam arranjar la partitura per donar-hi matisos tímbrics i adaptar-la als instruments del nostre grup, sempre amb respecte cap a l’original”, comenta Reguero. Però més enllà dels canvis en la instrumentació, el plantejament interpretatiu no va ser fàcil. “Com que mai ningú no l’ha interpretada, almenys que nosaltres en tinguem constància, ens hem sentit sols i a la vegada lliures. Hem estat nosaltres i la partitura, cara a cara, amb la càrrega de responsabilitat que això significa. És cert que tenim la referència estilística d’alguns dels seus deixebles, com Isaac Albéniz, Enric Granados o Manuel de Falla, i això ens ha servit d’orientació. Així i tot, al final som nosaltres els qui hem decidit com sonarà”, assegura la soprano Cecília Aymí.
Torna a fer sonar l’òpera La matinada
La recuperació d’A la clara nit, forma part d’un projecte més ampli de recerca del patrimoni musical que ha emprès David Matheu i que ha agafat volada amb el confinament. “Treballem per donar llum a compositors que han quedat oblidats o que potser figuren en algun catàleg, però que són difícils de sentir a les sales de concerts; des de mestres de capella de la catedral de Tortosa, fins al compositor tortosí Joan Monclús, passant pel mateix Pedrell”, assegura. De fet, en el marc d’aquesta recerca, el novembre passat, aprofitant la celebració de la Capital de la Cultura Catalana Tortosa 2021 i el 36è Festival de Música Felip Pedrell, el Teatre Auditori Felip Pedrell de la capital del Baix Ebre va acollir la reestrena de l’òpera La matinada, interpretada per l’Orquestra de Cambra de Tortosa, sota la direcció de Ricardo Forner. L’obra s’havia presentat per primera vegada l’octubre del 1905 al Teatre Principal de Barcelona, amb llibret d’Adrià Gual i escenografia de Miquel Junyent. I malgrat la bona acollida de fa cent setze anys, mai no s’havia tornat a portar als escenaris. Fins ara.
Tot aquest treball de recuperació musical no deixa de ser una manera de reivindicar Pedrell i el seu origen tortosí, perquè… ¿Pedrell hauria estat Pedrell si no hagués estat de Tortosa? Aquesta és una de les preguntes que s’han plantejat més d’una vegada David Matheu i Inés Reguero. I la resposta és clara: Pedrell, sense Tortosa, no seria Pedrell. “L’abast de la seva trajectòria està íntimament lligat a la formació que va rebre a la catedral de Tortosa i a la música popular de les Terres de l’Ebre. Dins del romanticisme musical, Pedrell va ser revolucionari. I ho va ser perquè va saber trobar una fórmula d’acoblament entre la música culta i les melodies populars. En una ciutat més gran difícilment hauria tingut interès musicològic per la tradició“, explica Matheu.
Entre cançons de bressol i tonades de dolçaina
Ja de petit, Pedrell va entrenar la destresa musical mentre transcrivia tonades quotidianes per practicar el dictat musical. Ho explica a Jornadas de arte, el primer volum de les seves memòries: “Quantes cançons de bressol i tonades de vells romanços vaig apuntar als meus quaderns!”. I detalla: “[…] El pas de les vestes per les voltes fosques de la catedral […] amb el so de la trompeta destemplada; […], les restes d’una antiga melopea àrab muetzí; les coples de la Passió, que el ceguet del Cèlio i acompanyants cantaven amb veu nasal la nit del Dijous Sant […]; l’estrident dolçaina convocant els veïns del carrer […], el bulliciós i festiu ball popular al so de la música de girs orientalescos […]”.
Tot aquest substrat musical és un dels elements distintius de Pedrell i, de fet, es fa notar en tantes i tantes de les seves composicions. Per exemple: el 1892 va concórrer al premi simfònic convocat per la Societat Catalana de Concerts amb Lo cant de la montanya. I al tercer moviment de l’obra va incloure ritmes i girs melòdics arabitzants, propis del folklore tortosí. Aquest moviment va desencadenar una polèmica entre Pedrell, el dramaturg Jaume Brossa i el musicòleg Alexandre Cortada, tots dos disconformes amb els tocs pintorescos tortosins. Queda clar que al final del segle XIX els intel·lectuals de la Renaixença ja havien definit una idea concreta (i limitada) de folklore català i els costava acceptar cants de color oriental com a tradició del país.
El mestre Joan Antoni Nin i Serra
A la seva Tortosa natal, Pedrell també va trobar una bona formació musical. Al capdavant de l’escolania de capella de la catedral de Tortosa hi havia el músic Joan Antoni Nin (Vilanova i la Geltrú, 1804-Tortosa, 1867). Al seu costat va poder conèixer a fons la música sacra i també la tradició dels grans compositors hispànics del Renaixement. Però la formació va anar més enllà del fet purament musical. “Gran part de la seua biblioteca va caure a les meves mans: vaig sentir l’emoció produïda per obres literàries, poètiques, filosòfiques i científiques; ell em va ensenyar a sentir-les i gaudir-les”, va deixar escrit Pedrell. Mestre i alumne comentaven els llibres i també analitzaven la música de compositors com Franz Schubert, Frédéric Chopin, Ludwig van Beethoven i Richard Wagner, autors que estudiaven junts. “Va ser el meu mestre, l’únic que he tingut, Joan Antoni Nin i Serra”, assegura Pedrell a les seves memòries. I així, malgrat la suposada perifèria cultural de Tortosa, va tenir accés a les grans obres de la clàssica i, també, als repertoris de moda que tocava a la banda-orquestra de Tortosa.
El llegat epistolar del folklore tortosíL’any 1908, coincidint amb la celebració dels Jocs Florals de Tortosa, es va organitzar la primera edició del Premi Felip Pedrell, un certamen que buscava reconèixer el millor recull de “cansons y tocades populars” de la comarca. El guardó va anar a parar a les mans de Joan Moreira, un jove folklorista que al principi del segle passat ja es va interessar per melodies populars –però també tradicions i literatura oral– que més tard recopilaria a l’obra Del folklore tortosí (1934). Però aquell no va ser l’únic punt de trobada entre Pedrell i Moreira. Entre el 1910 i el 1916 van compartir un intens contacte epistolar, de fins a quatre cartes a la setmana al seu punt àlgid. Les cartes que Moreira va escriure a Pedrell es conservaven a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, la resta a l’arxiu particular de Moreira fins que l’any 2010 la família el va cedir a l’Ajuntament de Tortosa i a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Es tracta de 161 cartes, 18 postals i 9 documents complementaris que corroboren l’estreta relació que els unia. I no és estrany, doncs, que Moreira, a través de l’Orfeó Tortosí, fos una de les personalitats que va promoure l’homenatge de Tortosa a Pedrell l’any 1911.