Subscriu-te

Un documental recupera la dimensió artística i humana de Conxita Badia

La pel·lícula, amb guió i direcció de la seva besnéta, Eulàlia Domènech, es presenta els dies 27 i 29 als Cinemes Aribau, dins el Festival In-Edit.

Per Ana María Dávila

Conxita Badia va ser més que una soprano i pianista excepcional. Veritable exemple de genialitat musical, l’excel·lència del seu art en va fer una musa inspiradora d’innombrables artistes –des de Granados a Mompou, passant per Falla, Gerhard, Casals, Pedrell, Blancafort, Rodrigo o Montsalvatge–, que van trobar en la seva veu  cristal·lina l’instrument més excels per a l’expressió de la seva música. Forçada a l’exili per la Guerra Civil, al cap d’uns anys tornà a Barcelona, on també deixà una petjada indeleble com a pedagoga.

Ara la seva besnéta, Eulàlia Domènech, vol que la figura de Concepció Badia i Millàs (Barcelona, 1897-1975) es projecti més enllà dels cercles musicals que encara recorden el seu nom, i que ocupi el lloc que li pertoca en la història de la música catalana del segle XX. Amb aquest objectiu, aquesta jove realitzadora catalana es va abocar a un treball de recerca minuciós que va cristal·litzar en la seva opera prima documental, Conxita Badia no existeix, un retrat de la genial artista a través dels ulls de la seva besnéta que es donarà a conèixer en el marc de la secció oficial del Festival Internacional In-Edit de Cinema Documental Musical de Barcelona, els dies 27 i 29 d’octubre al cinema Aribau Club 2.

El documental, d’una hora de durada i gravat en alta definició amb la participació de TV3, Zeba Produccions i Batabat, aspira a rescatar de l’oblit la figura de Conxita Badia, tant des del punt de vista personal com artístic, i al mateix temps retratar l’enriquidora vida cultural que existia a Barcelona abans de la Guerra Civil i l’exili cultural posterior al conflicte.

“Com que mai no s’havia fet res sobre ella, vaig decidir centrar-me en el període que crec més important: des dels anys trenta fins a la dècada dels cinquanta, quan torna a Barcelona”, explica Eulàlia Domènech, que justifica la rotunditat del títol del seu treball des d’una triple vessant. “En primer lloc, per una qüestió d’impacte, i també, perquè quan començo a buscar material seu, no trobo res. El nom de Conxita Badia no consta als arxius documentals, fins i tot quan després descobreixes que sí que hi ha coses; simplement, no està identificada. I per últim –afegeix– per dir, d’alguna manera, que quan ella cantava deixava de ser ella mateixa per convertir-se en un instrument al servei de la música.”

Història d’una veu

Filla d’una llevadora i d’un imatger religiós, Conxita Badia es va formar a l’Acadèmia Granados, on va tenir com a mestres a Frank Marshall (piano) i Rosa Culmell (cant). Els primers concerts els va oferir el 1908, amb només 11 anys, tot destacant de seguida pels dots com a liederista.  El 1913, amb 16 anys, va debutar professionalment en el paper d’una noia flor en l’estrena en versió de concert de l’òpera Parsifal al Palau de la Música Catalana. A partir d’aleshores començà a oferir concerts per tot el país acompanyada per Enric Granados, que li dedicà dues de les seves Canciones amatorias, que ella mateixa va estrenar.

Durant aquella època estrenà també L’infantament meravellós de Scherazada de Robert Gerhard, el 1918; les Cançons epigramàtiques d’Amadeu Vives, amb Ricard Viñes al piano, i La Celestina de Felip Pedrell. Va actuar sovint amb l’orquestra de Pau Casals, que després de Granados es va transformar en el seu segon mestre –“quan componc per a veu femenina, sempre penso en la veu de Conxita”, digué, anys més tard, el músic–, i el 1932, el mateix Arnold Schönberg es rendeix davant el seu art en sentir-la interpretar les seves melodies al Palau de la Música Catalana.

L’esclat de la guerra, però, posà fi a aquests anys daurats per a la vida musical catalana, i la cantant va haver d’emprendre el camí de l’exili. Primer a França, després al Brasil –on es reuní amb el seu marit, Ricard Agustí– i finalment a Buenos Aires, on es trobà amb la colònia d’espanyols exiliats; entre ells Manuel de Falla, del qual esdevingué artista predilecta. Els grans noms de la música llatinoamericana, com Guastavino i Ginastera, també es rendiren al seu art.

Vuit anys més tard, però, Conxita Badia i la seva família van iniciar el viatge de tornada cap a una Barcelona on ja res no és el mateix que abans. Tot i així, la cantant reprèn l’activitat artística i un any després de la seva arribada, el 14 de novembre de 1947 –dia del seu 50è aniversari– estrena, per fi, La rosa als llavis, el cicle de cançons sobre poemes de Joan Salvat Papasseit que Eduard Toldrà li havia dedicat el 1936.

Catedràtica de cant al Conservatori del Liceu, tingué com a principal deixebla una jove Montserrat Caballé que al llarg de la seva dilatada i triomfal trajectòria, mai no ha deixat de recordar la gran artista que fou la seva mestra.

Records personals

El testimoni de Caballé és precisament una de les veus que Eulàlia Domènech ha reunit al seu documental per evocar la figura de la besàvia. Al seu costat també intervenen figures com el recentment desaparegut historiador i intel·lectual Josep Maria Ainaud de Lasarte, gendre de Conxita Badia; Narcisa Toldrà, filla d’Eduard Toldrà, i una de les filles de la mateixa artista, Mariona Agustí, àvia de la realitzadora.

“Fer aquest documental ha estat una experiència increïble, ha estat com fer una mena de viatge amb la meva besàvia; un viatge que m’ha permès descobrir una dona amb una força personal i un talent vital extraordinari, i al mateix temps un món que em trasllada a una part molt important de la història de Barcelona i Catalunya. Només cal veure les cartes i partitures que li van dedicar tants i tants compositors, tant d’aquí com d’Amèrica”, explica la realitzadora.

Naturalment, però, la veu protagonista de la filmació és la de Conxita Badia, que Eulàlia Domènech evoca a partir d’un seguit de gravacions, moltes inèdites, que ha aconseguit reunir a partir de les troballes fetes als arxius familiars –“a casa hi havia una gravadora amb enregistraments de concerts privats”, desvela la realitzadora– i una exhaustiva recerca per 62 arxius d’arreu del món.

Amb un fil conductor musical de fons –una cançó composta per la mateixa soprano, T’estimo, i que segons testimoni familiar l’artista interpretava cada dia al piano–, el documental ofereix diferents fragments sonors extrets de la discografia i enregistraments radiofònics i personals de l’artista, que volen presentar als espectadors –i aquesta és la secreta ambició de l’autora– la possibilitat de descobrir el secret de l’art d’una artista que mai no ha deixat d’existir.

L’estrena del documental tindrà continuïtat en un homenatge al Palau de la Música Catalana, el proper 20 de novembre, i l’emissió posterior a través del Canal 33. La possibilitat d’una edició discogràfica amb el material recuperat també és damunt la taula i, de moment, ja s’ha posat en marxa un web –www.conxitabadia.cat – destinat a fer perviure el record i el llegat d’una artista sublim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *