Xavier Benguerel, l’esperit renovador

© Eva Guillamet (2011)

Per Mònica Pagès i Santacana

El 10 d’agost ens va deixar un dels creadors més insignes, prolífics i insòlits del panorama musical del nostre país. Ja havia complert els 86 anys, que va viure amb plenitud fins als últims mesos, en els quals fins i tot va poder assistir el 14 de maig passat a l’estrena de la seva darrera obra a França, que la providència va voler que es titulés El cementiri marí, perquè la va compondre a partir del gran poema de Paul Valéry en la traducció al català del seu pare, l’escriptor Xavier Benguerel i Llobet. Poc després, la Biblioteca de Catalunya, que conserva el seu llegat documental, li va dedicar una de les seves exposicions a l’Espai Zero, que es va inaugurar amb un acte amical i emotiu en el qual van participar el mateix Benguerel acompanyat per Jordi Codina i Jaume Torrent, que van interpretar a la guitarra Versus i la cadència del Concert de tardor.

Xavier Benguerel, nascut a Barcelona el 9 de febrer de 1931, va heretar del seu pare la passió per la creació. Benguerel pare va voler que el seu fill la dirigís cap a la música comprant-li un piano quan tenia dotze anys, quan vivien a Xile exiliats de la Guerra Civil Espanyola. Un dels moments més dramàtics de les magnífiques memòries del Benguerel escriptor és l’episodi que explica la travessia que van fer els seus fills Xavier i Leopold, fugitius de nit pels boscos del Pirineu gironí amb el seu avi i un guia, per retrobar-se amb els pares a l’altra banda de la frontera i poder fugir amb el vaixell que va portar aquell grup de catalans amics (Joan Oliver, Francesc Trabal i Domènec Guansé, entre d’altres) fins a Amèrica, d’on retornarien el 1954.

Segurament aquella infantesa americana va donar a Benguerel les grans proporcions que tenen moltes de les seves obres, que no escatimen recursos tímbrics per donar la forma que demanava la seva inspiració musical, d’aquí que sigui un dels pocs compositors catalans que hagi conreat més el gènere simfònic, amb títols com Set faules de La Fontaine, per a narrador i orquestra, Spleen i Jo, Dalí, en el gènere operístic, i amb Arbor, el Llibre vermell, el Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu i el Te Deum entre les seves obres simfonicocorals, amb concerts per a orgue, per a percussió, per a violoncel, per a violí i per a piano, a més de les obres de cambra i d’altres instrumentals.

Benguerel és un dels exponents amb més trajectòria i projecció internacional que va donar el mestratge de Cristòfor Taltabull, que va ensenyar a compondre a la generació dels anys cinquanta, tot permetent-los reprendre, després del tall profund de la Guerra Civil i amb més força que mai el camí de l’avantguarda i de les noves sonoritats que es prodigaven per l’Europa de postguerra. Juntament amb Soler i Guinjoan, Benguerel formava part dels nous creadors que van absorbir amb la fal·lera de la joventut els postulats de referents com Béla Bartók i el serialisme de l’Escola de Viena que havia donat a conèixer al nostre país Robert Gerhard i el seu deixeble Joaquim Homs. Bufaven vents de renovació, impetuosos, agosarats, i Benguerel va ser dels primers a fer-los sentir a Barcelona, des de la seva presentació de la Cantata Amic e Amat, que va estrenar el 1959, i l’any següent amb l’estrena de Dues polifonies que va dirigir Eduard Toldrà amb l’Orquestra Municipal de Barcelona. La seva relació amb Europa va ser intensa i constant. A partir d’aquells anys la seva implicació amb entitats com Joventuts Musicals de Barcelona, que li va atorgar el Premi de Composició el 1955 i amb la qual va participar en la creació del Festival Internacional de Música (1963-1987), li va permetre de projectar fortament la seva obra a la seva ciutat i sobretot a l’estranger, primer a Alemanya i posteriorment també a França, gràcies al seu gran amic, el director Daniel Tosi.

A les seves memòries, Notes de la meva vida (Boileau, 2011), Benguerel explicava la seva obra com un recorregut per tres etapes que ells definia com preserialisme (entre el 1953 i el 1958), el serialisme (entre el 1959 i 1968) i el postserialisme (entre 1969 i 1986). Un període en el qual trobem moments cabdals, com l’estrena del seu Concert per a percussió i orquestra que va fer a la Ràdio de Frankfurt el 1977 amb el gran intèrpret Siegfried Fink i que va quedar gravat en un doble àlbum per a EMI editat amb motiu dels cinquanta anys de Benguerel. En aquell volum apareixen també el Concert per a violoncel, del mateix any que el de percussió, interpretat per Heinrich Schiff, que completa el disc amb les obres Quasi una fantasia i Astral, interpretades per Siegfried Palm i Andrzej Markowski, i que són títols característics d’aquest període i ara obres de culte del que va significar la composició més experimental a la segona meitat del segle XX. El seu conreu del serialisme també li va valer el Premi Luigi Dallapiccola, que se li va atorgar el 1977 amb Xavier Montsalvatge i Joan Guinjoan entre el jurat.

La creació del Llibre vermell, obra que agafa el nom del còdex del segle XIV que es troba al monestir de Montserrat, semblava marcar un punt d’inflexió en l’obra de Xavier Benguerel. A partir d’aquestes melodies medievals, Benguerel va construir un oratori per a mezzosoprano, tenor, veus blanques, cor mixt i orquestra que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 28 de setembre de 1988. El primitivisme dels elements musicals originals s’entrellacen amb d’altres d’una gran monumentalitat simfonicocoral d’una factura radicalment moderna. Un retaule musical en el qual s’enllacen passat i present interpretat amb les veus de Raquel Pierotti i del tenor Eduard Giménez, amb l’Escolania de Montserrat, l’Esbart Dansaire de Rubí, Dart Companyia de Dansa i l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció d’Antoni Ros Marbà. Un espectacle escènic i musical que, sens dubte, ha quedat en els annals d’aquest escenari i de la música catalana del segle XX. Aquesta obra també quedaria lligada al director d’orquestra Leo Krämer, que va interpretar aquest oratori per Alemanya, al monestir de Montserrat i al de Santes Creus i de nou al Liceu amb motiu de les Olimpíades. El Palau de la Música Catalana en va acollir una nova interpretació no fa gaires anys de l’Orquestra i el Cor de Perpinyà, amb direcció de Daniel Tosi. Aquest mateix director francès va estrenar a Perpinyà el 2013 una de les darreres obres de Benguerel, Les flors del mal, a partir del poema de Charles Baudelaire. La poesia és una de les fonts d’inspiració més importants en l’obra de Benguerel, que li agradava submergir-se en la profunditat de les imatges poètiques a través del seu sentiment sonor i de convertir la paraula en un instrument més del seu univers musical.

Un any després, el Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu tornaria a marcar una nova fita en l’obra de Xavier Benguerel. Es va estrenar al X Festival de Música de Torroella de Montgrí (1989), amb l’Orquestra i el Cor del Liceu, amb les veus d’Enriqueta Tarrés, Eduard Giménez, Carlos Chausson i Lluís Llach en la part de narrador, sota la batuta de Romano Gandolfi. Una obra que es tornaria a sentir molts anys després al Teatre Nacional de Catalunya amb la participació de Josep Maria Flotats.

Xavier Benguerel va conrear una gran amistat amb el compositor David Padrós i també amb Carles Guinovart, Jesús Rodríguez-Picó, Albert Sardà i Tomás Marco. La relació amb tots ells, i amb altres noms de la creació actual, el va convertir en un referent del que ha significat la composició al nostre temps. També va tenir relació amb altres artistes, com l’escultor Josep M. Subirachs, que li va fer un retrat, el director de teatre Xavier Albertí, que va dirigir la seva òpera Jo, Dalí, amb llibret de Jaime Salom, al Teatro de la Zarzuela de Madrid i al Liceu, dirigida musicalment per Miquel Ortega; o també amb el poeta Àlex Susanna, que va ser el narrador dels versos de Valéry que van formar part d’El cementiri marí, la seva última obra.

Benguerel es va casar amb Marta Garcia i va tenir tres fills, Mònica, Marta i Marc, que és un gran coneixedor de la seva obra. Durant més de trenta anys, Sílvia Gasset ha estat la seva dona i la impulsora de molts dels grans projectes musicals que han destacat en la seva abundant trajectòria, que ha rebut nombroses distincions artístiques, entre les quals hi ha la Creu de Sant Jordi i el Premi Tomás Luis de Victoria, que li va ser atorgat l’any passat.

Benguerel ens deixa una obra cabdal per entendre la creació musical dels darrers cinquanta anys. Una obra que s’avança a una renovació a la qual possiblement encara no hem arribat i que podrem valorar i comprendre amb tota la seva magnitud a mesura que tinguem més perspectiva i que els intèrprets d’ara, avesats a la llibertat del nostre segle, se la facin seva. La discografia i la bibliografia que existeix de Xavier Benguerel esdevenen ara una eina imprescindible.

Post Your Thoughts