Enguany s’escauen cinquanta anys de la mort de la soprano, pianista i compositora Conxita Badia i Millàs (Barcelona, 1897-1975). La Generalitat de Catalunya s’ha volgut sumar a aquesta efemèride declarant el 2025 Any Conxita Badia i nomenant un comissariat que n’impulsa amb entusiasme un centenar d’activitats i actes de divulgació, recerca, pedagògics i d’homenatge, de nord a sud del país i a l’exterior, per Europa i Amèrica, entre el maig del 2025 i el maig del 2026.
De terremoto a veu predilecta i musa dels grans compositors
Conxita copsà del pare escultor d’imatges, la part artista. Jaume Badia era una home afable, juganer, bromista que anomenava sa filla terremoto. La mare, Conxita Millàs, comadrona, li transmeté el cuidar i ben alimentar les filles i que calia tenir els peus a terra, com a dona treballadora que era. Fou la petita de la casa, vint anys més jove que la Lola, sa germana fincada a Sant Pol de Mar; entremig nasqueren fills que moriren de petits per tuberculosi. Dins el seu cap sempre bullia música. Recordo com cada matí, en llevar-se, Conxita es posava al piano, tocava la cançó dedicada al seu espòs Ricard Agustí que porta per títol T’estimo; tot seguit preparava l’esmorzar. Quan t’explicava alguna cosa, seguia tocant al piano improvisacions que ella anomenava Espurnes, algunes de les quals han quedat escrites. Era molt afectuosa, de tarannà alegre, despistada, senzilla, gens diva, però quan calia sabia quin era el seu paper, com explica la meva mare, Mariona Agustí Badia, de cent anys. Li tocà viure una època on els homes predominaven, però ella com a intèrpret era respectada i estimada.
Fou deixebla predilecta d’Enric Granados, que li dedicà moltes de les seves cançons, que ella estrenà, com del recull de Tonadillas i de Canciones amatorias. El títol de professora de piano signat per Granados el 1915 denota que dominava també l’instrument des de ben jove. Sovint s’acompanyava ella mateixa al piano, no tan sols a casa, sinó en concerts, sobretot amb les cançons de Granados. També acompanyava al piano els deixebles en les audicions, en concerts i en discs, com el del tenor Heleni Barjau (Carlo del Monte) Disset cançons catalanes. En el concert de debut de Montserrat Caballé a Madrid, Conxita acompanyà al piano la seva il·lustre deixebla.
Rosa Culmell, esposa de Joaquín Nin Castellanos i mare del compositor J. Nin-Culmell fou la seva primera professora de cant a l’Acadèmia Granados. En morir Granados, continuà l’aprenentatge del cant amb Enric Guitart al Conservatori del Liceu. Recordo quan a les vacances Conxita estudiava les darreres composicions de Joaquín fill. Les llegia i cantava acompanyant-se al piano per tenir-les fresques, perquè quan ell retornés a Barcelona les poguessin estrenar. Però Joaquín també li enviava les seves Tonadas per a piano. Conservo la partitura autògrafa de la tonadabasca Sara tara maizela, on escriu: “Para la gran jugadora de piano Conchita Badia con una abrazo categoria AAA*** apto para todos los públicos”, i signa, “Joaquín Nin-Culmell, el noi de la mare, siempre presente”.
La relació familiar amb els Nin ha continuat després de la mort de Conxita. Quins bons moments en estrenar tot dirigint el Cor Signum de l’Agrupació Cor Madrigal o el Cor Dyapason, la seva Missa dedicada al Crist de Salomó (d’on provenia son pare) per al casament de la neboda Tània Juste de Nin.
Una carrera marcada per tres mestres: Granados, Casals i Falla
Durant la primera part del segle XX pocs eren els enregistraments discogràfics. Després de la tràgica mort de Granados, Conxita donà concerts junt amb el condeixeble Frederic Longàs per Espanya i Europa, en recordança de l’estimat mestre. Algunes d’aquestes cançons foren gravades en disc d’acetat el 1916, testimoni de diversos concerts d’homenatge al mestre a Lió, Madrid i Barcelona. Altres discs LP foren gravats per RCA Victor a l’Argentina, que contenen obres de Granados, Falla, Vives, Nin Castellanos i Pedrell. Algunes d’aquestes cançons sonaven massa brillants i a Conxita no li feien el pes. Ara sabem que alguns dels discs sonen més aguts perquè es reprodueixen a una velocitat inadequada. El 1953 Conxita gravà cançons de música antiga, acompanyades amb el so de la viola de mà pels Tarragó, pare i filla. Al CD del 2001 Conxita Badia acoustic & electric recordings (1916-1953), de gravacions històriques dedicat a la cantant, es poden escoltar recopilades. Aquest CD condensa la varietat de programes que cantava la soprano.
Tingué una profunda relació musical i d’amistat amb Pau Casals, a qui ja conegué a can Granados i després durant els estius a Sant Salvador. Ella el considerava el seu segon mestre. Amb ell treballà les obres dels clàssics i contemporanis i estrenà les seves cançons amb el compositor al piano a Sant Salvador i a Barcelona el 1935. Casals escrigué en una carta: “Tot el que he escrit per a veu de soprano ho he escrit pensant en tu, tot doncs et pertany”. Com a solista junt amb l’Orquestra Pau Casals interpretà i cantà els clàssics, però també Berg, Webern, Schönberg, Milhaud, Gerhard, Pedrell, Falla o Morera, entre tants d’altres. L’any 1929 estrenà les Cançons epigramàtiques d’Amadeu Vives, tan castisses, a ella dedicades. Conxita recordava als seus alumnes el mestratge de Casals i deia: “La respiració en el cant és com l’arquet al violoncel”. I ella també afegia: “El text i les notes musicals han d’anar agermanades”.
Un exili sud-americà professionalment exitós
Amb Manuel de Falla coincidí a Catalunya però sobretot a l’Argentina, on s’havien exiliat per la Guerra Civil espanyola. A Buenos Aires compartiren moltes hores de música al Teatro Colón i a la ràdio. D’ell aprengué la justesa del tempo, l’honestedat per interpretar i copsar allò que el compositor havia escrit. Quan Conxita es posava al piano, Falla li deia: “Toca, me recuerdas tanto a Enrique”. Falla la coneixia dels anys d’estudi amb Granados. En una carta de presentació que escrigué Falla a Pedrell a Madrid, en ocasió del concert d’homenatge a la mort de Granados, li diu: “Posa a prova la facilitat de lectura al piano i al cant de Conxita”. La resposta de Pedrell no es va fer esperar, tot confirmant les paraules de Falla, segons el que explica Jorge de Persia. Conxita havia d’estrenar a Sevilla les Siete canciones populares de Falla, però no fou possible per una inoportuna malaltia. Durant l’etapa americana la relació fou encara més estreta. Als estius Conxita anava a Altagracia, a prop de la Córdoba argentina per veure el mestre. S’han retrobat gravacions de ràdio d’obres de Falla amb l’orquestra SODRE dirigida per ell amb Conxita de solista on canta Psiché (que ella havia estrenat a Madrid el 1930), El sombrero de tres picos, el Retablo de Maese Pedro (que ja havia cantat el 1926). Pocs dies abans de retornar a Catalunya després de deu anys d’exili, s’acomiadà en persona de Don Manuel i de sa germana Maria del Carmen. Ell digué: “Adiós Conxita hasta que nos volvamos a ver y si no en lo eterno”… Conxita fou probablement de les darreres persones que rebé i ella sempre el considerà com un dels seus grans mestres. Deutora de les seves ensenyances i consells, l’afegia sempre als seus programes. A la fotografia que encara avui adorna el piano Bechstein de Conxita a casa de la meva mare, Falla signà i dedicà a la soprano: “A su canto admirable al que tanto debo”, on s’aprecia que el respecte era mutu.
En la seva etapa a Sud-amèrica conegué molts dels compositors de l’època, que li demanaren estrenar les cançons que componien, com Alberto Ginastera, Carlos Guastavino, Juan José Castro, Alberto Williams, Julián Aguirre, Carlos López Buchardo, Ana Serrano Redonnet, o els brasilers Heitor Villa-Lobos o Jayme Ovalle. El compositor argentí Carlos Guastavino afegí al final de la partitura de La rosa y el sauce una vocalització en forma de lament que diu a la partitura impresa: “A sugerencia de Conchita Badia”. L’etapa argentina de Conxita fou molt fructífera. Es relacionà amb molts dels artistes exiliats, com Jaume Pahissa, Paquita Madriguera, Rafael Alberti o Margarita Xirgu. El pianista argentí deixeble de Conxita, Carlos Manso, ha deixat constància d’aquesta etapa en la seva extensa i documentada biografia Conxita Badia en la Argentina. L’amistat familiar amb Manso continua encara avui i reviu enguany la seva intensa relació amb la soprano en un col·loqui a la Casa América de Barcelona en el qual participa amb un vídeo gravat des de l’Argentina.
Restauració i reedició de gravacions inèdites d’una mestra excepcional
Molts compositors van escriure per a ella pensant en la seva veu i el seu talent, sobretot els joves compositors de la seva època. Tenia un do per involucrar-se en la poesia i en la cançó, a primera vista, tal com explica Narcís Bonet en el documental Conxita Badia no existeix. Narcís deia: “No entenc com pot posar tant sentiment i sentir una gran profunditat en llegir a primera vista una de les meves cançons”. Narcís acaba la frase dient que “era la Música feta dona”. Potser per això Granados la cridava quan volia presentar les seves obres i li enviava una noteta on deia: “Vine tu i les cançons”. El compositor Robert Gerhard mantingué una gran amistat amb Conxita, foren condeixebles a l’Acadèmia Granados, compartiren estrenes i programes musicals ja el 1918 amb l’Infantament meravellós de Schahrazada al Palau de la Música Catalana. La seva amistat perdurà al llarg dels anys, s’escrivien sovint i les cartes i postals denoten la llarga amistat. A les cartes a Conxita apareix un tal “Pilili” que signa; l’explicació és senzilla si coneixes el fet que en Roberto, com li deien, fou padrí de la Carmen, la filla petita de Conxita. Com que ella no sabia articular correctament el mot “padrí” als cinc anys, li deia Pilili.
El 1936 tingué lloc a Barcelona el XIV Festival Internacional de la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània) i el Congrés Internacional de Musicologia, al qual Gerhard i Casals convidaren músics il·lustres europeus; Conxita hi participà activament. Així, ella cantà obres d’Alban Berg, Arnold Schönberg, que havia conegut el 1932 a Viena. També estrenà composicions de Frank Marshall, Eduard Toldrà, Xavier Gols, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Narcís Bonet, J. Nin Culmell, i tants i tants d’altres. Junt amb Narcís Bonet al piano han quedat gravades un munt de cançons d’aquests compositors. La mare del compositor, Mercè Armengol, patí una ELA i Narcís gravà amb Conxita en bobines obertes cançons que s’estimaven per tal que les escoltés quan ell era a París. Sovint Conxita mateixa s’acompanyava o també Mompou. Aquestes cançons inèdites ara es digitalitzen i netegen per fer-les reviure.
Fou catedràtica emèrita de cant del Conservatori Municipal de Música de Barcelona des que retornà a Barcelona el 1947 fins a la jubilació. La seva era una classe plena d’alumnes que continuava al seu estudi del passeig de Sant Gervasi de Barcelona. Recordo que deia: “Com voleu aprendre a cantar amb deu minuts de classe per alumne? Nena, vine que les repassarem a casa”. Allí sempre hi havia alumnes, a vegades s’hi quedaven a dinar. Moltes foren les seves deixebles, entre les quals cal destacar Montserrat Caballé, Francesca Callao, Montserrat Alavedra, Míriam Alió, i Manuel García Morante (un dels seus pianistes acompanyants), Carmen Bustamante, Isabel Aragón, Montserrat Pueyo i tants i tantes d’altres. També moltes estrangeres que passaren pels Cursos de Música a Compostel·la, les del Concurs Viñas, de Salzburg o de Ginebra, com la mexicana Lupita Campos, la japonesa Akemi Karachi, la russa Elena Obraztsova o el pianista i biògraf seu, l’argentí Carlos Manso.
Un any commemoratiu de divulgació, música, recerca i maleta pedagògica
Fa mesos que la comissària Mireia Domènech i Bonet desenvolupa el pla de treball de l’Any Conxita Badia implicant mig centenar d’entitats i institucions dins i fora de Catalunya per fer arribar la Conxita al màxim de públic possible de totes les edats i condicions. Dos actes amb la Fundació Pau Casals i amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi van ser l’aperitiu d’un any que serà intens. L’acte inaugural va tenir lloc a l’Acadèmia Granados-Marshall per homenatjar el seu primer mestre en aquesta escola de música. Des de ben petita Alícia de Larrocha tenia a la seva tauleta de nit una foto de Conxita. Recordo que sovint la trucava des de Nova York, París o Tòquio i xerraven animadament dels concerts o les activitats musicals que feia per mig món; quina alegria desprenia aquesta gran amistat.
Durant l’any 2025-26 es prepara una exposició commemorativa al Museu de la Música de Barcelona. No obstant això, des de l’associació Memòria i Veus: Conxita Badia i el seu entorn es col·labora a difondre’n la figura ajudant a fer petites exposicions en alguns espais, com el Museu Pau Casals o altres institucions arreu del país que organitzin activitats sobre l’artista amb motiu de l’any commemoratiu.
S’organitzaran concerts amb les obres que ella havia estrenat, li havien dedicat o ella havia compost, a diverses institucions musicals, com l’ESMUC, l’Ateneu Barcelonès, el Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al CCCB, L’Auditori i, naturalment, al Palau de la Música Catalana, el seu gran escenari més estimat. N’hi haurà molts més que s’anunciaran oportunament. També el violinista Francesc Guzmàn i Bonet, besnet de Conxita, prepara concerts d’homenatge a Conxita Badia, en què interpretarà amb el reconegut pianista de lied Francisco Poyato diverses obres representatives del context musical i familiar de la besàvia, així com de la música catalana del segle XX. Partint de les seves cançons, una desena de formacions de cambra, lírica, orquestra, com la Simfònica de Sant Cugat i fins i tot jazz faran espectacles arreu de Catalunya i a l’estranger amb obres seves.
La Universitat de Barcelona, l’Autònoma i l’ESMUC organitzaran un simposi a l’entorn de la figura de Conxita Badia els dies 13 i 14 de novembre de 2025, on investigadors i musicòlegs aprofundiran i aportaran noves dades sobre la figura de la soprano i del seu entorn; se celebrarà al Museu de la Música i a l’Institut d’Estudis Catalans. Resultarà interessant conèixer el perquè dels múltiples concerts arreu d’Europa que el Departament de Cultura de la Generalitat republicana encarregà a la soprano el 1937, tot convertint-la en ambaixadora de la cultura catalana en viu. Com a exemple destacaran diversos concerts a Suïssa, entre els quals un a Lausana amb l’Orquestra de la Suisse Romande, sota la batuta d’E. Ansermet, amb qui Conxita cantà Granados i Gerhard. Ella hi viatjà en tren des de París, però no disposava de passaport, a causa de la guerra. En arribar a la frontera la policia suïssa no la deixava passar, però van telefonar al gran director d’orquestra, que aplanà el camí per fer possible el concert.
L’Auditori de Barcelona se sumarà a l’efemèride en un concert d’homenatge a Enric i Pau Casals el 21 de novembre de 2025. S’hi podrà escoltar la versió per a soprano i orquestra de la Cançó de la Nova Solveig de Pau Casals, dedicada a Conxita, amb text del bon amic comú, poeta i conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol. L’orquestració és d’Enric Casals, com de tantes obres de Pau Casals, avui recuperada gràcies a la bona mà d’Antoni Ros Marbà i de Núria Ballester, ja que la família la creia perduda. Per sort, el mestre Casals la guardava i la seva viuda l’ha entregat a la Fundació Pau Casals. Al web de l’RMC podeu trobar la història d’aquesta cançó.
A l’Escola de Música del Vendrell s’ha passat el documental Conxita Badia no existeix, realitzat per la seva besneta, Eulàlia Domènech i Bonet. També s’ha projectat a molts equipaments arreu del país, des del Casal de Dones de les Corts a la Fira Modernista de Barcelona, festivals i espais musicals i culturals. S’han organitzat xerrades, conferències o concerts a Sant Pol de Mar, Castellterçol i Moià, població amb la qual la cantant i el seu entorn tenien relació, i a molts altres pobles i ciutats de Catalunya, des de Tortosa passant per la Franja de Ponent, a Peralada, l’Alt Empordà i la Catalunya Nord.
Per tal de donar a conèixer la figura de l’artista a les noves generacions, la seva neta Núria Bonet i Agustí ha preparat la maleta pedagògica de l’Any Conxita Badia per a diferents públics, per a les escoles de música, escoles o instituts, en forma de presentació pedagògica. A través de fragments de les seves cançons, que perduren en emissions de ràdio, discs, cintes o CD, se n’explica de forma amena i veraç la vida, els mestres que va tenir. Però sobretot es fa escoltar la seva veu per fer entendre als joves què significa ser una bona intèrpret. Conxita posà sempre èmfasi en la claredat de dicció (parlava francès, italià, portuguès-brasiler, alemany, a més de català i castellà), en la capacitat de comunicació, en l’expressivitat del text, en el color de la veu, en l’estil dels diferents compositors…, en allò que anomenem musicalitat, tan difícil de definir i d’ensenyar. Conxita canta i comunica amb una tan gran facilitat, que encara avui només escoltant-la comprens l’atracció que tenia la seva veu a través de la ràdio. Així és com la conegué el pianista argentí Carlos Manso o la cantant granadina Isabel Aragón, que acudiren a Barcelona per ser-ne deixebles.
Un any d’edicions per fer conèixer la seva música
Es reeditarà la seva primera biografia: Conxita Badia, una vida d’artista, escrita pel poeta Joan Alavedra, en paper i digital, juntament amb un assaig sobre la importància dels intèrprets. El darrer any de la vida de Conxita, Alavedra, acompanyat de la seva muller Montserrat, anaven a dinar cada dijous a casa de la cantant. Així, cada setmana recordaven plegats moments de la seva vida. Ella recollia partitures, programes, cartes que ajudessin a comprendre moments professionals i vitals de l’artista. L’amistat entre la família Alavedra i la de Conxita perdura encara avui, tant és així que durant el 2024 vam reviure junt amb Gemma Durand Alavedra, neta del poeta, la relació de Conxita, Alavedra i Casals.
L’editorial Ficta edita les composicions musicals de Conxita Badia, recollides i transcrites per mi mateixa i revisades per Pau Casan Bonet, besnet de la cantant. El recull consta de cançons acompanyades de piano, peces per a piano sol i també tres cançons a ella dedicades encara avui inèdites. De totes aquestes composicions, en destaca la cançó T’estimo tant, dedicada al seu marit Ricard, que Conxita cantà també al casament de Montserrat Caballé. A mesura que he anat recopilant composicions i cançons de l’artista, n’he localitzat d’altres de què la família no teníem constància; gràcies a deixebles com M. A. Ferrero d’Eva Panyella, filla de F. Callao.
En el programa comú d’aquest 2025, la Federació d’Entitats Corals de Catalunya (FCEC) s’afegeix a l’Any Conxita Badia cantant-ne la composició Somriu amor en la versió coral que vaig arranjar el 2023, ara editada per Ficta. La donaran a conèixer per Catalunya i també corals a l’exterior, com la d’Osaka al Japó i l’Orfeó Català de Mèxic. També s’afegiran en aquesta commemoració les corals infantils del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC), els Pueri Cantori, Cors de Clavé i Moviment Coral Català (MCC), amb la seva Cançó de bressol.
La discografia de Conxita Badia és escassa, malgrat una activitat concertística incessant com demostren els programes dels concerts. Essencialment gravà per a la ràdio El Mundo d’Argentina, BBC de Londres, Radio París, Radio Barcelona, TVE, però molts enregistraments s’han perdut. Conxita gravà discs d’acetat, discs LP els anys 1965-1969 ja de gran, quan els seus amics insistiren a disposar de discografia seva.
El disc emblema és el de Tonadillas y amatorias de Granados, gravat amb Alícia de Larrocha com a pianista col·laboradora. Aquest LP fou reeditat diverses vegades amb pròleg de Xavier Montsalvatge i reeditat en CD per Columna Música. El disc de La Renaixença forma part de la col·lecció “Antologia de la Música Catalana”, on canta Alió i Morera acompanyada al piano pel seu bon amic Pere Vallribera, director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Destaca també Homenaje a Conxita Badia, gravat en LP i després en CD a l’Argentina el 1997, tot recollint gravacions d’LR1 Radio El Mundo de Buenos Aires del 1940-1942. Aquest disc recull música de Manuel de Falla amb l’orquestra Asociación Sinfónica de Buenos Aires, dirigida pel mateix compositor. Hi figuren fragments d’El sombrero de tres picos, Psiché, Soneto a Córdoba, La vida breve de Falla, amb Conxita Badia com a soprano solista. Ella canta amb dicció andalusa, veu fresca i expressiva, amb ritme ben controlat, com volia el mestre. També hi trobem paraules de Falla i de Conxita Badia, així com una part de la gravació d’un concert a Madrid acompanyada al piano per Carlos Manso el 1964, amb cançons de compositors sud-americans. El disc Conxita Badia, editat amb el Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, conté inèdits que provenen de bobines familiars.
A la Biblioteca de Catalunya (BC) es pot consultar el Fons Conxita Badia, dipositat per les seves filles Xita, Mariona i Carmen a partir de l’any 1997, amb motiu del centenari del seu naixement. El Fons consta d’un gran ventall de partitures de cant i piano, de piano i algunes d’orquestra, així com fotografies, cartes, llibres, discos i cintes. La BC actualment digitalitza les seves interpretacions de cançons i la família hem seleccionat –d’entre moltes– cançons inèdites per editar en format CD, perquè estiguin a l’abast a les plataformes musicals digitals actuals.
L’emoció que produeix escoltar aquestes cançons remou de forma molt intensa, com tants compositors han expressat. La seva perfecta dicció i afinació, la musicalitat que s’intueix per l’elegància del fraseig, per l’inconfusible color vocal, per la variació rítmica sense perdre el tempo tan característic de la seva interpretació (un ritenuto que després s’apressa i torna al tempo inicial mentre atrapa el piano), de com es posa a la pell del poeta i com canvia el color de la veu segons el sentit del text. L’Azulao, una cançó brasilera de Jayme Ovalle, la canta com un murmuri suau tan afectuós…; Voi che sapete de Mozart amb exactitud rítmica, sense calderons, amb un legato entre el final de la primera estrofa i el retorn a la tornada encantador. Un Noi de la mare sublim, harmonització d’Alió, que fa adormir un infant. Damunt de tu només les flors de Mompou, que em transporta als diumenges a la tarda quan venien els seus amics Montsalvatge, Manuel Valls o Mompou amb les respectives mullers al passeig de Sant Gervasi, la seva casa estudi. Quina delícia reviure-ho.
A Conxita li encantava cantar notes greus, per exemple en las Tonadillas de Granados, malgrat ser ella una soprano lírica lleugera. El color de la veu canviava, però això per a ella no era cap problema, el sentit del text passava al davant. I quan cantava les cançons epigramàtiques de Vives, quina gràcia feia. Com bé deia el seu bon amic Casimiro Ferrer: “Tu hauries triomfat com a cabaretera”. Moltes d’aquestes cançons estan acompanyades pel compositor Narcís Bonet, d’altres per Mompou, Alícia de Larrocha, Rosa Sabater, M. Teresa Balcells, Pere Vallribera, Carlos Manso… Ara es podrà tornar a escoltar el seu cant gràcies a l’Any Conxita Badia. Al programa del concert a l’Estudio-Auditorio SODRE de Montevideo en homenatge a Granados el 1946 s’esmenta com la pròpia cantant s’acompanya a les Tonadillas de Granados i la també deixebla de Granados P. Madriguera toca obres de Granados i l’acompanya a Las canciones amatorias. Tot un art. I quin art!
.
Bibliografia
Joan Alavedra. Conxita Badia, una vida d’artista. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1975; Ficta Edicions, 2025.
Carlos Manso. Conchita Badia en la Argentina. Buenos Aires Ediciones Tres Tiempos, 1989.
Mònica Pagès i Santacana. Conxita Badia 1897-1997. Centenari del seu naixement. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1997.
Conchita Badia, canción del arte 1987-1975. Catàleg de l’exposició de l’Archivo Manuel de Falla. Granada: Centro Cultural Manuel de Falla, 1997.
.
Imatge destacada: Conxita Badia vers el 1914.
