ÒH!PERA-GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Microòperes de nova creació. Sirah Martínez Álvarez, Clàudia Cedó, Mercè Vila Godoy: La vergonya, la panerola i El Corte Inglés. Carles Prat, Carlota Gurt, Oriol Pla: Estètica i massacre. Ariadna Alsina, Anna Pazos, Berta Prieto: Ikaria. LICEU. 26 DE JULIOL DE 2025.
Arribava al Liceu la quarta edició del cicle Òh!pera, un projecte que temporada rere temporada es manté ferm en el compromís d’incentivar la creativitat d’artistes emergents, amb una aposta decidida pel talent jove local i la col·laboració entre institucions, amb el suport de la Regidoria de Cultura i del Disseny Hub barcelonins.
Un cop més, igual que en l’edició passada, tres han estat les propostes de nova creació que han ocupat diversos espais de l’interior de l’edifici del Liceu, amb el protagonisme centrat en estudiants i exestudiants del Conservatori del Liceu i de la facultat Elisava, així com també en creadors provinents d’altres disciplines artístiques de l’Escola de Disseny i Arts Visuals LCI i l’Escola Superior de Disseny IED.
En conjunt, aquest tríptic ha ofert un resultat sòlid, amb propostes centrades en temàtiques ben diferenciades i actuals, cadascuna amb prou personalitat per fer calar el seu missatge en una audiència –això sí– majoritàriament jove. Pel que fa a l’apartat musical, directors i intèrprets van semblar encertats durant la segona funció de dissabte. Tanmateix, la instrumentació va resultar una mica més repetitiva que en edicions anteriors, amb plantilles molt similars en les dues primeres obres (piano, vent-fusta, corda i percussió). Amb tot, les tres peces van mantenir estils i llenguatges musicals clarament diferenciats.
Amb un títol peculiar: La vergonya, la panerola i El Corte Inglés, la primera proposta se centrava en un drama familiar on les dues protagonistes recorren les seves vivències (i diferències) a través de retrets i anècdotes, amb els problemes socials i personals que comporta ser filla d’una mare amb disfunció mental, tot reservant per al final un missatge redemptor i positiu. Unes excel·lents Paula Sánchez-Valverde –a qui ja vam veure en l’edició anterior, a la microòpera Eliza– i Judit Pardàs, en el paper de la mare, van posar veu a aquesta òpera resseguint unes línies vocals amb ressons de sprechstimme i uns rols també propers al terreny teatral, a la qual no van faltar unes oportunes pinzellades d’humor.
Sirah Martínez signa una música que assoleix la intensitat adequada en els punts climàtics –si bé amb un ús potser excessiu de la làmina de trons–, esquitxada de tècniques esteses i amb una atenció especial a determinats detalls, com ara l’evocació musical del trànsit d’insectes que habitaven l’escena de la Sala Mestres Cabanes: una casa desendreçada i infestada de paneroles alimentades per la mare.
El segon plat es va servir a l’espai Box i, amb el nom d’Estètica i massacre, assistíem a una crítica divertida i punxant a la societat rendida al culte de l’estètica, així com a la seva irrevocable i consegüent dependència de les xarxes socials. En sentit més ampli, l’obra reflexiona sobre la manera amb què tots cedim a certs estàndards socials, fet que en paraules d’Oriol Pla, el director d’escena, comporta “massacrar la nostra manera de ser per complaure els altres”.
La soprano Maria Patak i el baríton Carlos Varela encarnaven una parella buffa amb molta química, en una interpretació inspirada i còmplice d’un públic que va gaudir amb totes i cadascuna de les discussions i situacions domèstiques que se succeïen a escena. Va destacar especialment la projecció i el color d’aquest jove baríton, innegablement adient per al seu personatge, així com els dots còmics de la soprano. Una música viva, escrita per Carles Prat en un llenguatge més tradicional que el de les altres dues propostes, donava forma a aquesta caricatura que, de mica en mica, deriva en un deliri surrealista amb un clímax ben assolit. Això va ser possible gràcies a una direcció escènica que sabé treure molt de profit dels espais de l’escenari rectangular i a un disseny escènic ple de sorpreses, trets que van contribuir decisivament a fer d’aquesta microòpera, potser, el punt fort del tríptic.
L’última, Ikaria, ens parla d’unes turistes catalanes que arriben a l’illa grega homònima, motivades pel desig d’una d’elles, l’Helena, obsessionada per un pastor youtuber. L’obra ve a fer-nos reflexionar sobre els “miratges de l’era digital”, de l’actualitat climàtica i de la sobreexplotació turística, tot amb referències vestigials del món hel·lènic. En plena onada d’incendis a Grècia, l’obra, dividida en escenes amb narracions intermèdies, resulta certament premonitòria, atès el desenllaç catastròfic que sentencia els protagonistes juntament amb Icària. Tanmateix, s’ha de dir que tant el maquillatge com la resta d’elements escènics potser van resultar una mica exagerats en la representació del clima asfixiant que colpeja l’illa, així com la traça d’uns personatges un xic simples i plans. Tot i així, els tres protagonistes, interpretats per la soprano Natàlia Sánchez, la mezzosoprano Julia Portela Piñón i l’actor Max Grosse Majench, es van guanyar el públic gràcies a la seva vis còmica, ben segurs tots tres en uns papers adequats als seus rols. La música d’Ariadna Alsina apostava clarament per un llenguatge més trencador i obertament atonal, necessari per descriure un món decadent i desproveït de fermesa, amb recursos suficients a càrrec d’una plantilla composta per arpa, piano i violoncel per mantenir el missatge sense perdre l’humor, en simbiosi amb una subtil electrònica.
L’edició d’enguany es tanca amb bones sensacions i el cartell d’entrades exhaurides a les sis funcions celebrades entre divendres i diumenge, tot consolidant un projecte que es perfila com un imprescindible de l’estiu en el terreny del petit format.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
