PALAU BACH-BARCELONA OBERTURA. RIAS Kammerchor. Akademie für Alte Musik de Berlín. Patrick Grahl, tenor, Evangelista. Matthew Brook, baix, Jesús. Justin Doyle, director. J. S. Bach: Passió segons sant Mateu. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’ABRIL DE 2025.
Ja fa uns quants anys que les grans versions de les Passions de Bach s’han acabat consolidant en les temporades musicals de casa nostra gràcies a l’aposta valenta i responsable de la programació del Palau de la Música (i en vista de la trista dimissió que n’ha fet L’Auditori, que ens les ofereix amb comptagotes), que ha acabat impulsant una sana veneració i alimentant la legió de seguidors de la música del mestre de Leipzig digna del Primer Món. Enguany el Palau ens ha tornat a regalar dues Passions de luxe (la de Mateu i la de Joan) en només quaranta-vuit hores de diferència, amb intèrprets de gran categoria i versions contraposades que conviden a la reflexió.
La que ens ocupa, la Passió segons sant Mateu, va tenir com a protagonistes el RIAS Kammerchor i l’Akademie für Alte Musik de Berlín, formacions vocal i instrumental de primeríssim nivell, que ja ens la van oferir fa vuit anys també al Palau, aleshores sota la direcció de René Jacobs. Qui va dirigir la versió d’enguany va ser l’anglès Justin Doyle, recordat pel seu segon premi al Concurs de Direcció d’Orquestra de Cadaqués del 2006, darrere precisament de qui va acabar sent el titular de l’OBC, Pablo González. I el segell que Doyle va imprimir a aquesta versió de la Passió la va marcar, potser massa, per bé i per mal.
Obres magistrals i de tanta complexitat com aquesta permeten visions i accents diferents que, de fet, simplement fan lluir i potencien determinats aspectes per sobre d’altres. Però la premissa innegociable és posar-se al servei de la música de Bach, ser-ne un humil servidor, mantenir-s’hi discretament atent i fidel, permetre que flueixi aquell doll de saviesa i d’emoció sense interferir-hi massa, perquè fer sonar estrictament allò que hi ha a la partitura ja en fa aflorar tota la grandesa i emoció, i és suficient per transportar-nos a un autèntic paradís musical. I Justin Doyle, que és un director excel·lent i experimentat, va agafar les regnes d’aquesta Passió amb massa força, amb un excés de zel i control, i intervenint de forma excessiva, amb un gest bonic i expressiu però de vegades exagerat, invasiu, en passatges que haurien sonat perfectament sense tanta intervenció. Dirigir segons quins recitatius o ariosos com si fossin una simfonia no és una bona opció en Bach (pobre baix continu!); accentuar tant les dinàmiques semblava voler jugar amb el cor a veure si el seguia; agafar tempos ràpids en determinats passatges generava aquella desagradable sensació de desfici i frenesí, d’atabalament en un món sonor tan delicat com aquest, i va provocar més d’un desgavell rítmic en passatges concrets, en intervencions del cor fent de turba, i especialment al cor final de la primera part, “O Mensch”, que en alguns compassos va quedar embarbussat i poc clar. El gest és clar i precís; però sovint resulta rígid i estentori, innecessari per a una música com aquesta. I no podem evitar recordar aquella meravellosa humilitat i contenció, aquella austeritat de gest i de mirada amb què gegants de la direcció que també han dirigit aquesta obra al Palau, com Herreweghe, Gardiner, Christie, Savall, Ericson, Christophers o l’enyorat Harnoncourt, ens oferien aquesta Passió: al seu servei, movent-se el mínim indispensable, amb el gest just perquè tot flueixi de forma natural… Perquè és evident que, tenint al davant dues formacions extraordinàries com el cor RIAS i l’Akamus, no cal moure gaire la batuta: funcionen gairebé soles, s’ho saben de memòria perquè ho porten als gens. I així van sonar durant la major part del concert malgrat les trapelleries del director.
I encara un element de contrast més, fortuït i casual si ho voleu, però ben oportú: dos dies després, el cor Vox Luminis i l’Orquestra Barroca de Friburg (quins meravellosos monstres musicals, també!) van fer l’altra Passió de Bach al Palau… sense director! Lionel Meunier, el responsable de la versió i director del cor, es va posar al costat dels baixos, a cantar amb ells (també feia el paper de Jesús!) i de tant en tant, quan realment calia, i perfectament coordinat amb la concertino de l’orquestra, feia un subtil gest per engegar un coral. Cap intervencionisme sobrer ni gestualitat innecessària. Tothom sabia perfectament què havia de fer, i puntualment se’l miraven de reüll. I tot va funcionar com un rellotge, natural, fent fluir la música com un mecanisme ben greixat, impecable i al punt just (i sense trontolls com els de dimecres).
I no obstant això, la versió liderada per Doyle va ser d’alt nivell, perquè una obra així s’escapa del domini d’un sol músic: que l’Evangelista sigui excel·lent garanteix la bondat de la versió, i el tenor Patrick Grahl, format a l’escolania de Sant Tomàs de Leipzig (un altre que ho porta a les venes) va estar brillant en tot moment, convincent, còmplice i apassionat (indispensable en un Evangelista), amb una veu un pèl nasal però àgil, lleugera, flexible. A Matthew Brook ja l’havíem sentit fent de Jesús a la Passió, i manté aquell timbre càlid i daurat tan adequat. Perfecta projecció i bona implicació en el paper, que va culminar amb una intensa emoció en l’escena de la crucifixió.
El quartet de solistes va ser més irregular, però va anar de menys a més. La soprano Elisabeth Breuer va cantar amb una veu discreta, esmolada però feble, que va quedar oculta en el duet amb la contralt, i pels oboès a l’ària “Ich will dir mein Herze schenken”. No hi ajudava gens la gestualitat facial exagerada, massa teatral, que per moments recordava una heroïna del cinema mut perseguida pels malvats: el que tenia al davant no eren criatures de cinc anys… Una vegada més, cal saber ser al lloc que pertoca, al servei de l’obra i l’autor. No obstant, Breuer es va redimir a la segona part, en l’ària “Aus Liebe”, que ara sí, va brodar, delicada i continguda. La mezzo Anna Lucia Richter va mostrar una veu vellutada i dolça, molt equilibrada en tot el registre i ben timbrada, lluïda especialment a la joia de la corona, l’ària “Erbarme dich”, però també a l’exquisida “Können Tränen”, que va sonar molt emotiva. El tenor Thomas Hobbs va brillar especialment a l’ària “Geduld” amb una veu ben projectada i agradable. I el baix Stephan Loges, que va fer una exhibició de professionalitat i sang freda en haver de cantar en la penombra a causa d’alguns talls de llums a la sala, ens va mostrar una veu molsuda i potent a l’ària “Komm, süsses Kreuz”, i especialment a la balsàmica “Mache dich”, que clou les seves intervencions.
Tots els personatges que puntualment apareixen en l’obra (Pilat, Pere, Judes, servents, sacerdots…) amb intervencions delicades i exigents, van ser magníficament assumits per diversos cantaires del RIAS, que es va mostrar com un instrument sòlid, consistent i flexible: va lluir especialment als passatges de turba, precís i esmolat, i també als corals, amb una afinació impecable i un color excepcional: especialment emocionant va ser el coral que comenta la mort de Jesús a la creu, “Wenn ich einmal”, que van cantar a cappella, en un dels moments més emotius de la vetllada. Excel·lent decisió del director Justin Doyle. L’Akademie für Alte Musik de Berlín va exhibir un nivell altíssim: tots els músics són autèntics solistes, i ho van demostrar en totes les intervencions, tot destacant una corda prima però compacta, els oboès, les flautes i la magnífica aportació dels dos grups de baix continu (un per cor), sòlids i eficaços.
A aquestes alçades de la partida ja constatem de forma definitiva que mai no trobarem l’absoluta perfecció en un concert en directe, i sobretot tractant-se d’un monument musical colossal com és la Passió segons sant Mateu. Però la vivència va ser commovedora. El públic en va sortir molt satisfet, i es percebien ulls brillants per raons diverses, perquè en general va ser una bona Passió, plena d’atractius, més lírica que reflexiva, i amb una bona dosi d’intensitat dramàtica.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
