GRANS CONCERTS. Alexandra Dovgan, piano. F. Schubert: Sonata en Do menor, D. 958. C. Franck: Preludi, coral i fuga, FWV 21. S. Prokófiev: Sonata núm. 2, en Re menor, op. 14. L’ATLÀNTIDA (VIC). 26 D’OCTUBRE DE 2025.
Abans de res, unes notes ambientals: una Sala Joaquim Maideu plena de gom a gom, en bona part de joves estudiants del conservatori, que han gaudit d’importants descomptes en la compra de les entrades; a més del pati de butaques, dues grades afegides a banda i banda de l’escenari situen el públic, físicament, al centre de l’experiència musical. S’afluixen els llums. Un silenci expectant (dins dels límits que això és possible a les nostres latituds) domina l’auditori. Catacloc-catacloc-catacloc. La jove pianista russa, amb uns talons prominents, s’acosta amb naturalitat al piano. Sorprèn el contrast entre el posat de la intèrpret –concentrat, abstret, devot– i els talons; és com si aquests dos elements –la pianista i els talons– es neguessin a constituir una unitat. Un element parla del món; l’altre, d’una serenitat que no és del món. Després de saludar, concentrada, s’asseu al piano. O més ben dit, retorna al piano (hi havia estat estudiant des de les nou del matí fins una hora abans del concert, a les cinc de la tarda, quan va haver d’abandonar l’auditori perquè s’hi pogués celebrar la xerrada prèvia, durant la qual va aprofitar, és clar, per seguir estudiant al piano d’una sala annexa).
El repertori escollit, principalment les dues primeres obres, resulta sorprenent: la Sonata en Do menor, D. 958 de Franz Schubert, i el Preludi, coral i fuga, FWV 21 de César Franck. La primera fou completada el setembre del 1828, poc abans de la mort del compositor, que s’esdevingué el mes següent. La segona també és una peça que pertany a la darrera etapa compositiva de Franck. Es tracta, doncs, de dues peces tardorals, de maduresa, escrites per artistes que s’acostaven al final; i quan algú percep la proximitat del llindar definitiu, no cerca complaure ni l’aplaudiment fàcil, sinó la veritat. Però la veritat, sovint, no agrada al gran públic, que prefereix allò “espectacular”, “circense”; en definitiva, les “flors del no-res”, que no reclamen cap esforç del qui escolta.
Una jove adolescent que s’està obrint pas en l’àmbit concertístic internacional semblaria –repeteixo, semblaria– que hauria d’optar per un repertori més de lluïment que no pas de complexitat musical. Semblaria lògic –un altre cop, semblaria– que cerqués el repte en la superfície, en l’aspecte tècnic, més que no pas en les profunditats, on es juga la veritat de l’obra, de la vida i de l’univers. Però Alexandra Dovgan –i en això és hereva de l’esperit messiànic rus que tan patent resulta en les novel·les de Dostoievski– cerca la veritat. Només per aquesta santa obstinació ja mereix tots els meus respectes.
Som davant d’una intèrpret molt jove i, per tant, davant d’una intèrpret en formació. Atenent a aquesta circumstància, cal fer-se dues preguntes: la primera és cap on va, i la segona, on és. El que cerca ja ho hem dit: apunta cap a les profunditats submarines, cap a la veritat de l’obra, que és també la veritat de la vida i de l’univers (tota autèntica obra d’art és un compromís amb el sentit de tot el que és). Però ara, en aquest precís instant de la seva peregrinació, ¿on és, per on passa? Les condicions materials per a aquest aprofundiment les té totes, entre les quals destacaria el domini omnímode del so, herència del seu mestre, Grigory Sokolov. S’aprecia una voluntat obsessiva de transparència, que tot s’entengui, que les veus no quedin confoses en un embolic indestriable. En aquest punt, introdueix en la interpretació de la música romàntica una preocupació retòrica, que estem més acostumats a trobar en l’execució de la música antiga. Aquesta claredat, al seu torn, requereix saber timbrar; altrament resultaria impossible introduir un ordre, una jerarquia en la complexitat sonora, seríem davant d’un totum revolutum. I Dovgan timbra amb gran sensibilitat i eficàcia.
Si la interpretació de Dovgan només contingués aquest element de transparència, ja resultaria admirable. Però això no és tot. La claredat ella mateixa la concep com un mitjà per a l’aprofundiment del qual hem estat parlant. Ara bé, excavar, aprofundir, cercar la veritat, és un procés vital, de maduració, i els grans artistes s’afaiçonen amb el cisell de l’experiència, que molt sovint és el cisell del dolor. El que falta, potser, al seu Schubert o al seu Franck, és l’únic que no pot tenir encara. Però apunta obstinadament cap a aquest terme i, sense cap mena de dubte, s’hi anirà acostant, perquè som davant d’una intèrpret sincera, és a dir, davant d’una intèrpret que cerca la veritat.
No ha d’estranyar, d’acord amb el que s’acaba de dir, que amb la darrera obra, la Sonata núm. 2, en Re menor, op. 14 de Serguei Prokófiev, obra que el rus compongué a l’edat de vint-i-un anys, la pianista hi tingués una particular connaturalitat. L’exigència tècnica i la vehemència percussiva dels forte no ofegà la càrrega lírica o expressiva exigida en altres passatges. La interpretació fou un autèntic retaule de contrastos. Un dels moments més màgics de la vetllada.
La pianista clogué el concert obsequiant el públic, que aplaudia entusiasmat i dempeus, amb dos regals: la Fantasia-Impromptu en Do sostingut menor, op. 66 de Chopin, a la qual sabé insuflar una altíssima càrrega expressiva que en cap cas no anà en detriment de la nitidesa, i el Preludi en Sol menor, op. 23 núm. 5 de Rakhmàninov.
Imatge destacada: (c) Irina Schymchak.
