FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Jean-Guihen Queyras, violoncel; Alexander Melnikov, piano. Obres de Beethoven i Rakhmàninov. AUDITORI PAU CASALS (EL VENDRELL). 15 DE JULIOL DE 2025.
La 44a edició del Festival Internacional de Música Pau Casals aposta aquest any pel lema El fruit de l’amistat, que l’insigne músic vendrellenc cultivà com un valor crucial al llarg de la seva vida. I per això enguany es destaquen els vincles que Pau Casals va establir amb cinc grans músics que l’acompanyaren en les seves aventures musicals des del primer Festival de Prada el 1950 fins a la seva mort el 1973: els pianistes Mieczysław Horszowski, Eugene Istomin i Rudolf Serkin, i els violinistes Alexander Schneider i Isaac Stern.
Al Festival és gairebé ineludible escoltar any rere any algun dels violoncel·listes més importants del moment. I si bé cada generació té els seus referents, un dels grans intèrprets actuals és Jean-Guihen Queyras, que ja havia actuat a l’Auditori Pau Casals l’any 2016 en un recital en solitari. En aquesta oportunitat, però, ho feu al costat del pianista Alexander Melnikov, amb qui l’uneix una llarga trajectòria tocant i enregistrant plegats –de fet, Beethoven i Rakhmàninov els han enregistrat plegats. I aquella química que a vegades no sorgeix quan s’ajunten dos solistes, aquí aflorà des del primer moment i evidencià que gaudeixen oferint l’essència més pura de la música de cambra: l’escolta atenta, la proposta, la insinuació i el diàleg permanent.
El violoncel·lista francès és d’aquells intèrprets que no necessiten grans escarafalls per absorbir-te dins el seu món interpretatiu. El domini de l’instrument, la musicalitat, el vincle emocional que aconsegueix tant amb l’obra com amb el pianista, així com la personalitat que traspuen les seves interpretacions –irradiades per una tècnica extraordinària però que mai no sorgeix com una finalitat– t’arrosseguen a una dimensió sonora superior. I tot plegat amb una naturalitat i una senzillesa eixordadores.
Començàrem el recital, estructurat en dues parts ben contrastants, amb les dues Sonates op. 102 beethovenianes, on el geni de Bonn ja semblava albirar un nou llenguatge. La Sonata en Do major està escrita en dos moviments ràpids precedits d’una introducció més lenta. I la lectura de Queyras i Melnikov ens endinsà en un diàleg continu des de la vessant emocional més íntima i misteriosa de l’“Andante” inicial. Un discurs sobri i que a poc a poc anà arrelant abans d’arribar a un “Allegro” imbuït de personalitat, impuls i lirisme, sense gests superflus i sempre al servei de la dissertació musical. Amb un fraseig que semblava no tenir fi, una marcada accentuació i una articulació de gran nitidesa per part de Melnikov, que deixava apreciar cada una de les notes fins i tot en pianíssim. I de nou l’“Adagio” del segon moviment ens oferí una calidesa sonora de Queyras d’un esperit gairebé cadencial. Ambdós intèrprets saberen jugar amb l’agògica i oferiren moments d’intensitat espiritual en un veritable acte de recreació musical. La tensió i passió del primer moviment de la Sonata op. 102 núm. 2 donà pas a un “Adagio” colpidor en un concert que anà in crescendo, amb un Queyras amb els ulls tancats i una elegància que convertien el moment en un miracle on tant el lirisme com el dolor semblaven palpar-se. I el duet aconseguí una lectura profunda, que assolí l’essència beethoveniana també en un darrer moviment disseccionat fins a l’últim detall de la fuga. I al costat de la modèstia habitual de Queyras, Melnikov es mostrà com el partenaire ideal, soci reflexiu i sensible sempre amatent en el diàleg i els volums.
La seva lectura de la Sonata per a piano i violoncel en Sol menor, op. 19 de Rakhmàninov anà un pas més enllà i fou una oportunitat única per escoltar dos intèrprets immersos en una fructífera relació musical. I no és fàcil trobar una simbiosi sonora tan gran entre ambdós instrumentistes sense que el violoncel en surti perjudicat per volumetria. El duet va saber combinar el sentit narratiu amb una intensitat emocional de gran impacte i un lirisme vellutat. Foren capaços de mostrar-nos les mil i una subtileses de la partitura a partir d’una lectura on la bellesa, el sentit dramàtic i la passió s’entrellaçaren. Des del captivador diàleg de l’“Andante”, passant per la intensitat expressiva de Melnikov i el lirisme de Queyras en l’“Allegro scherzando”, o l’explosivitat energètica del “Final”. Rakhmàninov va escriure aquest opus 19 aproximadament al mateix temps que el conegut Concert per a piano i orquestra núm. 2, amb el qual sembla tenir vinculació i on també regna un intens romanticisme. I si bé Casals va interpretar-la amb el mateix compositor al piano, tant a Rússia com als Estats Units, Queyras sabé trobar a Sant Salvador els diferents estats d’ànim en una partitura que conté moments gairebé simfònics. I on Melnikov sortí airós d’una escriptura complexíssima, tot obtenint una tímbrica variada i una sonoritat que li permeté abraçar des del pianíssim fins als acords més sumptuosos. Per recordar, sens dubte, el commovedor “Andante”, tan càlid i passional com d’afectuosa intimitat abans d’un final exuberant.
Amb l’auditori ple d’un públic entregat, el duet oferí encara com a propina el primer moviment de la Sonata per a violoncel i piano de Debussy. Una obra d’esperit ambivalent, que tant traspua solemnitat com esperit juganer i que ens fou desgranada amb una fluïdesa interpretativa i una evident espontaneïtat que va situar-nos de cop en un altre planeta sonor. Perquè Queyras sabé infondre poesia i delicadesa, però també ironia i vigorositat amb un ús força variat dels tipus de vibrat i cops d’arc, així com una àmplia gamma de registres sonors que cercà en el seu violoncel i que evidencien una màgia sonora reservada a uns pocs. I Melnikov –la parella de ball amb qui sembla entendre’s només amb la mirada– fou capaç d’estar a l’alçada, amb bellesa de so, recerca de subtilitats tímbriques i un fraseig seductor. La flexibilitat del tempo, l’espontaneïtat i el sentiment de recreació marcaren aquesta lectura que encara deixà pas a un somniador moviment lent de la Sonata per a violoncel i piano de Chopin.
Vibrant recital que recordarem durant molt de temps per la capacitat de diàleg i capacitat emotiva en essència de dos dels grans intèrprets d’avui i que sens dubte haurien satisfet el mateix Casals.
Imatge destacada: © Sílvia Isach.
