LIFE VICTORIA. Gabriel Mas Salom, baríton; Marc Laliga, piano. Obres de Juan Durán, Ernest Chausson i Jaume Mas. // Irene Mas Salom, soprano; Rita Morais, soprano; Malcolm Martineau, piano. Obres de Monteverdi, Purcell, Sommervell, Elgar, Barber, Britten, Beach, Palhadille, Dupare, Hann, Fauré, Ravel i Lambert. SALA DOMÈNECH I MONTANER DEL RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU (BARCELONA). 30 DE SETEMBRE DE 2025.
Arrencava la nova edició del Festival LIFE Victoria amb el concert inaugural a Barcelona; una nova temporada amb el lema Combat del Somni, igual que el cicle de cançons de Mompou basat en textos de Josep Janés i Olivé. Una edició que presenta més concerts que les darreres. Cent noranta assistents van omplir l’espectacular Sala Domènech i Montaner –d’acústica més humida que seca– per rebre les sopranos convidades, Irene Mas Salom i Rita Morais, cares ben conegudes del festival –ambdues sorgides del màster homònim impartit a l’ESMUC– i encarregades d’encapçalar-ne el primer capítol.
Com és habitual, artistes del programa LIFE New Artists van obrir el recital. En aquest cas, el baríton Gabriel Mas Salom, guanyador del Premi Victoria de los Ángeles del Concurs de les Corts 2024 i artista de collita pròpia del màster de lied homònim. De veu càlida, profunda, elegant, Mas Salom va recórrer un petit assortiment de peces de tres autors ben diferents.
Així, van obrir el menú les Cinco canciones machadianas, un cicle de caràcter episòdic i d’estètica romàntica del compositor Juan Durán (1960), però certament inspirat i evocador de l’imaginari poètic d’Antonio Machado, en bona sintonia amb el pianista Marc Laliga. Va destacar especialment la quarta cançó, “Canta, canta en claro rimo”, on el baríton balear va lluir un registre acurat i vellutat, i la darrera, “El río despierta”, una de les perles d’aquest cicle. El bloc següent va ser una petita selecció de les Sept mélodies, op. 2 d’Ernest Chausson, on el cantant va lluir més amplitud de registre, tot destacant el greu repòs final a “Le colibri”, un dels encerts en aquesta selecció, arpegiada sense presses pel pianista, que va ser idònia per revelar les virtuts vocals d’aquest cantant prometedor. Crepuscle, del compositor Jaume Mas Porcel, figura poc coneguda de la Mallorca del passat segle, va aportar un toc de descoberta i va servir per tancar el preludi amb una sensibilitat pròpia i refinada.
No hi ha dubte que el tàndem format per Irene Mas Salom i Rita Morais funciona, i no només per la complicitat de timbres –ben diferenciats i alhora complementaris: el d’Irene, més centrat i rodó; el de Morais, més esmolat i brillant–, sinó també per l’evident entesa sobre l’escenari, on els duets van esdevenir els punts forts del recital. Van presentar un programa notablement divers, intencionadament allunyat del repertori alemany, amb autors dels segles XIX i XX de l’esfera anglosaxona i una segona part dedicada a la francesa, amb pinzellades barroques de Purcell, i Monteverdi obrint i tancant el recital.
Les sopranos van començar amb Ardo e scoprir de Monteverdi –l’una amb vestit taronja i l’altra groc (colors de foc)–, un duet excel·lent en què ambdues es van fondre en una sola flama, no només pel que fa a la respiració i les harmonies paral·leles, sinó també a la compenetració escènica, sempre ben resseguides per l’experimentat Malcolm Martineau, acompanyant habitual del festival. Dos duets destacables més van ser No, resistance is but vain (de Purcell, arranjada per Britten), on les protagonistes van exhibir un gran domini melismàtic, i Underneath the abject willow, també de Britten, exhibint un bon control dels registres, un vibrato generós i una gran expressivitat textual. En solitari va destacar Take, o take those lips away de Beach, per part de Morais, molt solvent en el seu registre agut, i de Mas Salom, Sure on this shining night de Barcer, extraient-hi els seus dots tràgics. També Martineau va tenir el seu petit moment amb un selecte Salut d’amour, peça d’Elgar per a piano sol.
A la segona part, ja en terreny francès, el nivell es va enlairar encara més, amb memorables duets com Au bord de l’eau de Palhadille, o un exquisit Vos mépris chaque jour de Fauré abordant les dissonàncies amb molta seguretat. Mas Salom va destacar amb Les berceaux, també de Fauré, mentre que la portuguesa va evocar una Chanson triste realment apassionada. Va tancar el programa “Pur ti miro, pur ti godo” –un dels duets icònics de L’incoronazione di Poppea, òpera en què debutaren juntes al Liceu el 2023– d’una factura vocal excel·lent i amb una dramatúrgia adient però lleugera que va entusiasmar el públic. Una llaminadura mozartiana, el famós duet “Canzonetta sull’aria” de Le nozze di Figaro, va endolcir el final d’un primer capítol que augura un altre LIFE Victoria d’altíssim nivell.
Imatge destacada: (c) Elisenda Canals.
