EL COR CANTA. Arnau Tordera, tenor i guitarra elèctrica. Anna Campmany, soprano. Mar Esteve, mezzosoprano. Joan Mas, tenor. Albert Cabero, baix. Original SoundTrack Orchestra (OSTO). Albert Torrebella, Jordi Lluch i Elisenda Carrasco, direcció musical. David Pintó, direcció escènica. A. Tordera: Concert per a guitarra i orquestra, “Passeig Musical per la C-17”. Cantata El poble. Suite de La gata perduda. L’ATLÀNTIDA (VIC). 15 DE FEBRER DE 2025.
La setena edició d’El Cor Canta, la més ambiciosa i participativa de les celebrades, ha convocat els espectadors a quatre sessions repartides per diverses ciutats de Catalunya (Vic, Tarragona, Barcelona i Manresa), que han programat un concert amb tres estrenes absolutes i un protagonista clar: el cantant i guitarrista del grup de pop-rock català Obeses, i també compositor, Arnau Tordera (Tona, 1986), que a la capital de la seva terra, Vic, apareixia en la triple faceta de solista de guitarra elèctrica, cantant i compositor, vestit amb una estètica de quillo temperat, patilles, camisa blava ajustada amb el coll aixecat, botes d’estil militar…; en fi, una imatgeria testosterònica que ni sorprèn ni molesta els qui coneixen el personatge que, a diferència d’altres, no s’ha menjat la persona, perquè en el seu cas són i han estat sempre el mateix. En aquest sentit, iniciatives com El Cor Canta no només donen espai a agrupacions amateurs en escenaris destacats, sinó que també descentralitzen l’activitat musical més enllà de Barcelona, en apropar-la a territoris amb menys oferta cultural. Mentre que en altres àmbits, com l’esportiu, aquest impuls és inqüestionable, en el camp musical encara hi ha reticències, tot i la seva importància en la formació i cohesió social. En aquest sentit, cal agrair a espais com L’Atlàntida la seva aposta per aquestes propostes, que a més a Vic van comptar amb una gran acollida del públic.
L’estrena absoluta del Concert per a guitarra elèctrica i orquestra “Passeig Musical per la C-17” va oferir una experiència sonora impregnada de referències al pop-rock simfònic i a la música comercial dels anys vuitanta. L’obra destil·la energia i evoca l’esperit de les bandes sonores de films d’aventures hollywoodians, amb una influència particularment notable de John Williams. Des d’un punt de vista estructural, el Concert es construeix sobre un predomini de tonalitats en mode major i un compàs de quatre per quatre, tot proporcionant així una base rítmica i harmònica accessible i clara. El tema principal, presentat per la guitarra elèctrica (que recorda la sintonia de la sèrie de dibuixos animats 10+2, especialment el fragment “Tindràs dos nous amics”), articula els diversos episodis interns de l’obra seguint l’esquema d’un rondó, amb retorns cíclics, algun dels quals podria ser prescindible. Pel que fa a l’exigència tècnica de la part solista, l’obra inclou alguns solos destacats, però sense caure en un virtuosisme exacerbat. En aquest sentit, tot i que la guitarra assumeix un paper rellevant, el Concert evita l’exhibició de solos tremendistes i modera la seva càrrega expressiva en favor d’un discurs accessible per a intèrprets amb un domini sòlid, però no extrem de l’instrument.
Un dels aspectes singulars de l’obra és el tractament del so des d’una perspectiva programàtica i propera al mickeymousing, amb efectes sonors que imiten elements de l’entorn urbà i de la carretera, com motors, sirenes, clàxons i xiulets, que enriqueixen la textura orquestral amb un caràcter sonològic al més pur estil de Scott Bradley i Carl Stalling. Fins i tot simula una persecució policial i un accident. A més, els efectes lumínics sincronitzats amb la música, com els flaixos que simulen els radars de trànsit, amplifiquen la dimensió immersiva. El trajecte sonor inclou citacions de sintonies com la de Catalunya Ràdio o peces com la cançó Barcelona. Finalment, el concert clou amb una secció maestoso, marcada per un efecte d’augmentació que accentua el caràcter grandiós i expansiu compassos abans de la conclusió. I sembla tan obvi que el Moldava de Smetana ha estat una de les matrius inspiradores com que la peça podria ser la banda sonora musical d’una tarda infantil jugant al Lego o als Playmobil, o bé el pretext sonor per a uns dibuixos animats. L’Original SoundTrack Orchestra, formada per músics estudiants, va defensar-se en concertació, en què va destacar la hiperactiva família de la percussió, encarregada no només d’un acompanyament, que agrairíem que es depurés en una possible revisió de la partitura, sinó també en la majoria dels abundants efectes sonològics esmentats.
D’altra banda, la cantata El poble, basada en el poema homònim i Meditació última de Martí i Pol, va ser estrenada per l’àmplia massa coral sota la direcció de Jordi Lluch. L’obra, fidel a l’estètica del musical, es desenvolupa sobre una textura predominantment homofònica amb puntuals subdivisions polifòniques i obertures harmòniques. Presenta eixos tonals clars amb modulacions estables sobre graus fonamentals i recorre a fórmules habituals del gènere. La seva extensió tendeix al central, tot i que l’abús de reiteracions en el perfil melòdic i la musicació del text li resta dinamisme, cosa que fa que alguna secció es percebi prescindible. La interpretació es va complementar amb la projecció d’imatges i del text en una pantalla de fons, tot reforçant-ne l’experiència immersiva. Arnau Tordera va assumir la particel·la de tenor defensant amb suficiència uns mitjans escrits a la mida que, en qualsevol cas, no faran història; almenys no com amb Obeses.
En aquesta línia, la tercera estrena de la nit va ser la suite sobre l’òpera participativa La gata perduda, dirigida per Elisenda Carrasco. La interpretació va destacar per la implicació dels cantaires, l’orquestra i els solistes vocals, amb una posada en escena que incorporava elements coreogràfics tant en el cor com en els solistes. La partitura, de marcat caràcter poliestilístic, oscil·lava entre el pop-rock, el teatre musical, el jazz, el cabaret, la rumba, el tango i l’estil buffo del sillabato, sempre dins d’un llenguatge tonal i rítmicament assequible per a cantaires amateurs. La interpretació va ser intensa i compromesa, i hi va destacar especialment la mezzosoprano Mar Esteve, que va exhibir solidesa escènica i una projecció vocal notablement millorada. La proposta es va veure reforçada per les indicacions de moviment i el disseny d’attrezzo de David Pintó, concebuts per potenciar la síntesi dramàtica de l’acció. L’obra es podrà veure el 22 de febrer a l’Auditori de Barcelona i el 2 de març al Teatre Kursaal de Manresa.
