DIJOUS CLÀSSICA. Trencadís. Trio Aman (Aseel Massoud, Ahmad Dyab, Manuel Ruiz), Júlia Molina, Adrià Mas, Daniel Candel, María del Mar Cobo. TEATRE DE SARRIÀ. 15 DE MAIG DE 2025.
El Teatre de Sarrià anunciava el concert com una actuació del Trio Aman, però és innegable que l’estrella de la cita d’aquest dijous a l’escenari sarrianenc era Aseel Massoud, no només pel seu carisma sinó perquè, en realitat, dalt de l’escenari, van comparèixer molts altres músics i artistes juntament amb el Trio.
El “Vals de Musetta” de La bohème va acompanyar l’entrada de la cantant a la sala, des del fons de la platea i tot al llarg del passadís central. Ja des de l’escenari, Massoud va continuar encara amb repertori operístic, ni més ni menys que amb una vibrant i no gens menyspreable “Sempre libera” de La traviata, encara amb la veu molt fresca, com a testimoni de la seva vessant lírica i potser com a picada d’ullet a la seva professora Carmen Bustamante, present entre el públic. També d’entre el públic va sorgir inesperadament la veu del tenor Adrià Mas que li va fer les rèpliques.
L’”Intermezzo” de Cavalleria rusticana -que difícil ho va tenir Manuel Ruiz per reproduir la densitat de l’orquestra, especialment entre tants cortinatges!- i una ària de sarsuela van tancar un primer bloc del concert, després del qual la resta de l’audició ja va ser sonoritzada. Des del micròfon, i davant l’absència de programa de mà, Massoud va presentar la temàtica del recital -com sempre, en un català excel·lent- i va anar desgranant l’enfilall de cançó popular siriana, catalana i baile flamenc que portava per títol Trencadís i que pretenia posar de costat els punts en comú i de contacte entre les cultures mediterrànies a imatge de la ceràmica gaudiniana.
Aseel Massoud és una artista de cap a peus, una comunicadora nada i un animal escènic versàtil en el sentit més ampli de la paraula. Sedueix especialment en el repertori del seu país, en l’expressió sentida del que transmeten les melodies lànguides, els melismes sinuosos i la llengua àrab fins i tot als qui no l’entenem, i en què l’acompanya a la guitarra el seu marit Ahmad Diab. I ho pot fer perquè disposa d’un instrument privilegiat i excel·leix també en el seu domini tècnic, pel patetisme intrínsec que duu a la veu i pel magnetisme personal que desplega dalt de l’escenari.
La flautista Júlia Molina va ser una altra acompanyant de luxe en aquest concert, fent lluir la flauta travessera en un repertori que, a priori, podria semblar aliè a l’instrument; i Daniel Candel -que va sumar la seva guitarra a la de Diab- i la bailaora María del Mar Cobo van acabar de reblar el clau per transformar, per uns minuts, el Teatre de Sarrià en un tablao d’elegància i bon gust.
Com no podia ser d’altra manera, el concert va fer les delícies del públic, ja entusiasta des d’un primer moment, tant per la qualitat de les interpretacions com pel missatge d’agermanament cultural i el format innovador, que es va allargar fins gairebé les dues hores sense solució de continuïtat. Ni tan sols així, Massoud i Diab no van deixar entreveure el cansament acumulat després d’una setmana de viatges intensos, amb una gira per Itàlia i un recital al Musikverein de Viena en qualitat de guanyadors de la Golden Soloists Award Competition. Llàstima de l’escassa entrada del teatre, potser per la coincidència amb algun altre acte més mediàtic i també, ai!, un partit de futbol.
