Subscriu-te

Bagaría ofereix un destacat recital dedicat a la sonata a Catalunya

ELS TEUS CLÀSSICS. Enrique Bagaría, piano. J. Teixidor: Sonata en Re. P. Marsal: Sonata núm. 5. I. Albéniz: Sonata núm. 3, en La bemoll, op. 68. J. Garreta: Sonata en Do menor. L’AUDITORI. 10 DE MARÇ DE 2025.

El catorzè cicle de concerts Els Teus Clàssics segueix lluint enguany una línia de programació que li ha proporcionat un segell distintiu. L’aposta per obres poc interpretades o pràcticament desconegudes del nostre país és presentada per intèrprets de renom en un ampli ventall de sales de concerts repartides per tot Catalunya. Aquesta premissa va complir-se en el concert coproduït entre l’Associació Joan Manén i L’Auditori, en el qual el pianista Enrique Bagaría va oferir un repàs de quatre sonates escrites a Catalunya els darrers dos-cents cinquanta anys.

Aquest concert, que en un principi havia d’iniciar la temporada el 29 de gener, es va haver d’ajornar per indisposició del pianista barceloní fins a la tarda d’aquest dilluns. La Sala Alícia de Larrocha presentava un ple absolut per escoltar les obres de Teixidor, Marsal, Albéniz i Garreta, compositor de qui es commemora el centenari de la mort o, si es prefereix, els cent cinquanta del naixement.

Un trajecte cronològic iniciat amb la Sonata en Re major del compositor lleidatà Josep Teixidor, escrita l’any 1794 i inscrita dins una línia clàssica; en el decurs dels tres moviments ens submergeix en línies melòdiques bellíssimes, curoses ornamentacions i un refinament que Bagaría va traslladar amb elegància i una mesura acurada de la sonoritat. L’obra ha esdevingut la primera sonata en forma clàssica coneguda d’un compositor català, tal com s’apuntava a les notes del programa, i forma part del llegat d’un autor que sempre va mostrar un gran interès per la història de la música espanyola. La Sonata núm. 5 de Pau Marsal –organista i mestre de capella de l’església del Sant Esperit de Terrassa– correspon a la línia compositiva d’obres estructurades en un sol moviment, com les produïdes pel pare Soler, Domenico Scarlatti o Narcís Casanoves amb el seu inconfusible estil galant. Aquesta obra, però, conté un relat en el qual predominen línies musicals i efectes que poden evocar-nos, fins i tot, la música de Rossini. Música que desprèn una gran frescor i elegància i que Bagaría va traslladar amb una claredat de so admirable enfocada com un breu relat operístic.

La Sonata núm. 3 d’Isaac Albéniz era sens dubte l’obra més coneguda del programa. El seu virtuosisme i l’elegància d’escriptura es desenvolupen en el decurs de tres moviments amb aquell segell melòdic propi sempre predisposat a fer emergir un ressò popular revestit amb l’elegància de la música de saló. Bellíssima recreació, la que ens va oferir Bagaría d’una obra amb un clar segell romàntic i una exigència tècnica evident que, en el tercer moviment, sembla seguir, pels seus dibuixos d’acords desplegats, una línia d’algun dels estudis del Gradus ad Parnassum de Clementi. Obra enfocada per Bagaría amb un pianisme mai desbocat, de control absolut de l’articulació i de curosa nitidesa sonora. Una versió equilibrada que dibuixava amb elegància els traços pianístics tan subtils a nivell rítmic i melòdic que caracteritzen la música del compositor de Camprodon.

L’única obra escrita per a piano per Juli Garreta és la Sonata en Do menor. Composta l’any 1922, segueix una línia musical postromàntica i, a nivell tonal, es mou en una línia del tot tradicional. Estructurada en quatre moviments, les mirades cap al llenguatge clàssic també resulten evidents. Música que, en alguns punts, pot recordar Schumann, que juga amb moments apassionats i d’altres d’una íntima reflexió dels quals sobresurt l’originalitat del tercer moviment, “Sardana. Ben ritmat”, on apareix la plena personalitat del seu autor. Obra que, com recordava Daniel Blanch, va ser estrenada per Blai Net a Olot l’any 1923, interessant i exigent a nivell tècnic en el darrer moviment i amb unes pinzellades líriques que, en l’“A poc a poc, apassionat”, denoten el bon gust compositiu del compositor de Sant Feliu de Guíxols. Catalunya d’Albéniz i la Cançó i dansa núm. 3 de Mompou –meravellosament interpretada per Bagaría– van posar punt final al recital. Un concert que cal aplaudir per les interpretacions magnífiques del pianista barceloní que ens han permès viatjar i redescobrir la sonata llegada pels nostres compositors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter