FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Ein deutsches Barockrequiem. Vox Luminis. Lionel Meunier, director. Diversos compositors. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 3 D’ABRIL DE 2026.
Vox Luminis, l’exquisida formació vocal amb més de vint anys de carrera que dirigeix el baix Lionel Meunier, es va donar a conèixer arreu el 2012 amb l’enregistrament de Musikalische Exequien de Heinrich Schütz (1586-1672), amb què va guanyar el premi Gramophon al millor disc barroc vocal i el guardó al millor enregistrament en totes les categories. L’obra d’aquell músic dels inicis del barroc alemany és considerada el primer rèquiem germànic, tot i que en la litúrgia luterana aquesta formulació no existeix. Tanmateix, més de dos segles després, Johannes Brahms, que coneixia aquella obra de la qual conservava una partitura, va crear el seu Ein deutsches Requiem, el seu “Rèquiem alemany”, utilitzant la mateixa estructura que Schütz havia donat a la seva obra religiosa i amb els mateixos textos que tant el compositor barroc com altres autors del segle XVII anteriors a Johann Sebastian Bach ja havien fet servir en les seves partitures pels oficis de funeral.
Vox Luminis ha volgut fer una mena d’homenatge a Brahms amb Ein deutsches Barockrequiem recreant la memòria dels compositors d’aquell primer barroc que van inspirar el músic romàntic. El programa que el conjunt vocal belga va oferir al Festival de Pasqua de Peralada no s’ha d’entendre com un rèquiem clàssic. Era més aviat un camí que transita per diferents motets extrets de la Bíblia luterana a qui havien posat música diversos compositors, molt desconeguts entre nosaltres, com són Andreas Scharmann, Thomas Selle, Johann Herman Schein, Christian Geist, Tobias Michael, Wolfgang Carl Briegel, Andreas Hammerschmidt, Heinrich Schwemmer i Johann Philip Förtsch.
La formació que Vox Luminis va portar a Peralada estava formada per dotze veus (sopranos i tenors doblats), i sis instruments: dos violins, dues violes da gamba (tenor i baixa), un violone i orgue, instrument que va acompanyar en solitari gairebé la meitat de les peces. Com és habitual, Meunier dirigia des del cor, on també canta. Sempre és sorprenent veure com, des d’aquella posició i amb un gest mínim, condueix cantants i instrumentistes. També és habitual que, en funció de la peça i de la seva estructura interna, els membres del cor adoptin diferents posicions dalt de l’escenari, el presbiteri en aquest cas.
Mitjançant l’ús de la fuga, de passatges homofònics i d’altres de contrapuntístics, també d’imitatius, el programa -molt ben lligat- posava l’oient davant del dolor i la introspecció, com a Gedenke, Herr, wie es uns –“Recorda senyor com estem” (Scharmann)- i també a Ach wie gar nichts –“Que poca cosa són tots els homes” (Hammerschmidt)-, cantat per tot el cor amb l’acompanyament només de l’orgue. Però el programa evolucionava cap al consol i la reconciliació. Era el cas de Die Erlöseten des Herren –“Els redimits del Senyor tornaran” (Michael)-. La progressió cap a la llum portava a invocar un al·leluia amb Der Tod ist verschlungen –“La mort s’ha rendit a la victòria” (Hammerschmidt)-, per acabar amb Selig sind die Toten –“Benaurats els morts” (Förtsch)-.
El nivell d’excel·lència de Vox Luminis és indiscutible. Tanmateix, a Peralada es podia detectar alguna insuficiència. La primera era la prosòdia, és a dir, la pronunciació. Un dels objectius de la reforma luterana era el d’apropar la paraula al poble prescindint del llatí que ningú entenia i fer servir la llengua vernacla, l’alemany, per trametre el missatge bíblic i fer-lo entenedor. Els compositors estaven ben amatents a aquesta finalitat a l’hora de compondre. En la interpretació que va fer el cor belga es trobava a faltar la netedat de la pronunciació d’un alemany que resultava massa amorosit.
També es va produir alguna irregularitat en les veus. A la soprano Erika Tandiono li va costar trobar el volum adequat, però un cop trobat, la seva veu va ser cristal·lina. A la també soprano Zsuzsi Tóth, a qui Meunier acostuma a encarregar els solos més aguts, li va sortir alguna nota escardalenca. Qui va oferir una prestació impecable va ser el baix Sebastian Myrus. La resta de veus eren de gran qualitat.
Els llargs aplaudiments del públic, benaurat i redimit per tanta bellesa musical i espiritual, van fer que el cor regalés una propina. Va ser el motet Ich hebe meine Augen auf zu den Bergen –“Elevaré la meva mirada cap a les muntanyes” (Hammerschmidt)-, un diàleg entre veu solista, cor i instrumentistes que el tenor Jacob Lawrence va interpretar de manera brillant.
Imatge destacada: (c) Miquel González – Shooting.
