BCN CLÀSSICS. Khatia Buniatishvili, piano. F. Schubert: Sonata per a piano núm. 21, en Si bemoll major, D. 960. L. van Beethoven: Sonata per a piano núm. 17, en Re menor, op. 31 núm. 2, “la Tempesta”. F. Liszt: Vals de Mephisto núm. 1; Gretchen am Spinnrade (dels 12 lieder de Franz Schubert); Rapsòdia hongaresa núm. 6, en Re bemoll major. L’AUDITORI. 4 DE FEBRER DE 2026.
La pianista georgiana Khatia Buniatishvili posseeix un talent interpretatiu indiscutible, malgrat que algunes de les seves personals versions són causa de controvèrsies entre els melòmans. La nit de dimecres a L’Auditori va mostrar dues vessants oposades de la seva personalitat musical: la tècnica desbordant, eina imprescindible per afrontar determinades obres del repertori, i la sublimació en la realització dels registres sonors, de la lentitud, de l’aprofundiment estètic d’acord amb el sentit de certes obres, un aspecte que va molt més enllà de la lluminositat virtuosística.
Buniatishvili actuava a L’Auditori en un recital que en un primer moment havia d’oferir Evgeni Kissin el 15 de gener, però que, per motius personals, el cèlebre pianista va haver de suspendre. La carismàtica pianista georgiana va entregar-se en un recital monogràficament dedicat a la Sonata D. 960 de Schubert a la primera part, i una segona reservada a la Tempesta de Beethoven i a tres pàgines de Liszt, un dels seus autors predilectes.
Calia veure si la versió presentada per Buniatishvili seguia les pautes de l’enregistrament discogràfic que va presentar el 15 de març de 2019. I certament, la pianista georgiana va ser fidel a la seva proposta, que ja va ser causa de diversitat de comentaris a favor i en contra de la seva personal versió. Buniatishvili comprèn plenament el sentit musical de la darrera gran obra pianística de Schubert . Si la Sonata D. 958 posseeix una turbulència beethoveniana i la D. 959 una serenitat plàcida, la D. 960 indueix a la resignació, a instants plàcids que arriben al zenit en el segon moviment, l’“Andante sostenuto”. És la sublimació del piano romàntic, on tota l’expressió introspectiva de Schubert queda reflectida dins d’un clima de transcendència nostàlgica i resignada. I va ser en aquest moviment, com passa a l’enregistrament, on Buniatishvili va mostrar la seva sensibilitat exquisida, la capacitat de comprendre la música de Schubert d’una manera personal. A un tempo lentíssim –diversos minuts de diferència si ho comparem amb versions “canòniques”–, aquest estirament del tempo feia que cadascuna de les notes adquirissin un sentit especial. Poesia interpretativa sublim, aposta decidida per oferir una visió lànguida i profundament sensible d’aquest “adeu” schubertià, i que ben segur podria resultar, des de molts punts de vista, excessivament lenta. En el decurs del primer moviment va mostrar un ampli ventall de sonoritats, ja des de l’inoblidable tema inicial en compàs 4/4 , en el qual la successió d’acords en graus conjunts confegeix un dels motius més inoblidables que va llegar Schubert. Buniatishvili plantejava el “Molto moderato” d’una manera molt versàtil, amb canvis de tempo, en alguns moments molt passionals –especialment en el punyent fortissimo en Re menor–, i jugant amb els constants canvis modals, per crear una atmosfera lluminosa, però sense mai abandonar la serenitat que planava per tot el moviment.
La intensitat assolida a l’“Andante sostenuto”, amb la melodia sobre un ritme recollit i cadenciós, donava pas a un “Scherzo” on Buniatishvili va apostar per una mirada més en la línia d’altres grans pianistes schubertians; el refinament, la clarividència amb què va afrontar l’“Allegro con delicadeza”, obrien el camí a l’“Allegro ma non troppo” final, iniciat amb un dels altres motius musicals més bells sorgits de la mà de Schubert. Buniatishvili va saber atorgar una aura vienesa a la versió, refinada, amb un toc pianístic ple de naturalitat, truncada per la violència dels acords punyents que va atacar amb justa proporció. L’alternança entre la lluminosa melodia i els acords turbulents va culminar-la amb una brillant interpretació de la coda, on ja va mostrar la capacitat d’afrontar octaves amb una solvència absoluta.
Va ser una pena que els estossecs continuats, la llum de mòbils encesos…, entre altres “perjudicis” per als oients, acompanyessin aquesta interpretació tan personal de la darrera Sonata de Schubert oferta per Buniatishvili.
La segona part es va obrir amb la Sonata la Tempesta de Beethoven, escrita pel compositor en el període 1801-1802, coincidint amb el període del testament de Helligenstadt, una obra que marca un punt d’inflexió dins el seu estil compositiu. L’“Allegro” inicial, encapçalat amb aquelles figuracions de dues corxeres que formen un dibuix descendent en graus conjunts, obre el camí a una Sonata on l’alternança de tempi, els canvis tonals, aspectes ombrívols i moments tràgics conviuen dins aquesta narració “tempestuosa”. Buniatishvili va manifestar aquest sentit musical amb un pianisme intens però cautelós, abans d’oferir un “Adagio” on el sentit meditatiu era expressat sota un deliciós fraseig. El darrer moviment, el cèlebre “Allegreto en 3/8”, amb el recurrent dibuix de quatre notes –treset de semicorxeres seguit de corxera–, va permetre a Buniatishvili extreure unes gammes sonores del piano que fluctuaven entre el piano i el forte, amb una narrativa perfectament elaborada, abans de dissipar-se en aquell arpegi descendent final.
Buniatishvili s’ha guanyat part de la fama com a intèrpret per la valentia en afrontar obres de tremenda complexitat tècnica. I el darrer bloc del recital, va voler dedicar-lo a Liszt. El Vals de Mefisto que ens va oferir no admet cap tipus de debat: abassegador, amb un domini absolut de les sonoritats, impecable en els salts, amb fortissimi brillants, i un tempo portat a l’extrem. Impecable en tots els registres tècnics, però també en la musicalitat, on l’apartat central de l’obra ens va mostrar la vessant més poètica. Delicadíssima la versió de Gretchen am Spinnrade sobre el cèlebre lied de Franz Schubert i desbordant en la Rapsòdia hongaresa núm. 6, en Re bemoll major, on va desplegar el virtuosisme, la tècnica i multitud d’aspectes enlluernadors per extraure del piano un ventall infinit de sonoritats. Bravos i més bravos per a una artista que des de tants anys posseeix dins les xarxes socials centenars de milers de seguidors i que continua enlluernant-nos amb un pianisme multicolor. La música del delicadíssim Adagio BWV 974 de Bach, sobre el concert de Marcello, i l’arranjament de Vladimir Horowitz del 1953 sobre la celebèrrima Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt –on els jocs d’artifici tècnic adquireixen la màxima dimensió–, van cloure entre bravos i més bravos aquest gran recital de Buniatishvili a l’Auditori.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
