CARMEN de Georges Bizet. Olga Syniakova, Joan Laínez, Pau Armengol, Tina Gorina. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Rita Cosentino, direcció d’escena. Andrés Salado, direcció musica. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE MAIG DE 2025.
La Fundació Òpera a Catalunya tanca temporada amb una nova producció de Carmen, de la qual fins a catorze funcions aquests dies, nova mostra de l’èxit del format, de la seva acceptació entre el públic i del bon estat de salut, en definitiva, del projecte.
El principal atractiu d’aquesta proposta és la represa de la col·laboració amb la directora d’escena argentina Rita Cosentino, després d’una primera experiència reeixida amb Doña Francisquita la temporada passada. Al Palau de la Música, lògicament, les seves aportacions van quedar molt limitades per les servituds de l’espai: sense escenografia ni jocs de llum, se’n va poder apreciar tan sols el vestuari i la direcció d’actors. Malgrat que Cosentino assegura que vol fugir de clixés i que trasllada l’acció als anys quaranta del segle XX, el context temporal resultant és força ambigu i no deixen d’aparèixer a l’escenari els elements que hom espera trobar i que permeten entendre la història sense dificultats, que al capdavall és el que s’agraeix.
Pel que fa a les veus, hi ha un doble repartiment en els quatre papers principals. La mezzo ucraïnesa Olga Syniakova demostra domini del personatge, el canta amb seguretat -la veu li llueix més en el registre agut que en el greu- i el treball actoral va guanyant en matisos a mesura que avança la funció: del somriure seductor del primer acte a la dona venjativa i dolguda a partir del segon i més enllà. Joan Laínez, que es presenta per primera vegada al cicle Òpera a Catalunya, no desplega una paleta expressiva tan àmplia però va oferir, al Palau, una ària de la flor molt ben cantada -i no especialment premiada pel públic-. Tina Gorina va desplegar bon gust i la candidesa idònia per al personatge de Micaëla i Pau Armengol va complir com a Escamillo tot i anunciar que estava afectat d’un lleu refredat -tan sols es va notar en la projecció i pal·lidesa d’algun agut-. Tot un estol de cantants locals, la majoria coneguts d’altres ocaisons, van completar el repartiment amb solvència.
Els cors van superar tant els ritmes imbricats que els escriu Bizet com les limitacions espacials -especial menció per als membres del Cor Jove de l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Sabadell per les seves prestacions- mentre l’orquestra, segurament més còmodament instal·lada, va contribuir a les ordres d’un Andrés Salado que, des del podi ubicat al centre de l’escenari, es girava quan calia tant per dirigir alguns concertants com per aplaudir les intervencions dels solistes.
