Aquest mes de juliol ha tingut lloc un fet extraordinari: el Cor Jove Mundial (WYC) ha fet la seva trobada anual a Barcelona. Aquesta entitat, gestionada per una fundació que inclou representants de Joventuts Musicals Internacionals, de l’Associació Coral Europea (ECA) i de la Federació Internacional de Cant Coral (IFCM), treballa des del 1989 amb l’objectiu de reunir un cop l’any cantaires joves de tot el món i fer-los treballar conjuntament sota la batuta dels més grans directors corals. Aquesta tasca va ser reconeguda per la UNESCO, que va nomenar el cor Artista per la Pau i el va dur a actuar a l’entrega del Premi Nobel de la Pau a Oslo el 2011.
Les trobades anuals requereixen que una federació local se n’ofereixi a organitzar els aspectes logístics, és a dir, proporcionar allotjament, manutenció, espais d’assaig i transports interns als cantaires. En aquest cas, se n’ha fet càrrec la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC).
De la direcció musical d’enguany, se n’ha encarregat el neerlandès Daniel Reuss, director de Cappella Amsterdam des del 1990 i que també ha dirigit, entre d’altres, el RIAS Kammerchor de Berlín (2003-2006), el Cor Filharmònic d’Estònia (2008-2013) i l’Ensemble Vocal de Lausana (2015-2019), del qual actualment és principal director convidat. Reuss ha comptat com a assistent en la direcció del jove portuguès João de Almeida Barros i el suport de quatre caps de corda: la soprano francesa Cécile Kretz, la mezzo turca Pınar Çanakçi Çavdur, el tenor eslovè Aljaž Bastič i el baix canadenc Graeme Climie. Aquesta trobada també ha comptat amb la coordinació logística de la portuguesa Joana Costa.
Així doncs, les instal·lacions de l’antic seminari Martí Codolar van acollir els 62 joves de 37 països que van superar un exigent procés selectiu iniciat un any enrere i en el qual col·laboren moltes federacions locals (i fins i tot directors a títol individual en zones on no hi ha cap federació que se’n faci càrrec) fent una preselecció de candidats que, mitjançant un enregistrament de vídeo, passen a una fase final de selecció a càrrec d’un comitè artístic que inclou el director de la trobada.
Durant els primers dies d’assaig, la tasca dels caps de corda va ser clau per treballar la cohesió de cada secció, així com la confiança individual d’alguns cantaires que, trobant-se enmig de companys enormement talentosos, poden veure’s superats per la situació, segons el que expliquen els caps de corda. També es van fer assaigs parcials amb el director assistent, ja fos amb la secció masculina o la femenina del Cor o, fins i tot, partint-lo en dos i creant així cors mixtos d’una trentena de cantaires que treballaven paral·lelament, amb l’objectiu de desenvolupar més ràpidament l’autonomia dels cantaires, molts dels quals, a banda d’estudis de cant, també en fan o n’han fet de direcció.
Gràcies a l’estudi previ dels cantaires, el repertori va prendre forma ràpidament i tots dos directors van poder treballar qüestions d’afinació, de color vocal, de fraseig, de balanç, etc. Però en una trobada com aquesta, amb cantaires d’orígens tan diversos, l’aspecte social també és enormement important i això implica aprofitar les poques estones de lleure disponibles per fer jocs, partits de futbol o la tan esperada All Stars Evening, una vetllada en què els cantaires comparteixen danses tradicionals, cançons o jocs dels països respectius. En paraules dels organitzadors, “aquesta vetllada no és només una mostra, sinó un recordatori del perquè aquest projecte és tan especial: es tracta d’aprendre els uns dels altres connectant profundament i construint ponts que duraran tota la vida”.
D’altra banda, cal fer arribar la música al públic i donar als cantaires d’arreu del món l’oportunitat de conèixer el país que els acull. Per això el Cor va participar en una missa a la basílica de la Sagrada Família i va pujar a Montserrat, on els cantaires van visitar les instal·lacions de l’Escolania i en van descobrir la història i el funcionament. També van oferir una mostra del seu repertori sacre a la basílica.
Els concerts van començar dimecres 23 a l’Auditori Municipal de Terrassa, en què l’acústica magnífica de l’espai els va ser de gran ajuda en el seu debut amb el programa sencer. Dijous 24 van actuar al Palau de la Música, en el marc del festival Grec, i van poder descobrir una de les sales de concerts més boniques del món (alguns cantaires deien que no sabien si mirar el director o el sostre). Divendres 25 van ser sorpresos per la magnificència i la gran acústica de la Seu Vella de Lleida, l’endemà van descobrir la catedral de Girona i van recordar escenes d’una famosa sèrie de televisió. I diumenge 27 van actuar a la plaça de l’Absis de Tortosa en el marc del Festival Protofest, en l’única actuació a l’aire lliure de la gira.
Els concerts, excepte el de Tortosa, van començar amb una sorpresa per al públic: en comptes de l’uniforme de rigor o la roba negra habitual, els cantaires van aparèixer amb vestits tradicionals dels seus països d’origen, fet que creava un bellíssim mosaic en què es feia evident, amb un sol cop d’ull, l’enorme riquesa i diversitat cultural d’aquest projecte.
Pel que fa a la música, el repertori girava al voltant de la idea de la pau. Començava amb els Tres himnes sacres del compositor rus d’ascendència alemanya Alfred Schnittke, tres cants en rus (una Ave Maria, un cant de misericòrdia adreçat a Jesucrist i un Pare Nostre), en els quals el Cor va demostrar des d’un bon principi un so compacte, un fraseig cohesionat i un gran marge dinàmic.
A continuació s’interpretaven tres peces reflexives i misterioses sobre uns textos de La tempesta de Shakespare que recorden la fugacitat de l’existència humana. La cançó d’Ariel Full fathom five va ser presentada en les versions respectives del suís Frank Martin i del britànic Ralph Vaughan Williams, de qui també es va interpretar The cloud capp’d towers. Amb aquestes obres, el Cor va posar en evidència el treball detallat de Reuss en un aspecte clau d’aquesta música com és l’afinació, alhora que va deixar entreveure, en algunes frases, l’enorme bellesa tímbrica de la secció masculina, de la qual vam gaudir encara més en altres moments del concert.
Amb Actus caritatis del compositor letó Pẽteris Vasks, encarregada i estrenada per Daniel Reuss i la Cappella Amsterdam el 2022, el Cor va fer una demostració de consciència individual del fraseig dibuixant unes línies que semblaven eternes (servint-se sovint de la respiració coral) i fent gala, un cop més, d’un so extremadament compacte.
I la primera part del concert es tancava amb Friede auf Erden d’Arnold Schönberg, una de les obres més exigents del repertori coral del segle XX, tant pel llenguatge, als límits de la tonalitat, com per l’enorme exigència tècnica. Cap dels dos esculls va suposar cap problema per al cor. És més, sota el mestrívol lideratge de Reuss es va oferir una versió extremadament sensible i expressiva d’aquesta obra que contraposa l’anhel bèl·lic de l’espècie humana amb el record de l’anunci dels àngels als pastors i el seu “Pau a la Terra”, per acabar amb una finestra oberta a l’esperança.
Durant la mitja part del concert, i seguint una tradició del Cor Jove Mundial, un representant de la Junta Directiva va convocar els cantaires a l’escenari cridant-los pel nom del seu país, tot començant amb els representants locals, tres joves catalans (amb espardenyes i barretina) i dos valencians. A partir d’aquí, i en un moment molt aplaudit pel públic, quimonos, capes, barrets, vestits i calçats de tota mena van tornar a posar en relleu la importància d’aquest projecte. Cal tenir en compte que algun dels països amb representació enguany feia més de quinze anys que no havia aconseguit aportar-hi cap cantaire, i també cal lamentar la denegació del visat a cantaires seleccionats de l’Índia i de Ghana, que no van poder participar-hi.
La segona part del concert va començar amb un cant de joia, el Salm 100, en una de les dues versions que en va fer Felix Mendelssohn. En aquesta obra, el director va cedir la direcció a un membre diferent del Cor en cadascun dels concerts, i l’octet solista que té una intervenció destacada a la secció central de l’obra també anava variant d’un concert a l’altre, en una mostra clara de l’enorme preparació tècnica de tots els membres del Cor.
Acte seguit va arribar el que va significar per a molts la sorpresa del concert. Es va presentar l’obra del jove compositor i tenor britànic fincat als Països Baixos William Knight, A walk with Thomas Hardy. Es dona el cas que una de les primeres feines de Knight quan va arribar als Països Baixos va ser cantar a la Cappella Amsterdam sota la direcció de Daniel Reuss, que li va encarregar aquesta obra. Es tracta d’una obra en quatre moviments sobre alguns dels poemes que Thomas Hardy va dedicar a la seva difunta esposa, amb qui havia tingut un matrimoni convuls i conflictiu. Són poemes on plana el retret per haver-lo deixat de sobte, l’enyor dels paisatges que els eren comuns o el penediment per la naturalesa freda o fins i tot agra de la seva relació. L’obra, en quatre moviments, és exigent per als cantaires, però alhora enormement lírica i expressiva (s’hi percep clarament que el compositor és un cantant excel·lent) i conté alguns motius melòdics cíclics que reapareixen d’un moviment a l’altre, que fan encara més potent el seu missatge de record i penediment. El Cor va fer gala d’una sorprenent identificació amb el contingut de l’obra i va deixar moments memorables, com l’inici del quart moviment, en què uns tenors i baixos de so riquíssim i compacte van representar Thomas Hardy en un passeig com els que solia fer en solitari quan la seva dona ja s’havia reclòs a casa, però sabent-la en aquesta ocasió absent del tot. Acte seguit, les sopranos i les contralts s’hi afegiren representant el fantasma de la difunta esposa, disposada a la reconciliació, i a visitar-lo sempre que ell ho volgués, i els dos elements contraposats es van anar entrellaçant fins a un estremidor final sobre una quinta buida, però plena de significat.
Els concerts van acabar amb l’obra de tres compositors catalans, dos d’ells íntimament lligats a Montserrat. D’una banda, El cant dels ocells en la versió de Bernat Vivancos (antic escolà i exdirector de l’Escolania), en el qual va destacar la solista italiana Anna Passuello amb un enorme control vocal i una dicció catalana immaculada, i el detalladíssim treball de fraseig, color i balanç de les cordes femenines a la primera estrofa. D’una altra banda, de Pau Casals, que va convertir El cant dels ocells en un himne a la pau, van interpretar-ne el motet O vos omnes, que, tal com encertadament va destacar Daniel Reuss al concert de Terrassa, volia representar tots aquells que pateixen.
L’última obra del programa oficial era l’estrena en aquest projecte de Peace, de la compositora catalana Anna Campmany sobre un text del poeta estatunidenc Henry Wadsworth Longfellow, extret del seu poema èpic The song of Hiawatha. El text, en boca del gran esperit dels nadius nord-americans, ens insta a ser agraïts per tots els béns de la natura i a deixar enrere lluites i baralles, i recordant que la unió fa la força. Campmany, exmembre del Cor Jove Mundial i conscient de les possibilitats tècniques de la formació, amb aquesta obra fa un salt endavant i, després d’una introducció sense lletra en què un trio de sopranos solistes imiten instruments tradicionals, presenta el text amb una escriptura eminentment rítmica i una escriptura a vuit veus, amb elements de percussió corporal i puntuals efectes vocals d’ocells, tot reservant-se l’escriptura més lírica per al clam d’unió final. El Cor, liderat amb mà ferma pel director assistent João de Almeida Barros, va respondre amb entusiasme a la proposta, que va ser molt ben rebuda pel públic assistent.
Els concerts es van acabar amb una cançó que el Cor va aprendre per primer cop el 2007 a Sud-àfrica i que ha anat passant de generació en generació amb la seva coreografia convertida en un himne oficiós del Cor.
Després de la gira per Catalunya, el Cor tancarà la trobada del 2025 amb l’actuació al concert inaugural del Festival Choralies de Vaison-la-Romaine (França).
Imatge destacada: © Mario Wurzburger.
