ESTIU AL PALAU. Quartet Gerhard. Quartet núm. 2 de R. Gerhard. Quartet núm. 15, en Sol major, D. 887 de F. Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 5 D’AGOST DE 2020.
La urgència de bones notícies resulta aquests dies especialment notòria. Haver reprès part de l’activitat cultural n’és una. Certament, la música no constitueix una necessitat vital, però no menys indubtable és que ajuda que la vida sigui més plena i rica. Com altres manifestacions artístiques, permet vehicular el més bell i el més terrible de la condició humana; de manera que ja sigui com a mer entreteniment o com a propiciadora de catarsi, val la pena prendre-se-la més seriosament que mai i agrair les iniciatives que la fomenten. El Palau de la Música ha fet un pas endavant en programar durant aquest estiu més concerts que altres anys. A falta de grans orquestres internacionals, desaparegudes –de moment– de tots els escenaris de Barcelona, la invitació de conjunts com el Quartet Gerhard ens reconnecta amb l’essència de la interpretació en viu, ens permet tornar a vibrar des d’una disposició més introspectiva –més a prop de la nostra respiració, emmascarats– i oblidar-nos per un moment de tot el que és extern, de tot el que no és la música, que ressona en el moment present.
Amb un programa d’alta intensitat emocional –com no podia ser d’altra manera– per celebrar la primera dècada, des que un membre del cèlebre Hagen Quartet els va animar a constituir-se, el Quartet Gerhard es va presentar a un públic il·lusionat i conscient del privilegi de celebrar la consolidació d’un conjunt jove, al qual ja no escau l’etiqueta de “prometedor”. La tornada a la vida pública dels artistes –no és la primera que es produeix a la Sala de Concerts del Palau– coincideix amb la celebració dels deu anys de carrera, anys en bona part passats a Berlín, amb gravacions i concerts reeixits. De fet, el creixement d’aquest conjunt està molt vinculat al temple modernista, ja que el 2012 –amb només dos anys de trajectòria– va guanyar el Premi El Primer Palau. Només la professionalitat dels quatre músics va impedir que es notés l’emoció inherent a la rentrée. I és que l’ocasió era manifestament assenyalada. En el format sense pausa –com recomanen les autoritats sanitàries– es va poder assistir a un desplegament tècnic i expressiu meravellós, amb dues obres contrastades, que des d’angles distants semblen interpel·lar-se.
La primera, el Quartet núm. 2 de Robert Gerhard, és una peça de l’època de maduresa, havent travessat fases d’estricte serialisme. Encara deixa entreveure la influència de la Segona Escola de Viena, però hi traspua de manera autònoma la seva personalitat com a creador. Abans d’exiliar-se, als anys trenta, el compositor català havia promogut activament l’anomenada “música nova”, i fins i tot havia convidat a Barcelona Arnold Schönberg, amb qui es formà durant les seves estades a Berlín i Viena. De manera corresponent, el compromís del Quartet Gerhard amb l’experimentació és molt evident, i com en el cas de l’homenatjat –de qui es recorda, enguany, el cinquantè aniversari de la mort– no té res de gratuït: es posa al servei de la recerca i expressió de la veritat musical, amb una llibertat d’esperit que connecta directament amb els afectes, les passions o les expectatives de l’oient.
Al Palau, els membres del Quartet –Lluís Castán, Judit Bardolet, Miquel Jordà i Jesús Miralles– van demostrar una concentració i desimboltura sorprenents, diríem que impròpies de la seva edat, si no fos perquè porten deu anys de carrera, “l’inici –com assenyalà Mercedes Conde, directora artística adjunta del Palau, a l’al·locució introductòria– de la veterania dels quartets”. El públic percep sense filtres la confiança amb què els músics ataquen la partitura de Gerhard. Emergeixen sons del no-res –s’intueixen en clau de lament, pregària o advertència– executats amb una sincronia perfectament desconcertant. S’intercalen escomeses tradicionals i pizzicati de pulcritud afilada amb cops d’arc oportunament intrusius, que implementen ritmes insòlits. És lògic pensar que tota la música guanya en ser escoltada en directe, però val a dir que molt especialment aquest tipus. La música que juga la carta de l’inesperat, d’allò no familiar, i que voreja l’experiència del sinistre. S’albira també la bellesa, però, en les escletxes d’aquest tot orgànic. Un engranatge subtil, com d’ésser viu, que es tradueix amorosament des de la serietat i el rigor interpretatiu.
En un sentit invers i complementari, la bellesa de tantes peces de Schubert conviu alarmantment amb la desesperació. El desassossec es percep des del primer moviment del Quartet núm. 15, en Sol major, D. 887, que connecta amb l’esperit agonístic del Quintet o –ja en el mateix format– del Quartet La Mort i la Donzella. Podem pensar que són tòpics romàntics, i que Schubert s’hi recrea, però la veritat és que en vida no va veure publicada cap d’aquestes obres, a posteriori considerades cabdals. La vehemència sincopada del ritme i els salts tonals de l’extens “Allegro molto moderato” suggereixen un alè que defalleix i es retroalimenta en la seva vacil·lació. Un avanç falsament decidit, que requereix una entesa magistral entre músics. Les cordes del Quartet Gerhard es recreen en jocs de mirall i transparències, eficientment lletrejats pel pizzicato en contrapunt. L’emotivitat de l’“Andante un poco moto”, en què reapareixen els pessics en un to més amable, resulta escassament balsàmica. En el rerefons, bellíssima, es manté en suspens la desolació que es materialitzarà amb major dinamisme a l’“Scherzo” subsegüent, ratificada per l’intent de remuntar el vol amb jocs d’una lleugeresa esdevinguda improbable, a l’“Allegro assai” final.
El Quartet Gerhard, que l’any passat havia ofert una meravellosa versió de La Mort i la Donzella, confirmà les bones maneres, i aprofità per recordar al respectable el caràcter total del format quartet. Un gènere que permet traslladar i viure la veritable complexitat de la música amb una proximitat i una claredat fascinants, on es poden destriar amb precisió quirúrgica les línies melòdiques i els diàlegs entre els grups d’instruments, representats aquí per les veus dels Gerhard. Encara que probablement es sentissin més còmodes amb el llenguatge del compositor català, la seva lectura de l’últim i desatès Quartet de Schubert (a l’època en què començaven a ser venerats, i publicats, els últims Quartets de Beethoven) va resultar molt satisfactòria per al públic, que majoritàriament optà per acomiadar-los dempeus, i que s’emportà de propina un bis –aquesta vegada sí– balsàmic: l’adaptació per a cordes d’un tema de Brad Mehldau, que aturà el temps al Palau.
Imatge destacada: (c) Michal Novak.
