CONCERT D’ANY NOU. Xabier Anduaga, tenor. Alexandra Zabala i Laura Brasó, sopranos. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i Orquestra del Teatro de La Fenice. Obertures i àries d’òpera, sarsuela i opereta. LICEU. 4 DE GENER DE 2026.
Després de les polèmiques crítiques formulades per alguns espectadors l’any passat per aquestes dates i el ressò en diverses publicacions sobre l’escassa qualitat dels típics i rendibles concerts de valsos i polques d’inici d’any a les sales de concerts de la ciutat servint-se d’una publicitat enganyosa i emparant-se en la fama dels llocs on es duien a terme, el director general del Liceu va prometre en aquesta temporada un concert amb els efectius de la casa.
La promesa no estava prevista la temporada 2025-26, fet que ha provocat –més enllà de l’èxit de taquilla amb un “entrades exhaurides” incontestable– alguns qüestionaments que no s’han pogut resoldre, ja que no es va fer roda de premsa d’aquesta nova proposta de la Direcció Artística del Teatre ni del seu principal valedor, el director general: Valentí Oviedo. L’absència del Cor és més que qüestionable en un concert que hauria de ser una festa entre els abonats i fidels del Teatre de La Rambla després d’uns resultats de notable qualitat; així mateix es podria esmentar l’orquestra titular, a la qual, per falta de planificació, s’ha hagut de convidar part d’una altra orquestra lírica –la del Teatro de La Fenice– i més músics de reforç d’Espanya, la qual cosa situava la presència dels músics titulars de la casa en menys d’una vintena.
No es pot criticar la preparació d’orquestres privades i caure en els mateixos errors des de les institucions públiques preparant un concert amb dos assajos; un, hores abans del concert. Això és el que en l’ambient musical es diu bolo i això va repercutir en el resultat musical, amb alguns desquadraments en la secció de cordes que no es poden permetre en unes obres de repertori més que interpretat per les suposades orquestres líriques.
Per part del públic, l’actitud va ser més que bona i benvolent amb un concert on els preus van ser absolutament desorbitats i amb unes incidències que, en altres coliseus, haurien provocat esbroncades i reclamacions més que justificades.
El gran atractiu d’aquest concert al “teatre de les veus”, com es defineixen des del Liceu, eren els dos cantants espanyols de reconegut prestigi. D’aquí ve que l’anunci, en començar el concert, de l’absència per malaltia de la meitat del cartell fos un fiasco bastant gran que va condicionar el programa, tot buscant substituir la soprano Saioa Hernández per dos intèrprets que van fer el que van poder sense assajar amb l’orquestra en ser convocades una hora abans de començar el concert. Un altre dels condicionaments d’aquesta situació anòmala va ser que, d’un programa on la part cantada ja era de bon principi escassa –sis de catorze números (dues àries de solista i dos duos per cloure cada part del concert)–, aquesta es veiés estranyament reduïda a quatre intervencions, i perdent-se pel camí un dels duos i una ària de soprano.
A la pausa, part del públic desconcertat confiava encara que els bisos fossin generosos, però no va ser així: el típic i tòpic brindis de La traviata, sense cap mena de bon desig per a l’any que comença, i la Marxa Radetzky de Johann Strauss pare, amb picada de mans incloses. I, encara que la gent continuava aplaudint, no sabem si per vergonya de no haver preparat més bisos o per contracte, el director d’orquestra va agafar el concertino de la mà i va donar per acabada aquesta vetllada amb més ombres que llums.
Evidentment, va haver-hi llums molt brillants:, les dues intervencions del tenor basc Xavier Anduaga van ser les que van aixecar els bravos més sonors i els aplaudiments més prolongats. La primera ària, “Ah! Mes amis, quel jour de fête”, va ser un exemple de tècnica i seguretat, no sols en els nou Do de pit, sinó en el magnífic fraseig, la capacitat de legato, que es va tornar a repetir en la romança de sarsuela de La tabernera del puerto a la segona part, on es va apreciar com la seva veu ha crescut en el registre mitjà amb un timbre molt vellutat, amagat a vegades per la passió desmesurada i injustificada d’una batuta que, en comptes d’acompanyar i cuidar la veu, la tapava sense tenir en compte els matisos dinàmics del tenor, nova prova de falta d’assajos. La seva tercera aportació va ser el brevíssim duo del final del primer acte de La bohème, en què va brillar més pel seu agut final que en la química amb la seva partenaire improvisada. S’esperava una altra ària en els bisos que compensés la situació creada davant la cancel·lació de la soprano, però ens vam quedar amb les ganes.
Si bé es van anunciar per part del director artístic del Liceu els noms de les cantants femenines substitutes de la soprano Saioa Hernández, no van tenir el detall d’adjuntar una quartilla que acompanyés el programa amb un mínim currículum per poder deixar plasmat l’agraïment del Teatre a la seva valentia.
La soprano del cor del Liceu Alexandra Zabala mereix el nostre respecte: va cantar l’ària i cabaletta programada de Macbeth “Vieni! T’afretta!…” resolent amb correcció les enormes dificultats d’aquesta partitura, sense assaig previ i sense el matalàs d’una batuta, ja que aquesta la va tapar en moments clau. L’altra soprano substituta va ser la barcelonina Laura Brasó, que, després del seu debut en una producció infantil del Liceu la temporada passada, aquí va cantar el duo de La bohème i el brindis de La traviata ja ressenyats anteriorment amb correcció i fredor a parts iguals, comprensibles en aquestes circumstàncies.
L’orquestra va tenir, en general, bones prestacions, amb intervencions destacades d’alguns solistes de vent, si bé l’error principal de la seva aportació va ser l’excessiva presència de les parts orquestrals en un concert que s’esperava més canor, i la conseqüència va ser una batuta accelerada i excessivament brillant quant a volum i amb pocs matisos. Es podria resumir que la tasca del mestre Frizza no va estar a l’altura del treball que li hem vist en altres produccions en aquest mateix escenari des del seu debut el 2005, per la qual cosa ens feu enyorar representacions de les vuit òperes que ha dirigit. La seva funció i mèrit va ser concertar i resoldre amb els dos assajos de què va disposar un repertori eclèctic amb obertures i intermedis des del bel canto fins al verisme italià amb tres excepcions que van ser les menys aconseguides: l’obertura de Die Fledermaus, la Marxa Radetzky de Strauss i la romança de sarsuela de Pablo Sorozábal.
No vam entendre ni apreciar, més enllà d’uns jocs de llums, el que apareixia anunciat al programa com a “concepte escènic” de Leo Castaldi.
Confiem que la direcció general i artística facin un replantejament d’aquest concert més enllà del màrqueting i la taquilla per convertir-lo en una cita de qualitat canora i que quan anunciïn Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sigui tota l’orquestra titular i no una part o una orquestra de cambra. Igualment, si la sensibilitat del coliseu de La Rambla és acostar-se al territori més enllà del centralisme de la capital, aquest és un bon concert per exportar als diversos auditoris del país amb una bona planificació i menys improvisació.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
