FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Vespres d’Arnadí, Ana Quintans, Nicolas Brooymans, Maite Beaumont, Josep Ramón Olivé, Montserrat Seró, Cor Francesc Valls. Dani Espasa, director. A. Caldara: Cristo condannato. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 2 D’ABRIL DE 2026.
El Festival de Pasqua de Peralada ha tingut una inauguració de luxe amb l’estrena en temps moderns de l’oratori sencer Cristo condannato, d’Antonio Caldara (1670-1736), a càrrec de Vespres d’Arnadí, l’orquestra resident de la cita pasqual empordanesa que enguany assoleix la quarta edició. Es tracta d’un oratori per a cinc veus solistes, cor mixt, orquestra de corda i baix continu amb orgue. La interpretació, d’una gran qualitat, es va saldar amb un gran èxit de públic.
L’oratori amb text en italià, en aquest cas firmat per Pietro Pariati, era una forma musical molt freqüentada a la cort de Viena. Cristo condannato explica l’episodi evangèlic en què Ponç Pilat té grans dubtes sobre les acusacions de les quals és objecte Jesús. “No trobo en ell cap culpa” diu. Però la pressió del poble que exigeix la condemna a mort fa que l’acabi entregant. “No vull que salvar una innocència em costi la ira del sobirà ni l’odi del poble. Sí, que mori Crist”, sentencia el polític feble i covard, una decisió que avui entraria en la galàxia del populisme. Com tots els oratoris de l’època, té una gran càrrega moral plantejant una meditació sobre la culpa, el penediment i la justícia.
A més dels personatges reals que són Pilat, la seva esposa i un Capo Popolo, un portaveu del poble, hi ha altres dos protagonistes que són figures metafòriques, Sacro Testo (Text Sagrat) que narra els fets, i Anima Compunta (Ànima Compungida) que es plany de la injustícia que condemna Jesús.
L’obra, en dues parts, es va estrenar a Viena el Dijous Sant del 1717 amb gran èxit davant de l’emperador Carles VI, considerat un bon músic, quan el compositor era el segon mestre de capella de la cort imperial. De llavors ençà, només s’ha interpretat la simfonia inicial en un enregistrament. Així doncs, es pot parlar d’estrena integral en temps moderns.
En una església del Carme plena de gom a gom mentre a fora bufava una tramuntana inclement, es desenvolupava la meditació evangèlica sota la batuta de Dani Espasa al capdavant de Vespres d’Arnadí. La seva direcció va ser d’una gran transparència, enèrgica com és habitual en la seva manera de fer, però capaç alhora d’uns pianissimi que encongien l’ànima, i pendent sempre de les veus, segur de la confiança dipositada en la primera violí, Farran Sylvan James.
Després de la simfonia inicial amb tota la corda, el baix continu dels recitatius interpretat per Oriol Aymat (violoncel), Mario Lisarde (contrabaix), Miguel Rincón (arxillaüt) i el mateix Espasa a l’orgue, va tenir una gran presència i entitat pròpia. La soprano Ana Quintans era Anima Compunta, paper que de fet és el centre emocional, el més intens i més interior de l’oratori. La partitura li reserva unes notes molt agudes en el seu lament i en unes intervencions força llargues que Quintans va resoldre perfectament amb la seva veu molt bonica i amb una gran expressivitat, cosa aquesta última de què anava una mica escàs el baix Nicolas Brooymans en el paper de Ponç Pilat tot i que no és fàcil, quan la tessitura és tan greu com en el cas d’aquest paper, destriar i reflectir bé els dubtes i els temors del personatge.
L’oratori de Caldara es pot situar en el barroc tardà, quan comença a aflorar la teatralitat operística. Si en el paper de Pilat ja s’intuïa aquesta teatralitat, el de Capo Popolo és el que millor ho representa en una partitura plena d’unes agilitats poc habituals per a una veu de baríton. Josep Ramon Olivé va superar aquests esculls i fins i tot alguns aguts extrems per interpretar el líder d’un poble enfurismat, assedegat de violència.
La mezzosoprano Maite Beaumont en el paper de Sacro Testo era el contrapunt d’aquella agitació portant la dignitat i la serenor de la narració. El duet a la segona part entre ella i Quintans va ser un moment d’una gran força dramàtica. La soprano Montserrat Seró, en el paper de la dona de Pilat que actua com la consciència del romà, tenia poques intervencions. Tanmateix, en totes elles va demostrar amb la seva veu molt clara el bon moment de la seva carrera ascendent.
El Cor Francesc Valls, que dirigeix Pere Lluís Biosca, cor resident del festival des d’aquesta edició, tenia dos papers ben diferents. De fet, totalment contraris. Un era el de la turba que vol la mort a la creu de Jesús a canvi de la vida de Barrabàs. L’altre, el cor d’àngels de la pau. En el primer paper, amb intervencions homofòniques, la formació coral traduïa ben bé la fúria de la massa, ben afinat i empastat. En el d’àngels amb què acaben la primera i la segona part, intervenien només les veus femenines amb l’afegit de dos tenors. El seu clam perquè “la humanitat aprengui a plorar” va ser de gran bellesa i molta emoció.
La programació de l’oratori Cristo condannato entra dins de la política del Festival de Pasqua de recuperació de patrimoni musical. En les edicions anteriors, Vespres d’Arnadí ha recuperat oratoris d’Alessandro Scarlatti (La Giuditta, 2023), Alessandro Stradella (San Giovanni Battista, 2024) i Johann Adolf Hasse (Sanctus Petrus et Santa Magdalena, 2025).
D’altra banda, haver recuperat l’obra de Caldara té aquí un significat força especial per haver estat l’autor de la primera òpera que es va poder escoltar a Barcelona, Il più bel nome (1708), en ocasió del casament del llavors Arxiduc Carles, introduint així l’òpera italiana a Espanya. També es pot dir que comença a haver-hi una recuperació de l’obra d’aquest compositor, autor d’un centenar d’obres religioses de tota mena i de més de setanta òperes, entre les quals, Ifigenia in Aulide, recuperada l’any passat pel Festival de Música Antiga d’Innsbruck.
Imatge destacada: (c) Miquel González – Shooting.
