GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Ihsane. Coreografia: Sidi Larbi Cherkaoui. Escenografia: Amine Amharech. Vestuari: Amine Bendriouich. Música: Jasser Haj Youssef. Il·luminació: Fabiana Piccioli. Vídeo: Maxime Guislain. Dramatúrgia: El Arbi El Harti. Assistència a la coreografia: Manuel Renard, Pascal Marty, Patrick Williams Seebacher (TwoFace). Disseny del so: Alexandre Dai Castaing. Interpretació musical: Fadia Tomb El-Hage, Mohammed el Arabi-Serghini (veu), Jasser Haj Youssef (viola d’amor), Gaël Cadoux (piano), Gabriele Miracle Bragantini (percussions), Yasamin Shahhosseini (ud). TEATRE GREC. 11 DE JULIOL DE 2025.
GREC FESTIVAL DE BARCELONA. My fierce ignorant step. Concepte i coreografia: Christos Papadopoulos. Ballarins i col·laboradors: Themis Andreoulaki, Maria Bregianni, Amalia Kosma, Georgios Kotsifakis, Sotiria Koutsopetrou, Tasos Nikas, Spyros Ntogas, Ioanna Paraskevopoulou, Danae Pazirgiannidi, Adonis Vais. Consultor de dramatúrgia: Alexandros Mistriotis. Música original: Kornilios Selamsis. Compositor associat: Jeph Vanger. Disseny de decorats: Clio Boboti. Disseny de vestuari: Maria Panourgia. Disseny d’il·luminació: Stefanos Drousiotis. MERCAT DE LES FLORS. 12 DE JULIOL DE 2025.
Dues de la cites internacionals de dansa més esperades del Grec van tenir lloc aquest cap de setmana passat. Sidi Larbi Cherkaoui va tornar a Barcelona amb la companyia que ara dirigeix, el Grand Théâtre de Ginebra, juntament amb Eastman –la seva pròpia companyia–, per presentar Ishane al Teatre Grec, mentre que el coreògraf grec Christos Papadopoulos va presentar My fierce ignorant step, amb el grup de ballarins amb els quals col·labora normalment, al Mercat de les Flors. Dues propostes que ens atansen a imaginaris molt propers als creadors: Sidi Larbi Cherkaoui retorna a les arrels del seu pare viatjant al cor d’un Marroc ancestral, i Christos Papadopoulos explora l’obra musical monumental Axion Esti de Mikis Theodorakis, basada en la poesia d’Odysseas Elytis, dos referents essencials de la cultura grega.
Una nit lànguida
El cant de les cigales acompanya el moviment incessant dels ventalls que cobreixen les grades de l’amfiteatre. La xafogor plana sobre el teatre l’únic dia que el públic de Barcelona veurà Ishane, ja que la funció del dissabte 12 s’haurà de cancel·lar per alerta de pluges. És el dia 11 de juliol i Sidi Larbi Cherkaoui presenta la seva darrera producció. Ihsane comença amb una dansa i música en directe molt evocativa, però aviat hi irromp un ballarí per fer-nos un tutorial d’àrab, tant a la resta de ballarins com al públic. És un inici desenfadat que contrasta amb el cabal d’escenes que desemboquen en una reflexió sobre el racisme, l’homofòbia i el dol. Ihsane és alhora un homenatge a Ihsane Jarfi, un jove homosexual marroquí que va ser assassinat a Bèlgica el 2012, i una faula sobre la terra del pare de Cherkaoui per parlar del dol. El títol de l’espectacle en àrab també vol dir bondat i compassió. Cherkaoui proposa un espectacle farcit de referències que costen d’entendre, llarg –gairebé dues hores de durada– i d’una dinàmica lànguida que sembla que l’espectacle s’arrossegui en comptes de fluir.
De pare marroquí i mare flamenca, Sidi Larbi Cherkaoui (Anvers, 1976) és un artista interessat a connectar amb altres cultures i personalitats. Marcat pels videoclips de Janet Jackson i Madona, va estudiar a la famosa escola PARTS de Brussel·les i després va formar part de la companyia de dansa teatre Les Ballets C de la B de Gant. Al principi del segle XXI es va convertir en un dels creadors emergents més desitjats. Va fer tot un seguit de col·laboracions molt aplaudides: Zero degrees (2005) amb Akram Khan, Sutra (2008) amb els monjos del temple de Shaolin i els dissenys de l’escultor Antony Gormley, Dunas (2009) amb la coreògrafa i bailaora María Pagés. El 2010 va fundar Eastman, companyia amb la qual produeix i crea espectacles, com Babel (2010). En paral·lel, Cherkaoui també crea per a companyies de dansa clàssica, com el Ballet de l’Opéra de París o de dansa contemporània, com la Göteborgs Operans Danskompani. El 2015 va assumir la direcció del Ballet Reial de Flandes, i des del 2022 és al capdavant del Ballet del Grand Théâtre de Ginebra.
L’escenografia dissenyada per Amine Amharech sembla que ens situï en un saló coronat per un enorme fanal marroquí amb els músics desplegats al fons de l’escenari just davant de la pedra de la muntanya i unes pantalles verticals on es projecten diversos vídeos, que apareixen i desapareixen. El vestuari dissenyat per Amine Bendriouich i inspirat en la indumentària tradicional berber sovint sembla excessiu. La música de Jasser Haj Youssef interpretada en directe per un conjunt de músics i un parell de cantants acompanya el viatge místic que proposa el coreògraf. L’espectacle, com és habitual en Cherkaoui, és pluridisciplinari. Les coreografies corals són cal·ligràfiques –sobretot pel moviment dels braços–, però sovint una coordinació poc afinada entre els ballarins no permetia admirar-ne l’enginy. Si bé les reflexions sobre el dol són interessants de sentir, els discursos més polítics sonen pamfletaris, tot i que les reivindicacions són totalment necessàries en aquest moment convuls sacsejat per l’extrema dreta. Hi ha algunes imatges molt potents: el mar de catifes que es transforma en una fossa comuna, el vídeo en el qual la sang omple el triangle de la bandera de Palestina o la pluja de sorra. La combinació d’escenes que semblen de farciment amb el tempo lànguid i el fet que Cherkaoui ha volgut sensibilitzar-nos de massa qüestions fa que l’experiència d’Ihsane no sigui tan reveladora i inspiradora com esperàvem.
Un vespre eufòric
El so estrident d’alerta de pluges inunda per uns segons la plaça Margarida Xirgu. És dissabte 12 de juliol i una munió d’espectadors esperem entrar a la Sala Maria Aurèlia Capmany d’un Mercat de les Flors en obres. La tempesta, però una de rítmica, ens espera a dins. Caminen, creuen l’espai en diagonal amb una mirada desafiant, com si fos sobre una passarel·la de moda especial feta per a ells deu. Com és habitual en Papadopoulos, My fierce ignorant step arrenca amb poques floritures: un moviment de cap molt curiós, el patró que fan els peus en desplaçar-se i un gest amb l’espatlla que enganxen ràpidament la mirada. Papadopoulos es posa el públic a la butxaca captivant-lo amb la seva aproximació visceral i minimalista a la dansa contemporània.
La darrera vegada que Christos Papadopoulos va venir al Grec ja ens va deixar amb ganes de més. El 2022 va presentar Larsen C. No era la primera visita, però, ja que havia actuat a Barcelona en el context de desapareguda Sala Hiroshima el 2018, quan va presentar Opus i una servidora el va entrevistar en aquella ocasió per a la Revista. Papadopoulos, que es va formar entre els Països Baixos i Grècia, va començar a destacar i entrar al circuit europeu gràcies a la plataforma europea Aerowaves que el va seleccionar el 2016 amb Elvedon i el 2018 amb Opus. El 2018 li va arribar l’encàrrec d’Onassis Stegi per crear una coproducció, ION, amb diversos teatres europeus de prestigi. Aquest any ha guanyat el Rose International Dance Prize, un guardó biennal concedit pel Sadler’s Wells de Londres, per Larsen C, i ha creat per a companyies tan prestigioses com el Netherlands Dans Theater o el Ballet de l’Opéra de Lió.
My fierce ignorant step, que es basa en una la partitura de Kornilios Selamsis, és un diàleg ric i profund entre moviment i coreografia. No és un minimalista qualsevol: a través de la repetició i la depuració del gest, Papadopoulos sap jugar amb les progressions i la relació amb la música amb molta destresa. Al llarg de la partitura coreogràfica es van acumulant passos a les seqüències, com també sonen nous instruments en la partitura musical; Papadopoulos aconsegueix que gairebé aprenguem aquelles frases de moviment des de la butaca. Ment, cos i emoció segueixen la coreografia com si es tractés de música. Anticipem i ens sorprèn amb un nou moviment, un gir de guió o patró en l’espai. La il·luminació de Stefanos Drousiotis és senzilla, però al servei de la coreografia.
L’actitud fresca dels ballarins i els seus desplaçaments per l’escenari fan pensar en Jerome Robbins i el seu ballet per a sabatilles esportives. Tots i cadascun dels ballarins i col·laboradors de Papadopoulos destil·la carisma, i particularment Georgios Kotsifakis i Ioanna Paraskevopoulou –dues personalitats magnètiques. L’uníson és el pal de paller de My fierce ignorant step, una coreografia que posa el focus en com respiren junts, com sincronitzem pulsacions. Cap al final de la peça les exhalacions s’integren a la partitura musical. La coreografia de cinquanta-cinc minuts és tot un exercici aeròbic meravellós que se sosté gràcies a la complicitat entre cada membre del grup. Resisteixen i excel·leixen en aquesta creuada rítmica, perquè ho fan plegats. La força cinètica, el ritme, la simbiosi amb la música, i l’escolta profunda entre ells és intoxicant. L’energia contamina el pati de butaques. My fierce ignorant step és un espectacle gloriós sobre l’alegria de caminar i moure’ns plegats.
Imatge destacada: (c) Alize Brazzit.
