CAMERATA PENEDÈS. Anna Puig, solista i directora. Obres de Hildegard von Bingen, Haydn, Hindemith, Dowland i Britten. TEATRE MUNICIPAL ATENEU DE GUISSONA. 22 DE MARÇ DE 2024.
El Divendres de Dolors, Guissona rebé la Camerata Penedès al renovat Teatre Ateneu. Les set paraules de Crist a la creu de Haydn fou l’obra cabdal d’un concert amb un programa molt ben pensat, cohesionat i de clara temàtica espiritual i religiosa que comptà amb Anna Puig en el paper de solista i a la direcció. Un concert on el text, la música, les projeccions i les llums ajudaren a crear un clima propici.
I després d’unes breus paraules de la concertino Elena Rey, que ajudaren a ubicar el programa, el concert s’inicià enmig d’un ambient de tenebra, amb una interpretació mística i evocadora de l’Spiritus Sanctus vivificans de la compositora i abadessa benedictina alemanya del segle XII Hildegard von Bingen. Una dona realment polifacètica: poetessa, escriptora, científica, metgessa i compositora, entre altres capacitats… Aquesta antífona, pensada per ser cantada, va ser interpretada oferint una frescor, una flexibilitat i un lirisme ideals pel text que representa i que no deixa de ser un himne dedicat a l’Esperit Sant. Una música que sorgí de la foscor de l’escenari, on tan sols es difuminava la concertino i la contrabaixista en primera instància i a les quals a poc a poc s’anaren unint la resta d’intèrprets.
Amb l’eix vertebrador de Les set últimes paraules de Crist a la creu escrites per Joseph Haydn ens endinsàrem de ple en aquest període de reflexió per la mort i sofriment de Crist. L’obra, que va ser fruit d’un encàrrec per a la celebració del Divendres Sant a l’Oratorio de la Santa Cueva de Cadis, anà intercalant els seus moviments amb les altres obres sense solució de continuïtat i en un curiós efecte.
Després d’una introducció en Do menor que ja ens situà en un clima majestuós i dramàtic, Haydn escriví els set moviments lents, que anomenà sonates i que acompanyen les darreres paraules que digué Crist a la creu. No és que siguin obres descriptives, sinó moviments imbuïts d’un estat d’ànim associat a cada paraula –de la compassió a l’esperança, la desesperació o el consol. Haydn arriba a mostrar un gran catàleg de possibilitats per declamar cada una d’aquestes paraules i aconsegueix elaborar una obra fresca que no va decaure malgrat que totes les sonates tenen un temps lent i un to ombrívol.
En el concert, però, només vam poder-ne escoltar una selecció. La primera, que acompanya les paraules que foren projectades a l’escenari: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”, fou abordada per l’orquestra amb un bon equilibri, sobrietat, un so compacte i eloqüent, tot sabent trobar amb subtilitat els clarobscurs del canvi de tonalitat de major a menor. En la número 5, “Tinc set”, sorprèn com Haydn utilitza el pizzicato en les veus intermèdies, mentre que els primers violins presenten les notes llargues en un moviment ben contrastant, i en la sisena s’esdevingué el clímax començant en uníson; per la seva part, en la sonata número 7, “Pare, m’encomano a tu”, sembla asserenar-se, arribar a un punt d’inflexió i acabar en l’acceptació, tot veient la llum.
Amb un so lleuger, molt homogeni i poc vibrat, coneixedora del moviment historicista, la Camerata Penedès es mostrà versàtil i sensible, i va aportar fluïdesa i expressivitat. Capaç d’evocar tant espiritualitat com profunditat i convicció amb una música que més de dos-cents anys després no deixa d’emocionar-nos.
I per si algú encara tenia cap dubte de si la viola era tan sols un instrument destinat a omplir harmònicament els acords o subratllar les veus mitjanes en les obres, vam poder-la escoltar en el rol solista a càrrec de la cerverina Anna Puig. Una violista ja amb una magnífica trajectòria, que l’ha dut a ser membre de la Mahler Chamber Orchestra i a ocupar actualment el càrrec de solista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
Trauermusik va ser escrita per Hindemith el 1936, amb motiu de la mort del rei Jordi V, en tan sols sis hores i després d’assabentar-se del fatídic esdeveniment. Es tracta d’una obra que traspua emotivitat i que es va intensificant fins al popular coral “Vor deinen Thron tret’ ich hiermit” amb què es clou. Anna Puig i la formació de corda en presentaren una versió sensible, imbuïda de meditació i bellesa, tot i el seu to elegíac.
La melodia If my complaints could passion move del compositor i llaütista John Dowland –que visqué a cavall entre els segles XVI i XVII– i que pertany al primer llibre de cançons és una melodia captivadora ja des dels intervals ascendents amb què comença, on es canta el desamor. Una melodia que sembla quedar en suspens, en una interpretació de puresa tonal i subtilitat. Britten escriví a partir d’aquesta ària el Lachrymae, op. 48. Una obra que sorgeix de l’admiració que sentia pel seu compatriota i que inclou una sèrie de deu variacions captivadores escrites en un llenguatge força més dissonant. Resulta curiós que en lloc de sentir el tema i després les variacions s’esdevingui a l’inrevés i aquest no surti fins a la coda.
Anna Puig sabé trobar-hi el caràcter un punt malenconiós, l’emotivitat i totes les subtileses d’una partitura que té interioritzada i a la qual aportà una àmplia varietat tonal i un so tan profund com expressiu. Exhibí una elegància i un magnífic lirisme fent cantar la viola en una versió d’un virtuosisme radiant –des dels pianíssims obtinguts fins als passatges més cadencials imbuïts d’autoritat. I conduint-nos per moments meditatius i malenconiosos. No és fàcil introduir-se en l’univers brittenià i la Camerata Penedès ho aconseguí seguint fil per randa la solista adherint-se al seu discurs i mostrant-se flexible en el seu acompanyament. Alhora oferí un equilibri i una intensitat expressiva i rítmica necessàries per embolcallar la idea de la solista.
En resum, un bellíssim concert d’un molt bon nivell artístic, que impregnà el teatre d’una màgia i d’un clima certament rellevants al llarg d’uns setanta-cinc minuts, amb un bon treball de dinàmiques, cohesió i expressivitat. I que encara culminaren la vetllada amb un acte poc usual com és la sessió de micròfon obert en la qual el públic pogué preguntar i intercanviar opinions amb tots els intèrprets.
Una immillorable manera d’entrar en el període de Setmana Santa.
Imatge destacada: (c) Xavier Santesmasses.
