Subscriu-te

De ‘Messiah’ a ‘Der Messias’ passant per Wilson

EL MESSIES de Georg Friedrich Händel – Wolfgang Amadeus Mozart. Julia Lezhneva, soprano. Kate Lindsey, alto. Richard Croft, tenor. Krešimir Stražanac, baix. Alexis Fousekis, ballarí. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Robert Wilson, direcció escènica, escenografia i il·luminació. LICEU. 18 DE MARÇ DE 2024.

Aplaudiments llargs, llarguíssims i entusiàstics van saludar el treball de cantants i músics al final de la interpretació d’El Messies de Händel al Liceu. L’experiment havia funcionat molt i molt bé.

L’experiment consistia a presentar l’oratori El Messies en una versió escenificada. Aquesta part de l’assumpte no presentava gaire problema: fa anys que s’escenifiquen oratoris que originalment no estaven previstos com a peces escèniques. Aquest mateix, per exemple, fa deu anys ja va ser posat en escena per Claus Guth i fa anys, també, va ser cèlebre la posada en escena de Jonathan Miller de la Passió segons sant Mateu de Bach.

L’experiment continuava amb el fet que no s’interpretava El Messies original de Händel, en anglès, sinó l’arranjament sobre una traducció alemanya del text original que el 1789 en va fer Mozart i que presenta importants alteracions en relació amb l’original. Per aquesta banda l’experiment també era limitat, perquè la qualitat de la matèria primera era indubtable, i la de l’arranjador, també. Tot i així hi havia curiositat per saber com sonaria aquest híbrid Händel–Mozart amb clarinets que a l’original no hi eren, més importància de metalls, fraseig més allargat en comparació amb la fragmentació barroca, algunes àries canviades de cantant, da capos eliminats i algun número retallat.

Finalment, l’experiment continuava amb el fet que l’escenificació presentada, provinent de la Mozartwoche de Salzburg del 2020, venia signada per Robert Wilson. Ex enfant-terrible i actualment –vuitanta-dos anys– vaca sagrada de la direcció teatral.

Queda clar que la quantitat total de risc de l’experiment era més aviat baixa. Tot i això la cosa podia quedar en un discret èxit tebi i no va ser així de cap manera.

En primer lloc cal destacar la molt bona feina de Josep Pons al capdavant de la direcció musical. L’orquestra va sonar molt bé, Pons va saber trobar un equilibri fluctuant entre l’arrel barroca de la peça i la sonoritat vienesa introduïda per Mozart, i aquell híbrid sonava molt bé. El Cor del Liceu no està acostumat a contrapunts barrocs i cant fugat, però va fer un esforç i el resultat va ser prou bo i cal reconèixer el mèrit de cantar de memòria una partitura que, atesa la gran extensió de la part coral, sempre es canta amb partitura a la mà.

Pel que fa als solistes vocals, hi va haver de tot. La soprano Julia Lezhneva va excel·lir amb un cant precís, bell i que es projectava magníficament. La resta de solistes: la contralt Kate Lindsey, el tenor Richard Croft i el baix Krešimir Stražanac, van resultar suficients, però no excel·lents. El Liceu és molt gros i vol veus de més projecció i el cant d’agilitat en els homes hauria hagut de ser més precís.

La proposta escènica portava el segell de l’estil Wilson: espai buit, net, en aquest cas un cub gegant d’arestes il·luminades, mínims elements escènics, caracterització elaborada (van caldre fins a tretze persones per maquillar el conjunt de tots els intèrprets), sensacional treball mil·limètric d’il·luminació, direcció d’actors acuradíssima i gestualitat ritual, cerimonial, hieràtica i gens naturalista que connecta amb la del teatre tradicional japonès. La proposta incloïa un ballarí excel·lent, Alexis Fousekis, i tot plegat amanit amb sentit de l’humor (¿algú té cap problema a introduir sentit de l’humor en un peça sobre textos religiosos?).

Wilson afirmava els dies previs a l’estrena que “La religió no té cabuda al teatre, es torna sacrilegi” i que el que ell proposava era un “viatge espiritual” sense que quedés clar què significa a la pràctica aquest terme que tant pot dir-ho tot com no dir res.

El resum el va fer molt ben fet una espectadora al final de la representació: “No he entès res, però m’ha agradat molt”. Certament, no queda gens clar on vol anar a parar Wilson amb aquella soprano que mentre canta es bateja ella mateixa amb un got d’aigua o aquell astronauta enmig de l’“Al·leluia”, però certament en aquest Messies hi ha moments de la forma més superior de bellesa, aquella que és inefable i que, per aquest motiu, conté veritat.

Imatge destacada: (c) David Ruano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter