FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Camerata de Música Catalana. Carles Marigó, piano. Jofre Bardolet, director. Obres de J. Garreta i C. Marigó. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 13 D’ABRIL DE 2025.
El Festival de Pasqua obria el concert orquestral d’aquesta edició amb la commemoració dels 150 anys del naixement de Juli Garreta, així com els 100 anys de la seva mort. El compositor nasqué a Sant Feliu de Guíxols. Tingué un aprenentatge musical força autodidàctic i, a través de les partitures que li arribaven, també és cert que el seu pare i el pianista Ramon Novi varen intervenir en la seva formació inicial. Potser gràcies al fet de no estar lligat a cap escola ni moviment concret va poder lliurar-se al goig que sentia pel postromanticisme germànic, així com per la figura de Richard Strauss. La seva intuïció i la invenció melòdica segurament li resultaren providencials, però la seva obra no es creà per casualitat. Era coneixedor de la música que s’escoltava al seu temps i, de fet, havia viatjat amb el seu mecenes a Bayreuth per escoltar l’obra wagneriana.
Malgrat que se’l coneixia pel nombre de sardanes escrites, gènere en el qual excel·lí, però en què malauradament se l’ha ubicat exclusivament, cal no oblidar la seva vessant instrumental i orquestral, on rebé l’estima i l’estímul cabdals de Pau Casals, especialment durant els anys vint. Les Impressions simfòniques estan escrites per a orquestra de corda i dividides en quatre grans moviments. Foren estrenades el 1907 quan Garreta tenia trenta-dos anys i, tot i tractar-se d’una obra juvenil, evidencien profunditat i bon domini de l’harmonia i de la instrumentació. La Camerata de Música Catalana en subratllà els contrasts dinàmics, la diversitat temàtica, així com la idiosincràsia del llenguatge en els dos moviments extrems interpretats. En el primer –“No molt de pressa”–, escrit bàsicament en forma sonata i que resulta tan passional com lluminós, la jove formació orquestral emfasitzà la notòria diferència entre l’agitació del primer tema en contraposició amb el segon, més líric i amorós. Jofre Bardolet en subratllà l’alenada romàntica, amb moments de gran opulència sonora i un bon domini de l’agògica, a més d’una evident claredat en l’escriptura contrapuntística. I en el darrer moviment ressorgí un ambient on l’efervescència, un cert disseny temàtic català i un regust wagnerià semblaren entrar en simbiosi.
Amb un gest clar i sense grans escarafalls, Jofre Bardolet sabé dotar el moviment de la tensió necessària, tot apropant-nos a la lluminositat dels temes i cercant una coloració diferent en els girs harmònics, i aconseguint sonoritats plenes amb determinació. El jove director vigatà va evidenciar ser bon coneixedor de l’obra extraient una àmplia quantitat de matisos i colors al capdavant d’una orquestra que mostrà flexibilitat expressiva. I és que la riquesa del discurs harmònic i melòdic assoliren un notable equilibri amb una sonoritat homogènia i brillant. La Camerata de Música Catalana –nascuda el 2022 amb l’afany de difondre l’obra musical catalana i formada per noves fornades d’instrumentistes de les escoles i conservatoris superiors del país– es presentà a Cervera amb una indumentària més juvenil de la que podem sovint veure –incloent-hi pantalons texans– i ens seduí amb la seva entrega imbuïda d’energia, tot sabent combinar el so més gruixut i gairebé simfònic amb el més transparent. Bona part d’aquest mèrit també cal atorgar-lo al seu jove director, que sense disposar d’una gran quantitat d’intèrprets sabé extreure’n la densitat sonora necessària que sovint demana Garreta. I la veritat és que si podem trobar un “però” al concert, seria el fet de no haver pogut escoltar de manera íntegra les Impressions simfòniques, atesa l’efemèride i que difícilment es programen. La bona rebuda del públic reafirmava la grata impressió que tingué Igor Stravinsky en sentir les sardanes d’aquest durant la seva visita a Catalunya.
En el concert no podia faltar la interpretació d’una de les més conegudes sardanes, que Garreta dotà d’una creativitat ben gran: Juny –en arranjament o, més ben dit, “recreació” de Jofre Bardolet i Carles Marigó per a orquestra de corda i piano. Vestit amb una americana d’estil propi i segurament gens llunyà del conegut economista Sala i Martín, Marigó oferí una introducció al piano en solitari que sorprengué el públic en el que habitualment és el paper del flabiol i que ja deixà una idea del que després podríem escoltar. La Camerata i el pianista en feren una lectura entusiasta i fresca que en subratllà tant la inventiva melòdica com la rítmica essencial. I amb aquesta obra semblava ja iniciar-se aquest diàleg entre dos creadors a distància de més d’un segle.
Amb una trajectòria en el món musical que tant beu de la música clàssica com de la improvisació, el pianista nascut a Blanes oferí un món sonor força diferent del que havíem escoltat. La modèstia de Marigó quan parla i explica les seves músiques difereix de la riquesa i la versatilitat que ens aporta quan crea, així com de la capacitat per trobar ambients diferents. Les estrenes de Llavor i Dumka –la primera, creada a partir de la sensació que tingué en sentir per primer cop el batec del seu fill durant una ecografia, i la segona, dedicada a la seva parella i a les dones en general– ens endinsaren en un univers sonor i poètic ple d’imaginació. Llavor s’inicia del no-res per esdevenir una imatge poètica sentint el batec del cor –evidenciat pels cops de bombo– i aconseguint una sensació d’esclat emocional. Mentre que amb Dumka Marigó ens conduí amb emoció, imaginació i força per un viatge tan original com ple d’atreviment.
Papallona, escrita el 2018, ens submergí en un univers sonor on el pianista fa una simbiosi de la música clàssica, la improvisació i fins i tot la música zíngara partint d’una de les experiències vitals més dures com és el dol. I es revela com un gran narrador vital. De fet, podem sentir-hi moments d’angoixa, de desolació i gairebé de sentit d’injustícia que hom travessa durant aquest procés. Però al llarg del trajecte també sembla passar per moments propers a l’acceptació o la bellesa amb fragments plens de vida i amor en què el piano duu el paper principal –Marigó coneix bé el seu instrument i es desenvolupa plàcidament en tot el seu registre–, amb moments de ritme vital i sonoritats de pau que irradien la formació orquestral.
Un concert, doncs, amb dues parts ben diferenciades, mostra del que els nostres compositors han estat capaços de crear al llarg d’un segle i al costat de les noves veus, fet que no és gens habitual. Però encara vam tenir la sorpresa d’una propina final plena d’originalitat: Marigó oferí la seva obra A flor de pell, escrita per a tenora, piano i orquestra de corda. Una peça original, que comptà amb Manu Sabaté a la tenora i que es tracta d’una buleria. Una música iconoclasta, difícil de classificar i que troba la simbiosi ideal entre la música clàssica, la d’arrel popular i l’estil flamenc. ¿Algú pot demanar més?
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
