BCN CLÀSSICS. Emőke Baráth, Carlo Vistoli, Le Concert d’Astrée. Emmanuelle Haïm, direcció. F. Durante: Concert a quatre núm. 5 en La major; D. Scarlatti: Salve Regina en La major; L. Leo: Salve Regina en Fa major; P.A. Locatelli: Simfonia fúnebre op. 2 en Fa menor; G.B. Pergolesi: Stabat Mater en Fa menor. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE DESEMBRE DE 2025.
Quan la música antiga s’atreveix a parlar-nos en present, deixa de ser patrimoni d’arqueòlegs per convertir-se en experiència viva. L’Stabat Mater de Pergolesi, en la versió d’Emmanuelle Haïm —i el seu conjunt, Le Concert d’Astrée, amb els solistes vocals Emőke Baráth i Carlo Vistoli— es va imposar ja no merament com a peça històrica, sinó a través de l’emoció immediata. En aquesta nova sessió del cicle BCN Clàssics, l’escenari del Palau va allotjar una cerimònia musical de temàtica religiosa, certament, però amb un abast que transcendeix credos: composta en la primera meitat del segle XVIII, l’obra central va sonar propera, gairebé com a presentificació d’una veritat atemporal, antiga i contemporània alhora. Alguns encara recordem la colpidora gravació de René Jacobs i Sebastian Hennig, i val a dir que la versió de Haïm -amb l’afegit irreemplaçable de la vibració del directe- va resistir la comparació; cosa rara quan una versió se’ns ha quedat gravada a foc, de forma quasi mítica, per l’impacte originalment suscitat.
Giovanni Battista Pergolesi, nascut a Jesi el 1710 i format al centre artístic que era Nàpols -comptava llavors amb quatre conservatoris!- va morir el 1736 a Pozzuoli amb només 26 anys, víctima de la tuberculosi. Va compondre l’Stabat Mater en la part final de la seva vida, qui sap si posant-se al lloc del moribund davant la desconsolada lamentació de la Verge. És temptador considerar el cas a la llum del paradigma mozartià -conscients de la subversió cronològica-, com si Pergolesi estigués agafant perspectiva i trobant consol en el mateix procés de narrar la seva fi a través d’un alter ego bíblic, que porta l’esperança d’una vida eterna. El seu final tampoc no seria definitiu: el Stabat mater el farà transcendir el temps, guanyar-se la immortalitat artística. Sens dubte, l’obra representa el seu testament més commovedor i íntim. Una pregària que se surt discretament de l’element barroc, i que sembla avançar, per la seva emotivitat diàfana, cap a l’equilibri i la universalitat del Classicisme.
Escrit per a soprano i contralt, cordes i baix continu, l’Stabat mater conjuga una expressivitat en subtil chiaroscuro: dissonàncies suaus, melismes d’una sensualitat continguda, línies carregades de sentit que desapareixen i tornen… Tot disposat amb un tacte exquisit, com per evitar la grandiloqüència i assolir una fondària feridora, i alhora bella. El dolor de la mare al peu de la creu és d’un dramatisme difícilment imaginable. Pergolesi trasllada l’episodi sense estridències, amb una economia de mitjans -que el fa encara més commovedor- i una capacitat per a la narració més pròpia de l’òpera. L’antic text en què es basa data del segle XIII; el compongué Jacopone da Todi després de la mort de la seva dona (que el portà a retirar-se del món i passar la resta de la vida en un convent). Des de llavors havia estat emprat en diverses composicions musicals, però l’actualització de Pergolesi marca una fita a la història de la música sacra, en possibilitar una experiència que desdibuixa les fronteres entre passat i present, entre la partitura antiga i el batec que -percebent, com nostre, el patiment aliè- ens fa humans.
El grau de perfecció formal que assolí al Palau la lectura d’Emmanuelle Haïm no pot deixar de ser destacat. L’afinació i coordinació dels músics -una dotzena de cordes més llaüt i l’orgue portàtil, des del qual dirigia Haïm- resultà especialment meritòria, en assumir cadascun d’ells un grau d’exposició evident. Els assistents van poder gaudir d’una articulació clara -línies transparents- i una respiració compartida entre cantants i orquestra… com si per un moment poguéssim viure en aquella mena d’eternitat que només existeix dins el particular temps de l’escolta. La vetllada girava entorn d’aquest lament confessional, promogut per un doble narrador extern, escenificat pels cantants. Com si l’ànima dialogués amb si mateixa, abordant des de diferents mirades la inacceptable mort del fill. En la línia del que expliquen els evangelis, i des d’una perspectiva no necessàriament religiosa -però sí distant de la biològica-materialista- és el fill qui ens dona la vida perquè ens fa sensibles a la llum primigènia a través de l’amor que sentim per ell, i així partícips de la immortalitat.
Les obres que van precedir l’Stabat mater van funcionar com una preparació a tan delicada qüestió. Meditat i consistent, el programa va conjugar obres instrumentals i vocals, obrint-se el concert a través del dinamisme juganer del Concert a quatre per a cordes núm. 5. Creat per un dels mestres de Pergolesi -Francesco Durante-, es mostrà ric en efectes de mirall i contrastos tonals -més que en polifonia barroca- per donar pas, després, a dues versions del Salve Regina, en què se celebra l’estatut espiritual i humà de la mare. En la versió de Domenico Scarlatti, destinada a contratenor, Carlo Vistoli exhibí un timbre potent i matisat, amb una certa tendència al recolliment; l’altra, de Leonardo Leo, sonà més operística i expansiva, amb la intervenció de la soprano Emőke Baráth.
La cantant hongaresa demostrà un grau d’implicació -creient-se cadascuna de les paraules, com si mai ningú no les hagués pronunciat abans- que va mantenir en el monument sacre de la segona part, introduït per la Simfonia fúnebre en Fa menor op. 2 de Pietro Antonio Locatelli. L’alternança entre l’instrumental i el vocal -entre l’expressió d’afectes sense paraules i la consagració de conceptes que eleven per sobre del món- va conferir al concert una arquitectura impecable, lleugera i profunda, aquella que permet que el vessant humà i l’espiritual es nodreixin mútuament. La música ha estat des de sempre considerada la més espiritual de les arts per la seva immaterialitat, però també perquè pot promoure una actitud contemplativa; fins al punt d’habilitar el salt -des de l’experiència estètica- a un estat de pau, comprensió o acceptació extrasensorial.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
