WEST SIDE STORY de Leonard Bernstein. Nadine Sierra, Juan Diego Flórez, Isabel Leonard, Jarrett Ott, Milan Perisic, Cristòfol Romaguera, Pau Camero, Montserrat Seró, Laura Brasó, Tànit Bono, Guillem Batllori, Sondra Radvanovsky. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Gustavo Dudamel, direcció musical. L. Bernstein: West Side Story. LICEU. 29 DE JULIOL DE 2025.
Una producció única ha posat la cirereta a un final de temporada liceista que potser no ha estat el més tardà però sí, certament, un dels més atapeïts dels últims anys, amb atractius destacats les últimes setmanes de juliol, com les estrenes de Benjamin a Portbou d’Antoni Ros Marbà, els títols del projecte Òh!pera i aquesta esperadíssima versió de West Side Story.
El director artístic del teatre de la Rambla, Victor Garcia de Gomar, ha explicat que després de pensar en el director veneçolà Gustavo Dudamel, van ser tots dos qui, colze a colze, van anar dissenyant el concert, des de la tria del repartiment fins a la selecció dels fragments a interpretar.
No es van estar de res i van optar per dos caps de cartell que, a més de ser els millors Maria i Tony possibles, són cantants especialment estimats al Liceu. La soprano americana Nadine Sierra va sumar un nou èxit esclatant als molts que hi ha obtingut els últims mesos -amb quatre produccions aquesta temporada, se la podria considerar pràcticament una artista resident- i Juan Diego Flórez, en canvi, feia cinc anys que no hi cantava després d’haver-ho fet amb molta freqüència.
Tot i tractar-se d’una versió de concert, i un cop assumit que es trobarien a faltar les magnífiques coreografies de conjunt que el públic associa a aquesta música, era d’esperar que Sierra i Flórez ho compensessin, tal com van fer, en els duets. Flórez, que sol pecar de poc expressiu, va interpretar un enamorat convincent, mentre que ella va haver de transitar, en l’hora i mitja escassa del concert, de la candidesa inicial al dolor del desenllaç, passant per l’escena de l’enfrontament amb Anita.
La versió escollida per Dudamel, inspirada en la que Bernstein va enregistrar en video amb Carreras i Te Kanawa el 1984, va conservar alguns diàlegs, per als quals es va fer necessària la controvertida microfonia que també va aplicar-se, discretament i amb el pretext de permetre una interpretació més pròxima al gènere del musical, als fragments cantats. El resultat, segurament variable segons la ubicació dins la sala respecte dels altaveus, no va poder dissimular els canvis de registre vocal ni les lleugeres fluctuacions de so en funció de la intensitat i direcció amb què projectaven els cantants.
Si tornem al repartiment, d’entre els nombrosos debuts al Liceu que la tria va propiciar, cal destacar sobretot el d’Isabel Leonard -convincentíssima Anita-, amb permís de Jarrett Ott, que va liderar amb gràcia les intervencions dels Jets, sobretot a la primera part del concert -on, de fet, va ser l’encarregat de trencar el gel- mentre que, més endavant, va prendre’n el relleu un expressiu Guillem Batllori. També va destacar Milan Perisic en les seves breus intervencions com a Bernardo. Sobretot, però, van mostrar-se molt treballats els números de conjunt, especialment els de les noies, amb Montserrat Seró, Laura Brasó i Tànit Bono molt compenetrades amb Nadine Sierra i Isabel Leonard en fragments tan populars com “I want to live in America” o “I feel pretty”.
A l’agraïda presència de cantants catalans va afegir-s’hi un element totalment sorpresa, un secret molt ben preservat fins al moment de la seva aparició en escena: la intervenció de Sondra Radvanovsky per a interpretar “Somewhere”. La soprano, tant o més estimada que Sierra al Liceu, va ser premiada a l’hora dels aplaudiments, però res no podia eclipsar les ovacions que van rebre Flórez, Sierra i, sobretot, Gustavo Dudamel. El director veneçolà va ser el màxim triomfador de la vetllada, fruit d’una traça innata per contagiar a cor i orquestra -també al públic, és clar- l’energia que sempre el caracteritza i que, en aquesta ocasió, s’adeia tant a l’obra que va dirigir, per cert, de memòria.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
