FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Leticia Moreno, violí. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. P. Glass: Concert per a violí i orquestra núm. 1. L. Bernstein: Obertura “Candide”, Danses simfòniques de West Side Story. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE GENER DE 2026.
L’orquestra Franz Schubert Filharmonia va mostrar dues vessants ben diferents de la seva reconeguda i admirada tasca musical en el concert que va oferir diumenge a un Palau de la Música pràcticament ple, amb un actuació que va deixar palesa la seva versatilitat, ja que el programa de la sessió oferia un parell de peces que, si no arribaven a ser ben bé contraposades, com a mínim resultaven ser com les dues cares d’una mateixa moneda o, millor dit, les dues monedes d’una mateixa cara, ja que la formació va saber mantenir la seva personalitat, conduïda amb al magisteri de Tomàs Grau, davant dues peces de signe ben diferent.
La sessió va tenir el format d’un entrepà amb una primera llesca, més aviat primeta, consistent en la interpretació de l’obertura de l’opereta Candide, de Leonard Bernstein, basada en l’obra del mateix nom de l’escriptor i filòsof francès François Voltaire. Va ser com una breu introducció, de caràcter un xic superficial, fins i tot humorístic, a la resta del contingut del concert, que tindria un caire més seriós i profund.
A continuació va arribar el tall: un suculent filet firmat per Philip Glass i cuinat per la violinista Leticia Moreno, que va saber protagonitzar els tres moviments del Concert per a violí i orquestra núm. 1 del compositor nord-americà d’una manera sensacional, sobretot a la segona part de l’obra, que destaca pel seu estremidor lirisme on tots plegats, director, solista i orquestra, van saber interpretar la voluntat d’un Glass que volia transcendir el minimalisme per esdevenir un compositor clàssic.
La primera part del sessió va concloure amb un bis no previst en el programa, on Leticia Moreno va tocar amb l’única companyia de l’arpa d’Esther Pinyol la “Nana” de les Siete canciones populares de Manuel de Falla. Va ser un inesperat moment d’una bellesa extraordinària.
Com que el repertori era més aviat curt, la mitja part del concert es va fer innecessària. Ara bé, potser sí que convenia fer una pausa perquè el que venia a continuació, la gran segona llesca de l’entrepà, era radicalment diferent del que havíem sentit fins llavors i potser calia un temps per netejar les orelles del públic del Palau. Perquè, no ens enganyem, l’obra de Glass no té res a veure amb les Danses simfòniques de “West Side Story”, del ja esmentat Leonard Berstein.
Malauradament -o no- tothom que hagi vist la pel·lícula del mateix nom (Robert Wise i Jerome Robbins, 1961, i Steven Spielberg, 2021), es deu haver fet un idea del que representa aquesta històrica partitura. Però jo crec que cal escoltar-ne la música prescindint de les imatges per poder apreciar la seva qualitat. Les Danses simfòniques de “West Side Story” reuneixen en poc menys de mitja hora el millor de la música contemporània nord-americana, amb la seva decidida obertura cap al jazz i als sons llatins -i aquí hem de fer un referència a les percussions de l’orquestra, i especialment a la bateria-, així com a la brillant interpretació dels sorolls atrafegats de la ciutat -en aquest cas, Nova York-, on fins i tot se sent el xiulet de la policia amb tota la seva brillantor, o els oportuns espetecs dels dits dels instrumentistes.
Amb aquesta singular oferta, la Franz Schubert Filharmonia, sota la direcció de Tomàs Grau, ha sabut interpretar a la perfecció les obres de Philip Glass i Leonard Bernstein configurant un matrimoni imperfecte que si no ha estat del tot ajustat, com a mínim ha deixat palès que aquesta formació orquestral pot combinar amb un èxit rotund propostes tan diferenciades com les que va oferir diumenge al Palau.
