LA CASA DELS CANTS. Judici a Gesualdo. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Marco Mezquida, piano. Paula Blanco, actriu i direcció d’escena. Ignasi Guasch, actor. Xavier Puig, dramatúrgia i director. Obres de C. Gesualdo i C. Monteverdi. PETIT PALAU. 12 D’OCTUBRE DE 2025.
Cal entendre bé la gènesi d’aquest espectacle -tal com la va explicar Marco Mezquida en els agraïments als aplaudiments finals- per valorar-lo en la seva justa mesura: gairebé per casualitat, el pianista i el director Xavier Puig van descobrir la passió compartida envers la música del compositor del Renaixement italià Carlo Gesualdo i van acordar la participació conjunta en alguna mena de concert que l’homenatgés. Mesos més tard, Puig va concebre una de les produccions de segell personal amb què ha estat bastint les darreres temporades del Cor de Cambra i va convidar-hi Mezquida, que va prometre, en les seves pròpies paraules, “molestar el mínim possible”.
El fruit d’aquesta equació és un concert-espectacle que trena les dimensions musical i dramàtica amb resultats desiguals. Excel·lent, la primera: Mezquida, artista singularíssim, és sens dubte l’únic que podria contribuir amb un acompanyament tan original a les interpretacions del Cor de Cambra, sempre acurades en afinació i estil, d’un repertori pensat a cappella i que esdevé, d’aquesta manera, pràcticament rellegit o fins i tot actualitzat. La selecció permet descobrir el vast catàleg de Gesualdo més enllà dels pocs madrigals més sovint interpretats, com Beltà, poi che t’assenti, Tristis est anima mea o Moro, lasso, al mio duolo.
Les improvisacions de Mezquida enllacen també les parts cantades amb les intervencions parlades dels actors Paula Blanco -així mateix, responsable de la direcció d’escena-, i Ignasi Guasch, que volen representar l’advocada i el fiscal d’un hipotètic judici al compositor sense sentència possible on es posen la seva música i els crims que va cometre -va ser l’assassí confés de la seva esposa i del seu amant- en costats oposats de la balança.
Aquesta part de l’espectacle no brilla tant com la musical. El guió és llarg i repetitiu, voreja terrenys espinosos i dilata excessivament les intervencions del cor. Els comentaris són força especialitzats -en cap moment es planteja l’espectacle com un concert per a no iniciats, tot i que el format hi recorda- i les petites vacil·lacions dels actors, sumades a algun desajust de la sonorització, en van dificultar la comprensió, almenys en l’estrena al Palau.
El concert acaba amb una coda que, encertadament, presenta Marco Mezquida després dels aplaudiments finals, ja que representa tot un cop de timó: l’estrena de l’encàrrec que el Palau de la Música va fer al pianista, al qual aquest va respondre amb una elegia per a Gaza titulada Alam –“dolor”, en àrab-. Després de vestir amb un mocador palestí la banqueta, Mezquida dispara des del piano els brutals acords que al·ludeixen directament als bombardeigs i donen pas a l’entonació, per part del cor, d’un seguit d’acords sobre un text molt senzill, fet d’una concatenació de substantius. La part pianística inclou la intervenció directa de l’intèrpret sobre les cordes dins de l’arpa del piano i l’obra acaba amb glissandi descendents de les veus, d’evidents similituds amb les sirenes antiaèries.
Públic relativament escàs en el primer dels dos passis del concert en un mateix dia, d’acord amb una fórmula ja practicada en produccions anteriors del Cor de Cambra.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
