AUDITORI ENRIC GRANADOS. Les tres últimes sonates de Beethoven. Elisabeth Leonskaja, piano. L. van Beethoven: Sonata per a piano núm. 30 en Mi major, op. 109. Sonata per a piano núm. 31 en La bemoll major, op. 110. Sonata per a piano núm. 32 en Do menor, op. 111. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 23 DE MAIG DE 2025.
Tan sols els grans pianistes són capaços de programar les tres darreres sonates per a piano de Beethoven en un sol recital i sortir-ne airosos. No és fàcil afrontar un repertori que esdevé ni més ni menys que el testament pianístic del geni de Bonn, on el virtuosisme no és pas una finalitat malgrat la complexitat tècnica que assoleixen, sinó que se subordina a la música com un element més per arribar a la seva clara finalitat. Elisabeth Leonskaja, que el proper mes de novembre complirà vuitanta anys, les coneix bé i a l’Auditori Enric Granados brindà una interpretació plena de maduresa, com no podia ser d’una altra manera en ella, aconseguint un altíssim nivell interpretatiu caracteritzat per un control intel·lectual i analític que comprenia tant el conjunt com els detalls. La seva lectura fou generalment tranquil·la, segura però temperamental quan la partitura ho requerí, sabent induir una àmplia gradació dinàmica així com una mà esquerra contundent i un ús del pedal equilibrat en el que, sens dubte, és un dels millors recitals pianístics escoltats a la capital del Segrià.
Nascuda a Geòrgia, establerta a Viena i vinculada musicalment al gran Sviatoslav Richter, la seva interpretació ens recordà el seu il·lustre compatriota. Sense pràcticament cap gesticulació, la pianista aparegué damunt l’escenari serena però amb pas ferm cap al piano. I una vegada allí, impertèrrita i amb la mirada clavada sobre les mans, Leonskaja semblà aïllar-se de tota la resta i cercar una profunditat de lectura que li permeté el seu gran bagatge.
Afrontà la Sonata núm. 30, op. 109 amb naturalitat, sense pressa ni excessiva eloqüència en un Vivace ma non troppo -quin Andante del primer temps tan ben desgranat- i recolzada en una mà esquerra realment potent i profunda a partir de la qual sabé construir una fructífera lectura que ja en el Prestíssimo arribà a cotes de caràcter i tensió importants, però que arribà a un punt àlgid en un Andante molto cantabile ed espressivo realment sublim, meditatiu, amb una certa llibertat de pols i una gran riquesa tímbrica. Ja des de l’exposició del tema tan puixant com clarivident, aconseguí una lectura que resultà d’una bellesa corprenedora i passant per unes variacions d’una intensitat emotiva que calaren en el públic sempre amatent. Cap escull tècnic no s’interposà a una aproximació tan ben mesurada com eloqüent, en la que una sonoritat plena imperant deixà també espai a una àmplia matisació. I en la que haurem de recordar aquell refinament i lirisme amb què obrí tant el tema com especialment la primera variació, passant per la rítmica de la tercera o els hipnòtics trinats de la cinquena variació. Sens dubte, un profund model d’anàlisi de l’obra passat pel tamís irresistible de l’expressivitat com a font única d’aquest llenguatge universal que és la música.
Amb discreció i després de saludar breument afrontà la Sonata op. 110 amb una certa serenitat, en un Moderato cantabile molto espressivo que aconseguí tenir-nos amatents des de la primera nota fins a la darrera. Com si d’una història narrada es tractés, amb naturalitat, cercant l’essència i amb una lleugeresa de dits gairebé inaudita per algú de la seva edat.
En contraposició, la força, el temperament i la rítmica marcaren un Allegro molto abans d’arribar a un Adagio ma non troppo que novament marcà un nivell interpretatiu a l’abast de pocs, amb la construcció d’una solemne fuga final d’una claredat polifònica i una força dramàtica -quina solemnitat d’exposició en la mà esquerra…- que aconseguí majestuoses dinàmiques. I és que només per sentir aquest moviment ja hagués valgut la pena assistir al concert. Però no, quedava encara el plat més fort: la Sonata op. 111.
La pianista evidencià aquí una sonoritat rica en matisos i d’una contundència que no defugí la bellesa ni s’apropà tampoc a la duresa. Arrencà amb un Allegro con brio ed appassionato agafat amb decidida energia, dramatisme i interessants ressonàncies, amb una clara articulació i un pedal per moments generós. L’Arietta sonà veritablement desgranada, amb un gest delicat i una lluminosa serenitat, un veritable exercici de maduresa expressiva, amb suaus inflexions i una sensible gradació de sonoritats entre variacions que aconseguiren donar continuïtat al moviment.
Sorprèn com la robusta però alhora reflexiva lectura de la pianista georgiana dota d’una visió tan analítica com també atorga una importància cabdal a les veus intermèdies d’aquest testament musical del compositor de Bonn.
Exitós recital, doncs, de la gran dama russa, que ben lluny d’alguns pianistes de noves generacions, repel·leix de qualsevol excés i protagonisme per arribar a l’essència del missatge de manera senzilla. Seguint l’estela d’aquells grans intèrprets de l’antiga Unió Soviètica -ja d’una antiga època daurada-, considerant-se únicament una transmissora per arribar a la veritat d’unes lectures que ha anat emmotllant amb els anys i que ara ens arriben com a veritats absolutes, només caldrà recordar aquells crepusculars trinats del final de la Sonata op. 111. Senzillament, gràcies, senyora Leonskaja.
