FESTIVAL MIXTUR. Pedro González: Symbiont. Pulso Ensemble: Alicia Reyes, piano; Pablo Paz, percussió; Asia Jiménez, violí; Sara Méndez, saxo. Dans Invitro. Cor Alumnat del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. FABRA I COATS: FÀBRICA DE CREACIÓ. 11 D’OCTUBRE DE 2025.
Dissabte passat el Festival Mixtur encarava la tercera jornada d’activitats de la catorzena edició, novament convertint-se en un dels referents internacionals més sòlids en el camp de la creació contemporània i la seva difusió.
La vocació pedagògica torna a ser un dels principals pilars del festival, que pretén conscienciar sobre la importància de mantenir viva la música contemporània mitjançant diverses iniciatives: conferències, classes magistrals, taules rodones i activitats familiars.
Enguany la figura de Luciano Berio esdevé un dels eixos de la programació, arran del centenari del seu naixement. Tot i això, un cop més el gruix del festival ha estat constituït per obres de nova creació.
S’ha de dir que el concepte “immersiu”, tan de moda avui dia, sol ser un recurs sobreutilitzat, aplicat de forma injustificada a moltes instal·lacions que, sovint, realment no ho són, o bé en què la “immersió” resulta més que qüestionable. Sigui com sigui, aquest no va ser el cas de la proposta interdisciplinària de Pedro González, compositor, violinista i investigador especialitzat en projectes d’art intermèdia. Unes tres-centes cinquanta persones de totes les edats van ser convidades a passejar entre els músics de la formació Pulso Ensemble i les tres ballarines de Dans Invitro; tots set, intèrprets de Symbiont, una nova obra d’encàrrec del mateix festival. En la línia d’una tendència que busca la dissolució de les etiquetes i la fusió de disciplines, l’única funció de Symbiont va esdevenir, alhora: música en directe, performance, dansa, obra participativa, electrònica, música coral i, en efecte, espectacle immersiu –tot plegat sota un adient joc de llums.
“Les tecnologies s’han desenvolupat tant que han superat les capacitats humanes i han aparegut espècies híbrides.” Aquest era un dels discursos –a càrrec de la saxofonista Sara Méndez– que articulaven l’argument d’una obra que mira cap al futur per reflexionar sobre el present: el paper de la humanitat al món on vivim.
Si bé cal dir que el posthumanisme ja és una de les principals línies de divulgació i creació de molts artistes i, per tant, res de nou –de fet, la instal·lació multimèdia Ex-Natura, creada pel mateix Pedro González juntament amb Carles Marigó el mes de maig passat, ja partia d’un plantejament similar–, el format immersiu, l’attrezzo minimalista, així com el simbolisme narratiu i la pròpia música van convertir aquesta estrena en una experiència de quaranta minuts ben entretinguda, digerible per tots els públics i allunyada de pretensions innecessàriament complexes.
La partitura de González potser no agradarà a totes les oïdes, però no se li pot negar la coherència, tant pel que fa a l’estètica com a les regles pròpies que regeixen el discurs sonor. La pianista Alicia Reyes, el percussionista Pablo Paz i la violinista Asia Jiménez van completar la plantilla.
L’obra va discórrer entre espasmes musicals frenètics, passatges contemplatius d’harmonies erràtiques, interferències intenses, soundscapes, veus gravades i pinzellades corals a càrrec de l’alumnat del Conservatori Municipal de Música de Barcelona –que per primera vegada participava activament en una obra del festival. Particularment, van sorprendre les intervencions d’aquest grup de nois i noies creant un efecte envoltant des del darrere del públic. Paral·lelament, també van donar dinamisme a la sala, i així convidaven la gent a moure’s per l’escenari.
Dos moments destacables van ser les votacions participatives, mitjançant l’escaneig d’un gran codi QR –procés que, tot s’ha de dir, no va funcionar bé per a tothom–, en què el públic responia diversos qüestionaris, com ara si “l’usuari intervindria perquè les espècies prenguessin únicament el necessari”, i altres dilemes ètics ambientals. A la segona votació, com a mínim, aquestes respostes sí que determinaven la continuació de l’obra.
Al final, una sèrie de paràmetres van determinar “el cervell més desenvolupat” d’entre el públic, que era l’escollit per decidir si la raça humana havia de ser erradicada o no en benefici de la Terra, el qual va votar que “sí”, fet que va donar pas a un últim gran clímax de música frenètica. Aquest plantejament relativament obert va ser, sens dubte, un dels trets més interessants de l’obra, abans d’un últim passatge coral a cappella, redemptor i positiu, que –malgrat no assolir una afinació prou precisa– va clausurar la proposta de manera satisfactòria.
El Festival Mixtur es clourà el 19 d’octubre havent programat una vintena de concerts ben variats en una edició que pretén fer èmfasi en una major participació dels més joves.
Imatge destacada: (c) Núria Ribas.
