GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Montserrat Seró, soprano. Solistes vocals. Alvaro Metzger (orgue), Hovhannes Margaryan (duduk), Richard Hellenthal (corn tibetà), Marc Cabero, Íñigo Ducar, Arnau Mas, Fran Sanchez (percussió), Sergi Chofre, Natalia Gomez, Jordi Guasp, Paco Palasí, Vicent Ribera, Marta Torres, Pau Valls (vents / metalls). Orfeó Català (Simon Halsey, director; Júlia Sesé, preparadora), Cor Jove de l’Orfeó Català (Pablo Larraz i Oriol Castanyer, directors), Cor de Noies de l’Orfeó Català (Montserrat Meneses, directora), Cor Albada (Belén Clemente, directora), Roig Korai (Belén Clemente, directora). Pau Masaló, director artístic. Simon Halsey, director musical. J. Tavener: The veil of the temple. SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME. 12 DE JULIOL DE 2025.
Segurament, més d’un devia descobrir l’esplèndid interior del Santuari de la Mare de Déu del Carme, a la cantonada de la Diagonal i el carrer Roger de Llúria de Barcelona, arran del concert del Festival Grec que el temple va acollir dissabte passat, en l’estrena a Barcelona i a l’Estat de The veil of the temple, una de les obres més singulars del catàleg del britànic John Tavener i pràcticament també de la literatura coral universal.
De fet, la tria d’aquest recinte no va ser cap casualitat: els responsables del Palau de la Música, impulsors de la iniciativa posteriorment acollida pel Grec, van estar buscant arreu de la ciutat un espai que complís diverses característiques quant a capacitat i disposició de les galeries per a aquesta rara coincidència d’un bon nombre dels cors de l’Orfeó Català fora de la seva seu habitual. En aquest santuari, a més, s’hi van sumar la finalitat espiritual de l’edifici i una certa inspiració bizantina en la decoració que coincidia amb la voluntat ecumènica del compositor a l’hora de concebre la partitura.
Una altra característica definitòria de The veil of the temple, a banda del gran nombre d’efectius que requereix i la complexitat de la producció, n’és la durada. Existeix en dues versions: la original, de set hores, i l’anomenada “de concert”, de dues i mitja. Després d’haver assistit a una interpretació de la primera, els responsables del Palau van explicar que s’havien inclinat per dur la segona a Barcelona “per respecte a la música”, ja que és pràcticament impossible mantenir la concentració al llarg d’un lapse de temps tan extens. De totes maneres, si tenim en compte que el compositor ja va concebre que el públic pogués entrar i sortir de la sala, tal com passa a la litúrgia ortodoxa a la qual pertanyia Tavener, potser l’opció de set hores és preferible a l’abreujada. El Festival Grec va disposar coixins i ventalls als bancs de l’església, però en una interpretació recent en un museu a Alemanya, l’organització va proveir no pas butaques sinó matalassos al terra a manera de localitats. Potser per això, tot i que s’havien venut totes les entrades, van quedar llocs buits a les últimes files, que van anar incrementant-se quan, a partir de la primera hora del concert, hi va haver les primeres desercions.
Sigui com sigui, la sensació de novetat, de descoberta i de vivència extraordinària va planar al llarg de la vetllada i a mesura que els diversos cicles en què es divideix The veil of the temple es van anar desplegant. L’obra és de difícil definició: no acompanya cap culte religiós, però inclou cites litúrgiques i musicals de diverses creences, cantades en anglès, arameu, eslavònic sacre, grec i sànscrit. A Barcelona, també s’hi va cantar en català. Va ser, concretament, el baríton Roger Casanova, que mereix una menció destacada entre l’ampli repartiment de solistes -tots masculins, excepte Montserrat Seró- per aportacions com la lletania que va cantar mentre es movia per la nau de l’església sota un llum que portava ell mateix amb una mena d’arnès i li quedava suspès sobre el cap, ja que a les mans hi tenia la partitura.
La invocació musical a la pau va estar acompanyada -sembla ja inevitable- d’una posada en escena dimensionada d’acord a les possibilitats i característiques del recinte: una llarga tira de llums led sobrevolava el passadís central i destacava l’eix longitudinal de l’església -val a dir que seguir l’evolució les diverses combinacions lumíniques podia arribar a distreure més que no pas afavorir la concentració- mentre que les projeccions làser des del presbiteri en direcció ascendent subratllaven la dimensió vertical del temple. El millor va ser la il·luminació procedent de les galeries superiors, en funció de la ubicació des d’on cantaven els cors i la intensitat amb què ho feien.
La sessió es va revelar, sens dubte, com una mostra més del poder transformador de la música que el Palau de la Música ja fa anys que té com a divisa. Si els efectes són els mateixos amb aquesta experiència d’extrems que amb una Passió bachiana o qualsevol òpera de Wagner, tant o més llarga, ho hauria de dir cadascú dels qui hi van assistir.
