TRISTAN UND ISOLDE de Richard Wagner. Lise Davidsen, Clay Hilley, Tomasz Konieczny, Ekaterina Gubanova, Brindley Sherratt, Roger Padullés i Albert Casals. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Bárbara Lluch, direcció d’escena. Susanna Mälkki, direcció musical. LICEU. 12 DE GENER DE 2026.
Nit històrica la de dilluns al Liceu amb el debut de Lise Davidsen com a Isolde. Bravos i aplaudiments amb tot el públic dempeus, embogit de felicitat, rendit a la soprano noruega a qui ja s’han obert les portes de l’Olimp wagnerià com a nova Isolde, tot seguint el camí de Kirsten Flagstad, Birgit Nilsson i Waltraud Meier.
L’expectació pel debut de Davidsen com a Isolde era el de les grans ocasions. Amb les entrades exhaurides per a totes les funcions i la crítica internacional present al teatre barceloní, Lise Davidsen es va entregar a la música i al personatge creant una princesa d’Irlanda magnífica. La seva presència majestuosa i una veu sobrenatural, ampla, rica, carnal, poderosa i alhora delicada, fràgil quan convé, humana, amb un control tècnic imponent i una projecció que domina l’orquestra sense esforç aparent va culminar en el “Liebestod” final, d’una naturalitat punyent. Sense immutar-se, Davidsen va modular la veu i l’ànima dels presents fins a un “Lust!” en pianíssim gairebé metafísic.
La producció, signada per Bárbara Lluch, partia d’una aposta clara: una mirada femenina al drama i una nova lectura escènica pensada a mida de la protagonista. Tanmateix, el resultat va ser desigual. L’escena es mou en el minimalisme ja habitual en moltes produccions i compta amb una il·luminació suggeridora d’Urs Schönebaum, però cau en l’escassa direcció d’actors, especialment greu en el cas del Tristan de Clay Hilley, a qui fa un mal servei amb un vestuari que frega el ridícul, i excessivament naïf en el cas d’Isolde, especialment al segon acte, on dibuixa una adolescent enamorada fent saltirons, entortolligant-se els cabells i movent els peuets impacient, ben lluny del noble amor pensat per Wagner. La resta de personatges queden desdibuixats sense profunditat ni trajectòria dramàtica.
A nivell vocal, Clay Hilley va ser un Tristan de gran solidesa vocal, especialment al tercer acte, on va mostrar resistència, intensitat expressiva i una línia heroica ben definida. Ekaterina Gubanova va destacar com a Brangäne, amb una veu generosa tot i l’excés de vibrato, i la seva crida nocturna “Einsam wachend in der Nacht” cantada des de la llotja de prosceni del cinquè pis va planar com una advertència llunyana sobre l’èxtasi dels amants al segon acte. Tomasz Konieczny va aportar força i calidesa a Kurwenal, mentre que Brindley Sherratt va construir un rei Marke humà i commovedor. Els rols secundaris de Roger Padullés i Albert Casals van completar amb solvència un repartiment molt ben ajustat.
Al fossat, Susanna Mälkki va ser una de les grans triomfadores de la nit. La directora finlandesa va oferir una lectura intensa, detallada i molt pensada, i va extreure de l’Orquestra del Liceu una paleta de colors refinada i flexible. El seu Tristan respira, escolta les veus i sap alternar densitat wagneriana amb passatges gairebé de cambra, sense perdre mai tensió dramàtica. L’orquestra va respondre-hi amb una execució admirable durant tota la llarga vetllada.
Després de quatre hores i mitja de comunió amb Wagner i del “Lust!” de Davidsen, el públic va esclatar en bravos i aplaudiments, tothom dempeus i dedicant llargues ovacions a la nova deessa de l’Olimp wagnerià.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
