NADAL AL PALAU. Irene Mas, soprano. Daniel Folqué, contratenor. Roger Padullés, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Cor de Cambra de Granollers. Vespres d’Arnadí. Xavier Puig, direcció. G. F. Händel: El Messies (selecció). PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE DESEMBRE DE 2025.
Si els llums, el mercat de Santa Llúcia i les aglomeracions no han estat senyals prou evidents, programacions com la del Palau ens ajuden a situar-nos al calendari i confirmar que, ara sí, ja és Nadal a Barcelona. Entre cantates i concerts especials, El Messies és una d’aquelles obres que, simplement, toquen.
Malgrat la pluja del vespre de diumenge, un públic nombrós no va voler perdre’s aquesta nova interpretació que, un cop més, va omplir la sol·licitada sala modernista. El mateix Xavier Puig i Vespres d’Arnadí van tornar a ser-ne el director i el conjunt protagonistes (igual que el 2024), mentre que en l’àmbit vocal, Irene Mas, Daniel Folqué, Roger Padullés i Josep-Ramon Olivé van ser-hi els convidats, tots quatre ben coneguts als circuits locals i nacionals. El cos coral, aquest cop, va ser el Cor de Cambra de Granollers.
La selecció dels números de l’oratori va estar ben equilibrada i va ser, en bona mesura, l’esperada, amb els hits imprescindibles del tríptic i, amb una mitjana de quatre intervencions per solista, amb els corresponents recitatius, i sense pausa; una versió lleugera del “clàssic” que va complir el propòsit en una combinació d’intèrprets que va funcionar força cohesionada.
Puig es va inclinar per uns tempi en general calmats, tot defugint lectures excessivament entusiastes i ràpides, assaborint les textures i gaudint-ne el temps precís, cosa possible en aquesta versió resumida que escurça gairebé una hora la durada de l’obra de Händel. La formació liderada per Dani Espasa va trobar-se còmoda amb la direcció de Puig; un tàndem que s’alimenta mútuament, en un intercanvi de vitalitat per part del director, i versatilitat per part de l’orquestra barroca.
Irene Mas va lluir un bon timbre i en general va dibuixar un vibrato elegant i fiable, especialment a “I know that my Redeemer liveth”, però la seva gran ària va ser, naturalment “Rejoice greatly, o daughter of Zion”, on la marllorquina no va decebre.
El contratenor Daniel Folqué va resoldre amb solvència el seu paper, encara que el registre greu no sempre li va resultar del tot còmode i va haver de fer esforços suplementaris a “But who may abide”, i també va firmar una bona “O thou that tellest good tidings to Zion”.
Roger Padullés va oferir un color molt adient amb el seu rol, i amb generosa projecció va cantar una “Thou shall break them”, amb bona precisió pels atacs aguts, i la seva l’experiència li garantí una entrada segura i ben conduïda.
Josep-Ramon Olivé va mantenir el nivell al qual ens té acostumats, amb un color molt ric en matisos. “Why do the nations so furiosly rage together” i “The trumpet shall sound” van ser moments memorables, especialment en el “duet” amb el trompetista.
El Cor de Cambra de Granollers va exhibir un notable nivell en la majoria d’ocasions –exceptuant algunes entrades compromeses en la corda de sopranos–; el conjunt va lluir bona tècnica i cohesió en els fragments melismàtics, així com la polifonia va notar-se força treballada. “And He shall purify”, “Glory to God” o “His yoke is easy” van ser alguns dels passatges més destacats, entre els quals, per descomptat, també va figurar el cèlebre “Hallelujah”, potent i confiat, que òbviament va despertar un “sobtat” aplaudiment. Un esperable i aclamat bis va posar el punt final a un Messies de bon regust i de digna qualitat.
