Subscriu-te

El triomf de la subjectivitat

DIJOUS CLÀSSICA. Abel Tomàs, violí. Arnau Tomàs, violoncel. Maria Canyigueral, piano. L. Beethoven: Trios op. 70 núm. 1 i núm. 2. TEATRE DE SARRIÀ. 26 DE JUNY DEL 2025.

El V Cicle de Música de Cambra que organitza la pianista Maria Canyigueral al Teatre de Sarrià va cloure l’edició d’enguany amb una ocasió única que ens va permetre sentir els germans Tomàs, Abel i Arnau, violí i violoncel, amb ella al teclat interpretant dos Trios de Ludwig van Beethoven, els número 1 i 2 de l’Op.70.

Aquests tres intèrprets, que no era la primera vegada que tocaven junts, van brindar l’oportunitat de poder gaudir d’aquestes dues obres mestres de la música de cambra romàntica d’un dels seus genis alemanys, elaborades amb una complexitat i subtilesa de recursos harmònics i sonors als quals són pocs els músics que s’atreveixen. Exigeixen una gran capacitat d’escolta entre els tres instrumentistes i un domini del fraseig i de tots els recursos tímbrics que han d’anar desenvolupant.

D’una banda, l’eficiència d’això va quedar sobradament comprovada amb l’entesa que tenen els germans Tomàs, que ja fa més de vint-i-cinc anys que comparteixen escenari com a membres del Quartet Casals. Sonaven amb la solera d’un bon vi fermentat amb anys d’esforç, talent i perseverança. I, de l’altra, cal afegir a aquest duet de corda tan madur la sonoritat d’una flexibilitat diamantina que Maria Canyigueral sap extreure del piano, encara que no es tracti d’un instrument a l’alçada de la seva excel·lència. El resultat va ser un autèntic “triomf de la subjectivitat”, tal i com va definir el Romanticisme el crític i musicòleg Xavier Chavarria a la presentació prèvia al concert.

Per començar, vam poder sentir el Trio op. 70 núm. 2, en Mi bemoll major, que té quatre moviments i s’emmarca en la concepció més clàssica de l’univers de Beethoven. Equilibri sonor, melodia cantabile i ritme lluminós, que correspon a la cara conscient, solar i l’alegre d’aquest compositor. Un efecte que provoca un gran contrast amb la seva altra cara creativa, la fosca, la subsconscient i la nocturna. I així de clar va quedar el contrast entre el seny d’aquest segon trio i la rauxa de l’Op. 70 núm. 1, que té una atmosfera harmònica que li ha valgut merescudament el sobrenom de Geistertrio (el “trio de l’esperit” o “fantasma”). L’entesa entre els tres músics a través de la partitura havia de ser molt precisa i acurada, sobretot al segon temps, el Largo assai ed espressivo, que sembla explicar-nos amb sons una història de por o d’ultratomba com les de l’escriptor anglès Edgar Allan Poe. Abel i Arnau Tomàs, agombolats pel piano de Maria Canyigueral (si encara no l’heu sentida, no us la podeu perdre!), la van anar desgranant, nota a nota i amb la paleta de l’arquet ben desplegada, que reproduïen o emmirallaven amb la pulsació del teclat.

Tota una recreació mil·limetrada que vam poder fruir els presents a aquest teatre centenari, el Teatre de Sarrià, en un racó de Barcelona que sembla aturat en el temps, aliè a les grans sales i a les grans temporades, que sovint baden amb la grandiloqüència marquetiniana dels intèrprets internacionals i no tenen prou en compte el gust de la nostra cuina musical, sempre tan humanament saborosa com va ser aquest concert que tancava el V Cicle de Música de Cambra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter