BCN CLÀSSICS. Els Dotze Violoncel·listes de la Filharmònica de Berlín. Selecció de temes del segle XX per a la celebració del 50è aniversari de la formació. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE FEBRER DE 2025.
Els Dotze Violoncel·listes de la Filharmònica de Berlín van passar pel Palau per fer el primer d’una sèrie de concerts que celebren –amb retard– el 50è aniversari com a formació. El grup va conquerir la sala barcelonina amb una vetllada plena de virtuosisme i humor a parts iguals, a través d’un programa d’allò més variat.
El concert va oferir un conjunt de peces curtes –algunes de les quals arranjades per membres de la pròpia formació– que van fer que els dotze músics poguessin demostrar la capacitat d’interpretar diferents estils i llenguatges musicals, des de La vie en rose d’Edith Piaff fins al tema de Catch me if you can de John Williams, passant pel jazz del Caravan de Juan Tizol i Duke Ellington o peces d’Astor Piazzolla.
El virtuosisme dels dits de la mà esquerra i el control sobre l’arc de la mà dreta dels músics es van fer palesos, sobretot, en peces com Blues, espagnola & rumba philharmonica, la més llarga del programa i que Boris Blacher va compondre especialment per a la formació. Diria que el més encisador d’aquest grup és la seva capacitat d’esprémer les possibilitats expressives del violoncel. Quan pensem en un jazz, un blues o un ragtime interpretat per un conjunt de músics, no ens imaginem pas una dotzena d’instruments de corda fregada; però els Dotze de la Berliner ho saben fer i van fer sonar els dotze violoncels a través de l’arc, els pizzicati i, fins i tot, percudint la caixa de ressonància del propi instrument en alguns moments que, des del públic, semblaven fruit d’una improvisació que va resultar completament encertada.
A més de virtuosisme i rigor, els Dotze de la Berliner van mantenir l’espectacle ben amunt durant les dues hores i escaig que va durar, amb un dinamisme present des de la primera nota fins a l’última, alguns passatges en què els dotze músics es passaven la melodia l’un a l’altre i amb alguns moments d’humor i una mica de comèdia física que van aconseguir fer riure el públic.
És emocionant –i ara, si se’m permet, parlo com a cellista– veure com aquest instrument, que en formacions més grans acostuma a quedar relegat al paper d’acompanyant, es multiplica per dotze i omple amb el seu so tota la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana. I també va ser emocionant la part dels bisos, al final de la vetllada. En finalitzar la interpretació del programa, la formació es va animar a interpretar l’arxiconegut tema de La pantera rosa i Yesterday dels Beatles. Després, per coronar el concert, i perquè al Palau no podia ser d’una altra manera, els Dotze Violoncel·listes de la Filharmònica de Berlín ens van regalar El cant dels ocells de Pau Casals, el pare dels violoncel·listes; una aposta segura si vols fer remoure el públic català.
