TEMPORADA OBC. Leif Ove Andsnes, piano. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Gemma new, direcció. J. Haydn: Concert per a piano i orquestra en Re major, Hob. XVIII:11. C. Franck: Variacions simfòniques per a piano i orquestra, op. 46. G. Holst: Els planetes. L’AUDITORI. 30 DE MAIG DE 2025.
L’Auditori afrontava l’últim programa simfònic de la temporada abans del concert de cloenda de mitjan juny, una recta final afavorida per la sensació satisfactòria d’arribar-hi amb els deures fets, tant en matèria acústica com artística.
En aquest bon moment, Gemma New, que ocupava el mateix podi el gener passat, ha estat la darrera de les batutes convidades que han visitat la seu de l’OBC, en aquest cas per dirigir Els planetes de Gustav Holst, que va ocupar la segona part, i una primera basada en el Concert per a piano i orquestra núm. 11 de Haydn, d’una banda, i les Variacions simfòniques per a piano i orquestra de César Franck, de l’altra, a càrrec del pianista Leif Ove Adnsnes. Sota la direcció de New, totes tres –les quals, d’alguna manera representaven una síntesi estilística de cada segle– es van viure de manera intensa i apassionant davant dels molts assistents que es van congregar a la funció del divendres.
Andsnes, gran coneixedor dels Concerts de Haydn, va mantenir el nivell esperable d’un pianista de la seva categoria, la qual cosa no va desmerèixer el gran recital de virtuosisme ofert en aquest primer aperitiu. Va destacar-hi la gamma d’articulacions del primer moviment, aplicades amb cura extrema i amb individualitat sobre figuracions molt concretes, i va mostrar de quantes maneres es pot tocar una mateixa dinàmica, tot presumint d’unes escales molt ben lligades i decantant-se per una cadenza rica en arpegis i passatges de terceres, amb la qual va coronar el “Vivace”. Novament va mostrar una gran subtilesa dinàmica al llarg del segon temps fent que el “no tot és a la partitura” esdevingués més cert que mai i culminant el segon acte amb ornaments mesurats excel·lentment. El “Rondó a l’hongaresa” va ser un terreny ple de reptes gimnàstics que el noruec va superar, això sí, amb concentració extrema, remant a favor d’un diàleg molt aconseguit entre el piano i l’orquestra reduïda.
Ja en la partitura de Franck, una música que ja no contraposa el piano a l’orquestra, i que reuneix el lirisme de Chopin amb la fantasia pianística de Liszt, el convidat va capbussar-se en una nova dimensió expressiva, amb l’arribada de noves harmonies i un ús més complex dels pedals. No va decebre la interpretació d’Andsnes, doncs, que rere els encreuaments de mans i l’espectacularitat d’algunes variacions va transmetre la multitud de caràcters i matisos d’aquesta obra intensa i exigent, novament mostrant una gran sintonia amb New, abans d’obsequiar el públic amb el segon dels Étude-Tableaux, op. 33 de Rakhmàninov.
La neozelandesa va posar rumb al sistema solar i va oferir una lectura d’Els planetes intensa i sense recreacions ni dilatacions excessives, concisa però també desbocada en els moments climàtics, amb el ferm objectiu d’extreure tots els matisos de la “personalitat” de cadascun dels planetes. Tot i ser una peça coneguda pel públic, hi ha qui esperaria que es programés amb més freqüència, i sens dubte va ser el gran reclam de la vetllada. Sent una música tan evocadora i que ha inspirat tantes bandes sonores de pel·lícules –costa no recordar les escenes d’acció de Gladiator en sentir els passatges de “Mart”–, l’espectacle estava més que servit.
Amb els reforços corresponents, el comboi va aventurar-se amb valentia en els dominis del déu de la guerra, amb els col legno dels contrabaixos ben controlats per la neozelandesa, imbuïda en la frenètica direcció, i ben acompanyada d’uns trombons molt fiables. De la guerra vam passar a l’alba d’un “Venus” clarivident, de textures ben definides, on Vlad Stanculueasa, concertino de l’orquestra, va donar les primeres passes amb unes intervencions inspirades. En el registre juganer, New es va saber moure per “Mercuri” resseguint de prop els camins del vent-fusta i passant dels moments petits als grandiosos amb facilitat. Tothom sap, però, que els moments grandiosos d’aquesta obra són els temes de “Júpiter”, i divendres van sonar tan gloriosos com el que calia esperar en mans d’una orquestra que s’anima en els grans moments, i d’una directora que es deixa la pell a l’escenari, amb els canvis de metrònom molt ben assimilats. New també va fer firmar grans moments a la resta del tour còsmic, en què en deixà també de molt especials a “Saturn”, amb un crescendo incessant molt ben construït, i va lliscar amb lluminositat a través dels núvols d’un “Urà” ben guarnit pels instruments de llautó. El Cor de Noies de l’Orfeó va sorprendre l’auditori fent volar els encanteris del místic “Neptú” des de fora de l’escenari –tal com diu la partitura–, aprofitant la subtil reverberació de l’espai Foyer, amb Montserrat Meneses conduint amb cura les línies del doble cor; punt final d’un programa certament memorable amb uns protagonistes que esperem tornar a veure i sentir aviat.
Imatge destacada: (c) Roy Cox.
