Albert Om
No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell
Univers, 2025
Qui busqui en aquest volum una biografia de Marina Rossell, no l’hi trobarà; ni hi llegirà una valoració de la seva carrera musical amb el detall dels repertoris que ha cantat; ni tan sols un estudi més o menys concret de la seva discografia, ni comentaris genèrics sobre el món de la Nova Cançó o sobre els instrumentistes que l’han acompanyat al llarg de tants anys. Ni tan sols hi podrà gaudir d’un petit àlbum de records fotogràfics.
No. Aquest no és un llibre escrit per una persona que ha decidit investigar en la trajectòria de la intèrpret de la Gornal per esbrinar-ne les llums i les ombres. Això és, senzillament, un encàrrec realitzat per una veterana artista que ja ha complert els setanta anys, acaba de patir una operació on li han extirpat un tumor i ha decidit, com a teràpia, deixar constància de la seva existència i que estaria bé explicar algunes intimitats de la seva vida a un conegut periodista mediàtic, de tal manera que, sumant la popularitat d’ambdues personalitats, poguessin bastir una obra amb un mínim de cap i peus, i amb evidents pretensions comercials.
Les indicacions de la Marina van quedar prou clares des d’un principi: volia un llibre breu que es llegís en tres hores i on no hi hagués informació que ja es trobés a internet. I a més l’encantava la idea d’anar a firmar-lo amb l’Albert a les parades de la diada de Sant Jordi, com si aquesta fos la màxima aspiració del projecte. A partir d’aquesta proposta, l’Albert només havia d’engegar la gravadora i deixar que la protagonista de la història es deixés anar.
Al llarg de les dues-centes pàgines de No faré cap més llibre, la Marina, cal dir-ho, es despulla fins al moll de l’os i ens explica tota mena d’intimitats que ara no descobrirem. Qui l’admiri i vulgui conèixer aspectes desconeguts de la seva vida, en gaudirà llegint aquestes confessions. Però qui desitgi aprendre alguna cosa sobre la nostra música de l’últim mig segle es quedarà amb un pas de nas, perquè la intèrpret de La gavina gairebé només vol parlar d’ella mateixa, sense falses modèsties, i llevat d’algunes referències imprescindibles a la seva família, les amistats més properes i a Georges Moustaki, Lluís Llach, Josep Tero, Ramon Ollé o Xavi Lloses, per esmentar alguns noms que es repeteixen amb una mínima assiduïtat, tot gira entorn de la seva necessitat de manifestar-se com una persona molt satisfeta d’ella mateixa.
Si parlem de noms propis, però, el que més es repeteix al llarg del volum és el del propi Albert Om, que cada dues pàgines ens recorda que ell n’és l’autor, encara que sigui utilitzant el vell truc de posar el seu nom als llavis de la Marina. L’Albert, o el “nen”, com sovint l’anomena la interlocutora, a més de reproduir les paraules de la cantant, es limita a fer petites introduccions a cada capítol, on sovint parla tant d’ell com de la protagonista del llibre, a més d’assistir al seu primer concert després d’uns quants mesos sense pujar als escenaris, el passat estiu, a Palau de Revardit, que casualment, un cop començat, es va haver de suspendre per culpa de la pluja. Aquest és, llevat del que ens pugui explicar la mateixa Marina, l’únic i pobre testimoni d’una actuació d’una artista amb cinquanta anys de recitals a l’esquena.
Marina i Albert, Albert i Marina. Tots dos poden estar ben contents d’haver fet un llibre on es comporten com dues persones encantades d’haver-se conegut, mútuament, però també individualment. Esperem, doncs, que firmin molts llibres per Sant Jordi.
